IniciPortadaCastellers fins l'últim dia

Castellers fins l’últim dia

-

En Joaquim, en Josep, en Joan i en Lluís són veterans que ronden els 75 anys. Tots ells han dedicat la vida als castells i no la conceben sense fer-ne. Són la seva passió i no pensen renunciar-hi encara que la mort el passat mes de setembre d’en Ramon Rovira, company de generació i casteller dels Minyons de l’Arboç, ha posat damunt la taula el debat sobre la conveniència que aquestes edats es practiqui l’activitat castellera. Tots quatre són conscients que no tenen 20 anys, però també saben que els castells els ho han donat tot.

El passat 15 de setembre el món casteller es va tenyir de dol per la mort de Ramon Rovira, emblemàtic casteller dels Minyons de l’Arboç al rebre l’impacte de la caiguda d’un 2de7 dels Castellers d’Esplugues. Tenia 74 i, tot i que l’accident no va tenir res a veure amb la seva edat, arrel d’aquesta fatalitat, algunes veus es van plantejar si una persona d’aquesta edat hauria de fer castells.

Joquim Sans va néixer el 1933 i ara té 76 anys. Ell i en Ramon eren companys de colla, però també bons amics des que van treballar junts a la fàbrica quan eren joves. Malgrat la fatalitat que s’ha endut el seu amic no li ha agafat por als castells perquè sap que “va ser un accident. El Ramon era un casteller amb experiència, feia 50 anys que feia castells i sabia què feia”. En Joaquim s’ha cosit un crespó negre a la seva camisa de la colla en record del seu amic i afirma que el portarà sempre. Tot i les circumstàncies, els Minyons de l’Arboç han mantingut el calendari casteller previst per petició de la família de Ramon Rovira i afirmen que és el que ell, que havia dedicat al vida als castells, hagués volgut.Joves (3)

Lluís Liron, de la Joves de Valls, va conèixer el Ramon els anys seixanta quan vestia la camisa de la Muxerra i amb alguns components de la seva colla van ajudar els castellers de l’Arboç. Allà els dos veterans van fer amistat, van compartir experiències i, per damunt de tot, castells. Avui en Lluís recorda i valora l’experiència del seu company d’aventures: “alguns diuen que no estava preparat, però com volien que estigués preparat per un accident? Aquestes coses són imprevisibles i ell havia fet castells tota la seva vida. Va morir fent el que més li agradava”. Tot i així, entén que “alguns veterans com nosaltres han agafat por, però jo no. I seguiré fent castells mentre pugui sortir de casa”. Això sí, lamenta no poder implicar-se més en els castells perquè l’assegurança mèdica no cobreix la totalitat a partir d’aquesta edat. “Haurien de comprendre que si he fet castells tot la vida, com volen que ara no hi vagi? Sóc gran i evidentment no em posaré en un lloc compromès, però no trobo bé que em privin de fer castells. No he fallat mai i a la Joves saben que hi seré sempre”.

Passió a l’Arboç

L’Arboç ja era una plaça castellera important molt abans que la localitat tingués colla pròpia. Joaquim Sans va créixer veient les actuacions de les colles vallenques. De fet, sempre havia volgut fer castells, però els seus pares s’hi van oposar fins que, l’any 1958, es van crear els Minyons. Ell tenia 23 anys i s’hi va afiliar sense pensar-s’ho. Avui, 53 anys després, encara llueix, sempre que en té l’oportunitat, el carnet que ho acredita i que porta indefectiblement a la cartera. “La colla va néixer per una juguesca. Érem quatre joves i l’amo del bar del costat de l’Ajuntament ens va dir que es jugava una ampolla d’anís si fèiem un castell. I així, vestits de carrer vam fer un 4de5. Ens en vam sortir”. Encara recorda com “el de la farmàcia va dir: jo seré el president, i l’altre va posar les camises. Jo vaig començar de crossa!”.

Des d’aquell dia no ha desat mai la faixa. Fins i tot quan a seva colla es va dissoldre, el 1985, “em vaig quedar uns dies sense fer res, però volia fer més castells i vaig anar a Valls, a Vilafranca, al Vendrell… fins que vam refundar la colla als anys noranta i després un altre cop el 2002”. Als anys vuitanta, que un casteller portés més d’una camisa era freqüent i ningú no s’hi oposava. “Ara no em canviaria mai de colla i, a més, ja sóc gran. Però a totes les colles que han passat per l’Arboç els he fet pinya i tots ens ajuden també a nosaltres”.

La seva passió pels castells el va portar a passar per alt que a la seva dona no li agradaven. Ara, que ella ja no hi és, veu en la colla la seva família: “els castells em donen força, aquí trobo el calor que em fa falta. De vegades estic fotut i posar-me la camisa o la faixa em canvia l’ànim”.

