IniciOpinióReflexions entorn els castells, al segle XXI

Reflexions entorn els castells, al segle XXI

-

Fa més de tres dècades, gairebé quatre ja en deu fer, que vaig començar a fixar-me literàriament en els castells. Aleshores l’assumpte era encara força verge; fora de l’Amades, i altres folkloristes de la renaixença que hi havien donat un cop d’ull de passada (alguns molt de passada), o d’en Pere Català Roca i algun altre benintencionat estudiós com ara Blasi Vallespinosa o Emili Miró, que hi havien donat, més que un cop d’ull, una bona repassada, poca cosa s’havia escrit sobre castells; era, com he dit, un tema força verge. Per a la intel·lectualitat catalana (Barcelonina i no barcelonina) era un tema tan marginal com la resta d’activitats i exercicis festius populars. Els castells, però, no eren més mal tractats que la resta dels altres costums festius populars, com adverteix Albert Garcia Espuche en un dels volums que el Museu d’Història de Barcelona ha editat Festes i celebracions, Barcelona 1700, en motiu de la futura inauguració del Born. Però a partir d’aquelles dates, molt ràpidament van anar sorgint joves disposats a dir-hi la seva –entre ells, jo–. La majoria d’aquells joves han dit i escrit abundosament sobre la qüestió, i la majoria d’aquells joves ho han fet bé, i entre tots, cronistes, estudiosos i crítics han aconseguit situar l’art de plantar, o bastir, pilans, torres i castells en l’opinió pública i publicada. Ens n’hem de felicitar, enhorabona, doncs.

M’està bé aquest interès universal que avui senten els catalans pels castells, a través dels mitjans de comunicació. Però potser ha arribat l’hora de començar a passar la màquina. De moment, he de dir que, no veig gaire bé que en ares d’un concepte massa tosc de la popularitat, la divulgació del fet hagi passat a denominar castellers allò que sempre hem conegut com castells. No sé exactament com es deu haver donat aquest canvi de qualificació. Però m’oloro que la cosa deu haver estat a través de la següent reflexió, per part d’algun pensador. “Si escrivim castells, la gent (la gent, en la percepció que en tenen certs “pensadors”, és molt, massa, simple), la gent creurà que parlem dels castells medievals i no ens entendrà. Busquem doncs un terme supletori: castellers; així ens entendrà tothom”. Però, és clar, amb aquesta idea hom rebaixava l’art de bastir el castell (parafrasejant Blasí Vallespinosa: “Els exercicis dels castellers”), a la primària menció dels qui practiquen aquests exercicis. És com si del futbol en diguéssim futbolistes, o del ciclisme, ciclistes. És rebaixar la categoria, els castells, a l’anècdota, els castellers; així és com ha anat. A l’hora d’ajudar “per a què ho entengui la gent” els absurds es produeixen amb abundor, sobretot si es tracta de temes populars que atenyen a l’oci del poble ras; una altra cosa seria si toquéssim el tema òpera (l’art sublim), o el tema diners (futbol, per exemple).

Els castells, aquest art mancomunat, té en l’esforç col·lectiu un dels valors més alts del joc, costum, exercici, i si voleu podeu dir-li esport. Hom comença a advertir, però, en la pràctica, un cert relaxament en l’expressió de la colla com agent homogeneïtzador. Ja sé que sempre hi ha hagut el terç o el segon protagonistes, i sé, inclús que algun d’ells en treien un pecuni, però a l’hora del castell plantat (la categoria que dèiem abans), allò és un aconseguiment de la colla i també del matalàs que volta la pinya, per si de cas. És una realització col·lectiva, qui en dubta?

L’individualisme, però, el singularisme sembla que comença a penetrar en el nou art de plantar castells. Va començar amb els escuts a la camisa, no n’hi havia prou amb el color, calia singularitzar-se, com altres fenòmens, sobretot del món de l’esport, amb un  senyal simbolista que la diferenciés, ja no eren els castellers, eren els castellers de la colla tal o qual. La colla dels Nens del Vendrell, per diferenciar-se van arribar a posar-se un pedaç a l’esquena per aclarir que no eren de Valls, sinó del Vendrell (trencant el discurs ara hauríem de dir que, per ordre de l’alcalde, van escriure Vendrell, sense l’article, iniciant una estúpida polèmica que avui encara dura). Reprenem el discurs fent esment a què seguint amb l’assumpte de la singularització, avui ja veiem estampats el nom de la canalla al casc o a la faixa; la canalleta, sempre tan innocent, ha tret la moda, i la moda pot anar baixat pels pisos, no en dubteu; si una enxaneta duu el seu nom fins la cúspide del castells, perquè no el poden dur els dosos, o els quints?

