IniciOpinióEines contra la por de la canalla

Eines contra la por de la canalla

-

Us heu preguntat mai que passa pel cap d’algú quan acaba de caure d’un castell? I en les hores i dies posteriors? Generalment, a plaça tot surt bé, perquè hi ha un gran treball d’assaig al darrera, però no sempre és així i de vegades cau alguna de les construccions que realitzem. Les caigudes són quelcom que forma part del fet de fer castells i les sensacions i emocions que generen en els castellers són diverses i diferents en cada persona. Una d’elles pot ser la por.

La por és una emoció que serveix per a avisar d’un possible perill i permet l’individu preparar-se per a reaccionar en situacions adverses posant en alerta les capacitats de les persones tot fent que siguin majors a l’ habitual.

Existeixen molts graus de la por; els menors són la desconfiança i el temor, i els majors el terror o el pànic. Una bona gestió de la por inclou sentir-la, saber escoltar-la i interpretar-la, ja que si no es fa, augmenta en grau, podent arribar a ser incapacitant per a una activitat concreta.

La por també pot ser un sentiment agradable i estimulant per a certes persones. És en aquesta sensació que es basen moltes atraccions de fira, pel·lícules de terror, esports de risc, i potser també, per a alguns castellers, el fet de pujar als castells.DSC_0391 copia

En els meus més de 10 anys d’experiència com a castellera en dues colles diferents, sempre he vist que quan un nen o un adult cau d’un castell, el que es fa bàsicament es fer-lo a tornar a pujar ràpidament en una construcció segura i que no perilli de caure. Normalment això sol funcionar i aquell individu, al següent assaig o actuació, torna a pujar, amb més o menys sensació de por, ja que aquesta va disminuint a mesura que es va adquirint experiència positiva de pujar i no caure.

Al final de la temporada anterior la meva filla va caure en la darrera construcció de la darrera actuació de la meva colla i va començar la temporada actual dient que no volia tornar a pujar als castells. La por l’havia incapacitat per tornar a pujar als castells, cosa que em va motivar a escriure quelcom que vaig anomenar tractament-entrenament (t-e), basat en tècniques psicològiques, amb l’objectiu d’eliminar gradualment la por incapacitant  i transformant-la en una emoció adaptativa, perquè la meva filla pogués seguir fent aquella activitat que tant li agrada.

El primer que cal fer es plantejar-se com és el nen, que el motiva, que li agrada; en definitiva que pot suposar un reforç per a ell. Per exemple si un nen és molt competitiu el que el pot motivar és fer-li comparacions amb altres nens de la colla (si aquest ho fa tu també pots fer-ho). O si és un nen que busca complicitats, el que el pot motivar és trobar un gest que el motivi i que a la vegada ens pugui servir de reforç. Llavors utilitzarem aquest reforç sempre abans de pujar a qualsevol prova i també repetirem el reforç quan la persona hagi acabat la prova sense mostrar por.

El que també cal esbrinar és on tenim el punt de partida, allò màxim que la persona pot fer sense sentir por i, per tant, on comença la por incapacitant. Per exemple, un nen pot pujar tres persones però quan supera aquesta alçada comença a sentir por. A partir d’aquí cal anar esglaonant els passos (objectius) en setmanes, que seran reduibles o ampliables segons l’evolució de la persona, fins que arribem, per seguir amb el mateix exemple, a la màxima alçada que el nen hauria de pujar.

És molt important tenir en compte que només es pot passar a l’objectiu de la setmana següent  quan s’hagi assolit l’objectiu anterior tres vegades seguides sense que la persona hagi mostrat por. Com a molt, durant un assaig, podem assolir un objectiu, ja que cal donar temps perquè els processos psicològics que permeten fer les coses sense por s’ assentin. Així mateix, quan volguem començar a assolir un objectiu nou durant un assaig, cal repetir l’immediatament anterior per assegurar-nos que està ben assolit.

Cal que tots els membres de la Tècnica sàpiguen en quin punt es troba la persona, ja que intentar fer un pas superior al que es troba suposaria haver de fer marxa enrere fins al punt on no hi ha por.

Quan el nen mostri por cal tranquil·litzar-lo donant-li missatges que permetin assumir la por com un fet adaptatiu i general en tots els humans, explicant-li els efectes positius de la por, convidant-lo a que ens expliqui perquè creu que te por….etc.

Espero i desitjo, que al igual que a la meva filla, aquestes paraules us puguin servir per poder seguir gaudint d’aquesta meravellosa activitat que és construir castells per les places d’arreu del món.

IUA ESPIGULÉ I GELIS

Fotos: 4de8 dels Marrecs a Girona, l’any 2011

Articles relacionats:

Els castells des d’uns perspectiva cognitiva

Articles relacionats

Més de l'autor