En Joaquim explica amb un somriure que amb els anys se li han encongit els ossos, però la veritat és que sempre l’han considerat “petit” i ha estat un dels baixos oficials i històrics de la colla. Ara, amb 76, tanca els últims cordons de la pinya. “Tot just ara que m’he fet gran, he començat a veure els castells des de fora. Sempre els havia tingut a sobre. Però ara ja no pateixo quan el segon et pinça el nervi de l’espatlla o te’n puja un que pesa més de 100 quilos i mou els peus com si trepitgés raïm”. “Encara em poso nerviós davant d’una diada important de la colla. Abans de començar un castell i al descarregar-lo sempre m’he emocionat i crec que ho faré sempre”.Arboc1

Així s’expressa Joaquim Sans, fundador dels Minyons de l’Arboç poc abans de posar-se a una pinya. Les seves espatlles suporten 53 anys fent castells i s’ha convertit en tot un expert que admet que la manera de fer els castells és molt diferent ara que als anys seixanta: “abans els segons treballaven molt tensos, drets, i no es recolzaven gaire sobre les mans de la pinya i potser només érem 100, però als assaigs no fallava mai ningú. Recordo que sempre teníem recanvis per a cada posició”. Ara, a més, ja no es mossega la llengua quan ha de criticar la Tècnica de torn de la colla: “ja no tinc manies i els hi dic el què penso quan no m’agrada el que decideixen”, i té dues premisses bàsiques que intenta que es respectin: no obrir plaça amb un castell límit o nou i que la canalla és el més important de la colla i no se’ls ha de pressionar mai.

Referent a Tarragona

Josep Oliveres fa castells des de l’any 1963, quan en tenia 26. Aleshores amb la Colla Nova Xiquets de Sant Magí i després amb els Xiquets de Tarragona, un cop reconstituïts. Des que va començar no s’ha tret mai la camisa. No ha fallat gairebé mai a cap diada i s’ha convertit en un referent pels seus companys matalassers: “crec que ara mateix sóc el més respectat de la colla”.

La història dels castells a Tarragona està molt marcada per unificacions i escissions de colles. El Josep es va posar la camisa la ratllada dels Xiquets de Tarragona després d’haver vestit la lila de la Nova, però el 1979, quan una part de la colla s’escindeix per crear la Jove, ni es va plantejar el canvi perquè “per mi portar la camisa ratllada és i ha estat sempre un honor”. Creu, però, que la història de les dues colles de la ciutat i la seva rivalitat ha ajudat molt el fet casteller a Tarragona: “la rivalitat amb l’altra colla sempre és bona, fos la Colla Vella al passat o la Jove de Tarragona ara. El sentiment envers l’altra sempre ha estat al mateix”. I assegura que “m’encanta aquesta rivalitat perquè és bonica i sana. He d’admetre que no m’he emprenyat mai amb ningú, però si hi ha rivalitat hi ha molta més emoció”.XiquetsT (3)

Els 48 anys que fa que s’enfaixa, el Josep ha viscut èpoques difícils, de poques diades i baix nivell, però també els grans moments de la colla, com l’actual. Recorda especialment com els va costar carregar el primer 2de7 de la història de la colla: “recordo al voltant de 27 caigudes, però quan el vam carregar va ser un dels millors moments que he viscut. Va ser l’any 1981”. I després va venir el 4de8, el mateix any, i el 3de8 el 1984”. Justament aquesta evolució és el que el Josep valora més dels castells. “M’agraden sobretot per l’esperit de superació i aquest mica en mica que guanyem cada dia” i afegeix que “haver patit per aconseguir aquell 2de7 fa que pugui valorar millor els castells de 9 que estem fent ara i el que signifiquen per a la colla”.

Sempre ha estat a la pinya i mai no ha pujat a un tronc, però el seu carisma l’ha situat al centre de tots els grans reptes dels Xiquets de Tarragona. L’anomenen el bigotis i el motiu és evident: en Josep llueix un bigoti llarg, al més pur estil Dalí. A dia d’avui, però, el duu retallat: “El meu bigoti es converteix en l’aposta de la colla quan hem d’afrontar un repte. Ja ho va ser amb el primer 2de7 carregat del 1981, amb el primer 4de8, el 3de8 i després els castells de 9. L’últim tall va ser per Santa Tecla d’aquest any amb la primera tripleta de la colla i el 4de9 amb folre”. Però els reptes no s’acaben aquí i en Josep, amb els seus 74 anys, desitja que li tallin el bigoti moltes vegades més. “Mentre pugui caminar, m’enfaixaré cada diumenge”.

El primer president de la Vella

Joan Roca, en Joan de Ca Dulçures, té l’honor de ser el primer president de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. L’origen de la Colla Vella es remunta al 1801, però com a entitat jurídica va ser constituïda el 1970 i en Joan recorda que “vaig acabar sent president per casualitat. Fins aquell moment la colla només érem un grup de vallencs que fèiem castells i un dia vam pensar que si volíem que se’ns reconegués havíem de fer-nos entitat. Els meus companys em van proposar el càrrec i el vaig acceptar encantat”.