Ara s’ha parlat de portar publicitat a les camises, i molt em temo que la cosa va en sèrio, o sigui que ho veurem aviat realitzat. L’individualisme, el particularisme, un dels valors i atreviments de la nostra societat consumista i competitiva, guanya espais on instal·lar-se. I fins a cert punt cal pensar que el fenomen entra dins la lògica que penetri en el món dels castells, perquè els castells, avui, són d’actualitat diària. Això, però no implica que a mi no em sembli bé d’alertar-ho, ja que aquests singularisme és, amb tota evidència antagònic a allò que, precisament caracteritza l’art de fer castells, l’esforç col·lectiu.

Aquesta pruïja individualitzadora ha dut a la colla que va participar en un concert de caràcter patriòtic, a apartar el públic de la seva pinya, no fos cas que fessin malbé la seva perfectíssima construcció, I no m’estranyaria que també ho haguessin fet en les seves singulars sortides a l’estranger. Castells sense matalàs? Castells sense participació de la gent que gaudeix de l’espectacle? En benefici de què? Els castells tenen dimensió social en tant que les colles fan castells amb la població, que els gaudeix i els admira. Sense aquests públic compromès amb l’actuació, entusiasta i participatiu, els castells, que seran? De segur que hi ha més de quatre que avui ja tenen resposta a aquesta pregunta que em faig. També fa pocs dies hem vist una construcció semblant a un castells que naixia de l’aigua –per tant, sense pinya, sense poble–. Què era? Doncs era, segons jo, un curiós i senzill exercici de destresa i lluïment, basat en els castells, per admirar des de lluny; jo no el situaria dins l’art de bastir pilans, torres i castells.DSC_0087 copia

El castell de 9

Els castells tenen una estètica que comporta una emoció sensible i de desassossegant, la seva piramidalitat, el seu afuament per obtenir l’agusada cúspide. Son robustos de cos, de soca feixuga i corpulent. Però a mesura que adquireixen alçada van perdent feixuguesa per guanyar, amb la seva equívoca inestabilitat, esveltesa, fins acabar en un punt on el castell es fon amb el cel entre els edificis de la plaça. Aquesta imatge dels castells és tan bella com la dels gratacels, que encara que sigui per efecte de la perspectiva, també s’afuen a mesura que s’alcen per perdre’s entre els núvols. El castell de 5 ja perd molt d’aquest caràcter. Però aquest castell de 9, potser pel seu gruix i el seu truncat acabament, ha perdut tota l’esveltesa, i amb l’esveltesa perd la sensibilitat desassossegant, perd emoció. És una construcció feixuga, pesant, tot el contrari de la sensació que donen els castells: són ferms, però la seva innata inestabilitat els fa gràcils. L’agilitat del casteller emparrant-se proporciona, per la contemplació de l’esforç físic, esveltesa i delicadesa al castell, una certa tenuïtat, si és que un cos opac pogués adquirir aquesta qualitat. El castell de 9 mostra la força dinàmica que conté l’esforç humà, però hi resta tot això altra, el joc vincladís de l’equilibri, l’esveltesa de proporcions que produeix l’afuament a qualsevol cos que es dreça al cel.

Reflexió final: a veure si jugant, jugant, i amb l’ús (i cada vegada més l’abús) com a símbol, els castells arribaran per tenir tant d’èxit com la sardana. Preneu-vos-ho com vulgueu.

BIENVE MOYA I DOMÈNECH

Foto 1: 5de7 alçat pels Castellers de Vilafranca a Londres, el passat abril, on molts comnponents duïen una samarreta amb publicutat

Foto 2: Detall de la diada de Sant Fèlix, amb la Colla Joves fent el 3de9f

Articles relacionats

Més de l'autor