Els castells des d’una perspectiva cognitiva

En aquesta revista de castells no hi ha ni un sol castell. Ni un. A tot estirar, el que hi ha són fotografies de castells; excel·lents per cert, però fotografies al capdavall. Vés ara quin acudit, deu pensar l’amable lector d’aquestes ratlles. El que vull dir és el mateix que el pintor surrealista belga, René Magritte, que entre 1928 i 1929 va pintar una sèrie de quadres en què representava de forma molt realista una pipa, en què hi figurava la inscripció, aparentment contradictòria, “Això no és una pipa”. La seva pensada desconcerta tothom que veu el quadre per primer cop fins que s’adona que allò no és una pipa, sinó una representació d’una pipa. El que succeeix és que estem tant avesats a les representacions de les coses, ja siguin fotografies o enregistraments, que acabem oblidant que la realitat i el món virtual (ni tan sols el que prové de la plasmació de la realitat) no és el mateix.

No cal dir que veure fer i desfer un castell en directe és una experiència d’una gran intensitat, que té molt poc a veure amb veure’n un enregistrament. Comporta per a l’espectador posar en joc una atenció àmplia i vigilant durant un breu espai de temps, abans que el conjunt efímer que és el castell no es desintegri. No ens fixem en un punt concret del que està passant, sinó que seguim alhora la totalitat del procés. Adonem-nos que no és un estat de concentració sinó d’atenció receptiva, i necessàriament flexible, a la totalitat del que succeeix. Una expectació tan gran que fa que la consciència de nosaltres mateixos, de qui som i del que ens passa, quedi en un segon pla. Si el que estem veient és l’intent d’un castell difícil, bé en termes relatius (perquè està al límit de la colla que el tira), o bé en termes absoluts (perquè és de difícil consecució per a qualsevol colla), el nostre estat d’atenció i de tensió global es multiplica.

El que contemplem no és una imatge estàtica sinó un procés que es desplega en el temps i que només té sentit com a successió ininterrompuda d’accions que van de baix a dalt i de dalt a baix. El castell no existeix com un ens fixat sinó que només existeix com a procés dinàmic. Això és més evident en els castells amb agulla que en cap altra mena de construcció; és la dificultat que experimentem quan volem retratar un quatre de vuit amb l’agulla: per fixar-lo, en quin moment fem la foto? Quan existeix el quatre, encara no existeix el pilar; quan queda el pilar, ja no hi ha rastre del quatre. D’aquesta manera podem tenir una foto d’un quatre de vuit o una foto d’un pilar de sis, o una foto (que és el més habitual) d’un quatre a mig desmuntar amb un pilar al mig que no és del tot visible, però és impossible tenir una foto d’un quatre de vuit amb el pilar!

En teoria, podem descompondre un castell en parts, separant-ne tots els components: baixos, crosses, agulles, segons, terços, aixecador, enxaneta, etc. En la realitat, el castell només existeix com a organisme complex que es fa i es desfà i que té una misteriosa vida pròpia: depèn de l’aportació de tots i cadascun dels castellers, però el castell es comporta com un ens complex i independent que pot fer tossudament la seva via en una direcció (normalment cap avall…) oposada a la que volen els seus components (normalment cap amunt…). Si un castell fos com un joc de construccions i poguéssim construir-lo a partir de les seves parts, agregant les unes peces amb les altres, el resultat no seria un castell tal com el percebem en la realitat; perquè fos un castell, li faltaria una cosa: ser un organisme viu i dinàmic, que és exactament com el percebem. La suma de les parts no dóna mai el tot, perquè el tot té un valor afegit que no té cap de les seves parts; aquest principi de la teoria de la complexitat és aplicable també als castells.

És molt significatiu, en aquest sentit, que l’execució dels castells vagi acompanyada de música. La música comparteix moltes de les característiques que té el castell que acompanya: és un flux indivisible (la música només la podem dividir en notes a nivell abstracte), que necessita l’experiència del tot en el mateix moment que es desplega, que sempre és canviant i evolutiva. Els sons no signifiquen res en ells mateixos; és el context en què es produeixen el que els transforma i fa que tinguin un sentit en el tot. El mateix passa en un castell, les accions que cada casteller executa estan en relació amb les que executen els altres castellers i només tenen sentit en el tot que es construeix com a conjunció de voluntats i d’intencions.

El tipus d’atenció que requereix la contemplació en directe d’un castell ens la forneixen els processos cognitius que tenen lloc en l’hemisferi dret del cervell. L’hemisferi dret és competent per copsar els processos globals, canviants, dinàmics, amb un fort contingut emocional, com ara un castell. L’hemisferi dret està més relacionat amb els individus vius que no pas amb els objectes fabricats o les representacions virtuals, que són competència de l’hemisferi esquerre; i ja hem dit que un castell es comporta a tots els efectes com un ésser viu. L’hemisferi dret s’activa en la percepció de coses existents, vives, reals, que provoquen empatia, perquè està més vinculat als canvis fisiològics que ocorren en el cos quan experimentem una emoció. La interrelació humana que es produeix en un castell és un generador riquíssim d’emocions empàtiques: sofriment en comú, alegria col·lectiva, compassió pel dolor de l’altre, etc. La dimensió emocional del castell és subratllada també per la música que l’acompanya, atès que la música és un estímul emocional poderosíssim.

El món d’avui ha sobredimensionat els processos cognitius que produeix l’hemisferi esquerre, com ara la tecnificació, el predomini de les representacions virtuals, l’exigència d’una concentració focalitzada (ben diferent de l’atenció), la tendència a l’anàlisi i a la separació, la valoració de les coses en funció de la seva utilitat, la voracitat possessiva (i la fotografia és una manera de posseir). En aquest context, els castells són un bàlsam per a les capacitats cognitives primàries, les que provenen de l’hemisferi dret, que reclamen copsar la vida en directe, de manera integradora, amb tota la seva novetat, complexitat i riquesa emocional, sense voluntat d’apropiació.

Albert Soler
Professor de la Universitat de Barcelona