Com la majoria de castellers veterans de les colles vallenques, el Joan no pot precisar en quin moment concret va decidir fer castells. A Valls aquestes coses es palpen des que neixes i qui més qui menys té familiars castellers. “Sempre m’havien agradat els castells i els anava a veure a la plaça del Blat. Primer, em posava al primer portal de l’Ajuntament, més tard ja me’ls mirava des de la vorera, després posava una mà a la pinya i vaig acabar dins. Sempre amb la Vella”.Vella (2)

Creu que la seva passió pels castells és heretada del seu pare que, tot i que no va ser casteller, va fer tot el possible per ajudar la colla durant la postguerra. “La Colla Vella va tenir molts problemes per no ser afí al règim i el meu pare, que s’estimava molt els castells, els ajudava sempre que podia, fins i tot es feien reunions a casa meva. Em vaig criar envoltat de castellers”. Va ser gràcies al seu pare que en Joan va fer el seu primer castell al tronc. Però no ho va fer de jove, que llavors anava a la pinya, sinó que va debutar als 70 anys. “Cada any, per Sant Joan es feia un castell en honor al meu pare davant de casa meva. En un d’aquests dies em va venir el meu fill i em va demanar si el volia fer jo. Un 4de7 a segons! I amb 70 anys! Li vaig preguntar si creia que ho podria fer i em va dir que sí. A nivell personal crec que ha estat el millor moment de la meva vida com a casteller perquè el meu fill pujava just davant meu”.

Com a colla, el moment més emotiu que recorda és el 4de9 amb folre descarregat l’any 1981 a la plaça del Blat. “Aquest castell s’ha de recordar per força perquè un moment així no es viurà mai més. Era el primer i l’emoció de la plaça i la gentada que hi havia crec que és irrepetible. Allò va marcar una època i per molt que s’intenti ningú no ho podrà esborrar mai”.

Tot i superar els 80 anys no vol renunciar a més moments com aquests. “No m’he plantejat mai deixar els castells. Vaig a quasi totes les diades i sempre li dic a la meva senyora que mentre pugui hi vull seguir anant. No depèn de l’edat. Només cal que puguis sortir de casa i aguantar un peu al damunt si t’han de passar per sobre. Jo no tinc por”.

 L’enxaneta de la Joves

Lluís Liron té 75 anys i fa castells des dels 10. La seva història personal narra també una part important de la història castellera a Valls. Tot va començar quan l’any 1946 va fer la seva primera aleta com a enxaneta de l’única colla que hi havia en aquella època a la ciutat bresol: la unificada o barreja. Quan la colla es va dividir, ell va anar amb la Muxerra, amb la qual es va mantenir fins que va desaparèixer a mitjans dels seixanta. Sense tenir colla se’n va anar a fer castells a l’Arboç fins que el 1970 va ser un dels impulsors de la constitució de la Colla Joves Xiquets Valls. Una trajectòria de la qual n’està orgullós. “jo els castells no els he deixat mai. I crec que sóc el més veterà que va començar sent enxaneta i que encara porto camisa”. I confessa que “sóc tant apassionat dels castells perquè vaig viure molt intensament la meva etapa com a enxaneta, aixecador o dosos. De fet tinc més records d’aquells moments que de fa quatre o cinc temporades”.

Una vida associada als castells li ha permès comprovar els canvis profunds que hi ha hagut en aquest món. “Abans, als castells hi anàvem els discriminats, els més pobres i els més tremendos. Les mares sortien als balcons i cridaven als seus fills no vagis amb aquells, que són dels castellers!  I a les persones grans els deien que anaven a la colla per un plat d’arròs. Ara la gent de la colla té carrera i hi porten els seus fills”. De quan era petit també recorda el dia que el general Franco el va pujar al balcó. “Als nens que feien el pilar al balcó, abans, els donaven alguna moneda o menjar. Aquell dia, la resta de la canalla ens tocaven les butxaques i no es creien que Franco no ens va donar res”.

De tots els castells que ha fet, li ha quedat una espineta del 1951. Vestia la camisa de la Muxerra i van assajar durant tota la setmana per fer el seu primer 3de8, que dies abans havien descarregat per primer cop en el segle XX els Nens del Vendrell. “Aquell dia hi havia uns del circ a la plaça del Blat i a l’aixecador del castell li van donar galetes i algun tipus de licor. Després de carregar el castell va quedar-se mig adormit dalt quan l’enxaneta ja havia sortit. Jo, que anava a dosos, li vaig treure el peu per fer-lo baixar però, és clar, amb tanta espera el castell va caure. Si no hagués estat per això l’haguéssim descarregat”.

Camí de fer els vuitanta anys, en Lluís segueix amb la colla diumenge a diumenge i somia el què ja no pot tornar a passar: “Si em deixessin encara m’agradaria tornar a pujar a un castell. A dalt de tot no, però de segon en un castell de 7…”.

ANNA MARIN

Foto 1: Lluís Liron (Colla Ioves)

Foto 2: Joaquim Sans (Minyons de l’Arboç)

Foto 3: Josep Oliveres (Xiquets de Tarragona)

Foto 4: Joan Roca (Colla Vella)

Article publicat a l’edició en paper de la Revista Castells núm 41 (novembre-desembre 2011)

Articles relacionats

Més de l'autor