Castellers que no veuen el sol

La serenor és el secret dels baixos per aguantar qualsevol castell que els posis al damunt. Castells de 7, de 8, de 9 o de 10, amb l’agulla, folre, manilles, sense crosses o com faci falta. Entre el tronc i la pinya, els baixos tenen experiències de tots colors, viscudes al nucli dels castells.

A l’actuació de Tots Sants de 2011 a Vilfranca, els verds van mantejar a Francisco Mallofré, Ciscu, de 72 anys, un baix que ha fet quasi totes les estructures de gamma extra assolides pel món casteller, si més no, totes les assolides pels Castellers de Vilafranca, la seva colla. La temporada passada en Ciscu es va jubilar després de 53 anys fent de baix i de segon. “Tinc un vessament a l’ull i he de deixar de fer castells; ara he de passar full, però, com sempre, seguiré anant a tots els assaigs i sortides de la colla perquè els castells és el més gran de la meva vida després de la família”, explica.

baix

I és que els baixos ocupen una d’aquelles posicions que no surt a la fotografia. Tothom reconeix una enxaneta, una quint o un terç, però difícilment posarem cara als baixos que paren els castells de peus a terra. Mallofré, com Josep Esteve, també dels Castellers de Vilafranca, ha carregat a les seves esquenes les millors estructures de la seva colla, d’igual manera que Xavier Beitia, dels Castellers d’Esplugues; Sergio Catalan, dels Xiquets de Tarragona, o Ricard Burgués, dels Castellers de Sabadell, els protagonistes d’aquest reportatge. Quatre castellers que no veuen el sol.

Tots ells medeixen prop de 1,70 metres, però tenen edats ben diferents. Des dels 23 del Ricard o els 24 del Sergio, fins als 55 del Josep, els 61 del Xavier o els 72 d’en Francisco, que ja es retira, l’edat no és aturall per descarregar grans castells. Són baixos titulars del les seves colles, que viuen intensament els castells. Beitia, recorda de manera especial el 3de7 aixecat per sota, descarregat per primera vegada aquesta temporada pels Castellers d’Esplugues ja que “és un nou repte per a la colla i, a més, una impressionant feina d’equip que dóna bons resultats”. Burgués, dels Castellers de Sabadell, somia amb la clàssica de 8 que s’han apuntat aquest any els saballuts: “és que quasi ni ho vaig passar malament”, assegura. Catalan, per la seva banda, destaca “el primer 3de9f descarregat pels Xiquets de Tarragona, l’any 1999, una gran temporada”. Els vilafranquins tenen gammes extra i castells històrics per triar i remenar, però el Ciscu destaca: “el primer 5de8 de la colla, que el vaig parar a la rengla, perquè era un monstre en aquells moments” i Esteve “la torre de 9 amb folre i manilles, per la història que acompanyava aquesta estructura”.

Calma i ganes

Sergio Catalan, baix dels Xiquets de Tarragona

Sergio Catalan, baix dels Xiquets de Tarragona

Més que força, els cinc baixos coincideixen en que la tranquil·litat i la il·lusió els permeten descarregar castells. “Probablement, tothom podria fer de baix, però cal serenitat i concentració”, explica Ricard Burgués, dels Castellers de Sabadell, que els últims mesos ha descarregat el 3de8 i el 4de8 de la seva colla, “i les ganes, que més que la força, t’ajuden a superar-ho tot”, afegeix el Ciscu, dels verds, qui assegura que els castells més alts no tenen perquè ser més durs per als baixos: recorda especialment un 3de8: “em faltava molt l’aire i vaig pensar en la meva dona, que és foniatra, i l’he sentit parlar de tècniques de respiració. El mal s’aguanta, la falta d’aire és pitjor”. Burgués en fa broma: “he après a respirar per orificis que no estan destinats a això. Patia, perquè tinc asma, però és tot de cap”.

En aquest sentit, Josep Esteve, dels verds, assegura que “pateixes molt però disfrutes, sinó no ho faríem; cal tenir certa capacitat de sacrifici, però, realment, si vas a l’assaig et vas posant a to i aprens a afrontar les 50.000 coses que et poden passar allà baix” i, com Sergio Catalan, de Tarragona, recorden que “el moment més dur és a la baixada, que ja portes estona aguantant i els segons comencen a perdre la posició i necessites l’ajut de contrafort i crosses”. Burgués sentencia que, “els castells els carrega el tronc però els descarrega la pinya”. I els baixos són part dels dos.

L’equip del baix, companyia imprescindible

No és clar si els baixos són els que aguanten més pes del castell o, realment, l’equip del baix l’amortigua. “Segurament som els que aguantem més pes, però no ens perjudica tant com a un terç, perquè tenim ajuda”, diu Josep Esteve. Sigui com sigui, crosses i contraforts són els companys més estimats per aquests baixos: “durant els castells s’ha de demanar el que calgui, però pel nom i sense cridar”, considera Burgués, de Sabadell, qui adora les crosses perquè “són les persones del castell que han d’aguantar en més mala posició”. Un reconeixement que també fa Mallofré quan assegura que, “sempre són noies i n’estic ben content, són molt més fortes, tenen més capacitat d’aguantar. Es veu tant a la vida i com als castells”. Xavier Betia, d’Esplugues, té clar que: “cal parlar amb respecte perquè tothom ho està passant malament”.

De fet, tots cinc reconeixen que la major part del castell el passen relacionant-se amb els del costat: o per millorar la posició o perquè van fent el seguiment del castell. A més, les gralles i els caps de colla, “que cada vegada criden més”, segons en Ciscu, els permeten saber com està l’estructura malgrat no veure-la i, “en general no penses en res ­–assegura Esteve, dels verds–, si penses en alguna cosa potser és que ja ha caigut”. Beitia, d’Esplugues, pensa “que funcioni”, mentre Catalan diu que “imagino mentalment com van pujant pis a pis” i Burgués s’ho pren amb més filosofia: “canto cançons per dins, One, de Metallica, és la que em va millor”.

Cada estructura és un món

“Als castells amb folre el pes es reparteix, però controles menys perquè hi ha molta gent. El 4de9 sense folre pesa però el domines tu sol”, explica Esteve. Però el suplici per a qualsevol baix és, sens dubte, un castell amb l’agulla. Ciscu assegura que “són el pitjors, jo ara vaig a l’agulla, que Deu n’hi do perquè no portes crosses, però és pitjor a l’estructura que les agulles et donen l’esquena i et costa respirar”. Beitia explica que “als castells amb l’agulla estàs molt estret i se t’adormen els braços, de vegades sents ofec i tot”. Esteve reconeix que “a un 4de9 amb folre i l’agulla he arribat a pensar: ‘aquí s’acaba el món’, però el que és realment dur és el 3de9 amb folre i l’agulla, sobretot a la dreta i l’esquerre, és l’únic on se m’adormen els braços”. “Es pot patir més amb un 4de7 amb l’agulla que amb un 3de9 amb folre”, diu Catalan, i Burgués assegura que “cada 4de7 amb l’agulla és una aventura, i la torre del 5 també és complicada, se t’ajunta el nas amb front”, riu.

AINA SERRA