Gent del camp, gent del llamp

El cronista casteller Eloi Miralles, Rabassó, va publicar al setmanari Tohom, de Vilafranca (número 607, del 29 de novembre de 1980) el Clixè vuitcentista amb el qual va guanyar el premi Força, equilibri, valor i seny d’aquell any (la cinquena convocatòria). El jurat estava format per Maria Aurèlia Capmany (presidenta), Joan Raventós Carner, Jaume Vidal Alcover, Joan Argenté i Artigal, Joan Anton Benach, Josep Maria Santacana, Tiburon, i Josep Miret. El secretrai era Jaume Casanova, Crossa, que moriria dos anys després. El mateix Miralles va ocupar la plaça de Crossa arran del seu trapàs. El premi Força, equilibri, valor i seny encara va estar actiu sis anys més.

La revista CASTELLS publica aquesta versó corregida i revisada a càrrec del mateix autor d’aquest Clixè vuitcentista.

A la ciutat de Valls, el noble art de fer castells hi ha trobat en el decurs dels dos últims segles la seva màxima expressió d’identitat i d’arrelament. No endebades, la capital de l’Alt Camp català és el bressol casteller indiscutible i la idiosincràsia dels seus entranyables xiquets és coneguda arreu, a l’ensems amb aquell esperit solidari que els permet de fer els seus agosarats castells, torres i pilars amb “força, equilibri, valor i seny”, un lema que donà a conèixer Josep-Anselm Clavé (el mestre l’havia encapçalat, a més, amb un altre postulat: la “perícia”) i que ha estat escampat després per tots els racons de les nostres contrades, talment com les gestes que han fornit tostemps la història pretèrita i present dels castellers vallencs i forans.

El tarannà casteller dels Xiquets de Valls ve presidit tothora, en el transcurs de dues centúries, pel signe d’una noble i aferrissada rivalitat. La dualitat de colles, que es féu palesa de bell antuvi a la ciutat, conduí ben aviat a l’antagonisme, el qual trobà a Vilafranca, entre d’altres indrets, l’escenari més adient per a llurs confrontacions. No és d’estranyar, doncs, que a mitjan segle passat les dues colles, la dels Pagesos i la dels Menestrals (més tard, colla Vella i colla Nova), fossin batejades a la Senyora Vila del Penedès amb els noms castissos de la Muixerra i la Roser, corresponents a les dues confraries vilafranquines que llogaven invariablement l’una o l’altra colla en les festes anyals respectives. La veu popular i aquesta tibantor van posar en boca dels castellers allò de “la Muixerra va per terra”, o bé, “la Roser va pel femer”; i si hom deia “la Muixerra tot ho esguerra, la Roser tot ho fa bé”, altri replicava “val més un de la Muixerra, que tota la Roser enter”. És en aquest típic ambient vallenc d’oposició i competència i amb el rerefons d’un regust netament vilafranquí que cal situar, ara i ací, la narració que anem a desglossar tot seguit; una petita història que si bé no va arribar a passar mai de veritat, no és menys cert que no fóra descabellat pensar que tal volta sí que podria haver succeït realment. Centrem-nos, doncs, segons que hem dit, a Valls, un cop enllestits i superats ja els tres primers quarts del vuitcentisme…Rabassó

< Un bon dia, a les primeries del mes d’agost d’un any indeterminat, l’Isidre Tondo, pagès i casteller de soca-rel, conegut popularment amb el nom de casta d’Isidre de Rabassó, pujava calmosament, de tornada a Valls, pel camí ral que ve de Montblanc, amb el matxo agafat per la brida, tirant d’un carro empolsinat i bregat en mil i una travessies. Es trobava ja a les envistes de la població, rendit i capficat en imprecises cabòries, i duia el carro carregat d’espècies camperoles de tota mena, provinents de la petita feixa que tenia a tocar del Mas de Mulets, no gaire distant de la vila. Tot passant pel viarany de cal Ganxo, havia aprofitat el viatge per comprar un parell de catúfols a la bòbila contigua, destinats a suplir els de la sínia d’aquell reduït hortet que conreava a la vora del Portal Nou i amb el qual els sogres havien dotat la seva muller el dia del casori. El “Coix d’Alcover”, un vell terrissaire d’antologia, era qui els fabricava i alternava el seu treball diari de manufactura més senzilla -maons, teules, rajoles, és a dir, la producció de primera necessitat- amb la creació, quan el temps li ho permetia, d’altres peces més entretingudes: càntirs per a oli i aigua, cassoles, tupins, olletes, gibrells, catúfols, setrots, gerres i tota una llarga rècula d’altres atuells. Baldament, amb el que havia aconseguit justa anomenada era amb els pitxells, una espècie de cantirets d’un sol broc que acostumaven a dur penjats de la faixa tots els pagesos de Valls i la seva rodalia quan anaven al camp; els omplenaven de bon vi i els servia per a mitigar un xic la set, quan l’aspror del treball feixuc i les calorades estivals els deixaven la gola seca. Al Pep Barberà –que així es deia l’alcoverenc al·ludit– la seva minvada complexió física no li va permetre mai de pujar als castells, per bé que sempre hi havia servat una gran afició, com pertocava a un membre d’una nissaga castellera que havia estat en tot moment incondicional de la colla Vella. Per això, l’Isidre Tondo, tot i la diferència d’edat que els separava, hi mantenia una bona amistat, donada la seva condició de cap de la susdita colla. Sovint “la feien petar” i la conversa, naturalment, girava sempre a l’entorn de les proeses castelleres dels Xiquets de Valls…Antondel'Escolà

Quan el Rabassó arribà a la font de la Manxa i mentre acostava parsimoniosament la bèstia a l’abeurador adjacent, divisà d’un tros lluny un altre confrare, l’Antoni Fàbregas, quan enfilava el camí de la casa pròpia, veïna al proper santuari del Lledó. Un xiulet molt més estrident que l’espinguet de la gralla féu girar l’amic en rodó, al temps que un reclam, fragorós i eixut a la vegada, li arribava nítidament a l’orella: “Ton, vine!”, xisclà l’Isidre, mentre gesticulava i cridava baladrerament per fer-se més entenedor… L’Anton de l’Escolà, company de trifulgues castelleres, era un xicot jove, ben plantat, fort com un roure i eixerit com un pèsol, vigorós, atlètic i amb una força colossal. Diríeu que les seves amples espatlles estaven predestinades a aguantar castells de deu pisos. Havia pujat als castells, però, malgrat això, li mancava encara aquell picapunt, aquell cop de geni que feia contraposar, per poc que s’ho proposessin, els xiquets de les dues colles vallenques. Ras i curt: li sobrava força i li faltava empenta. Això feia que no hagués passat d’aguantar castells de set. Era més aviat fred i feia cas omís de tots els batibulls que el tradicional enfrontament entre els dos bàndols castellers comportava, una vella polèmica que, tanmateix, o bé es debatia a la plaça plantant els castells més arriscats, o bé, sortosament, les més de les vegades no passava de sorollosa -i punyent, això sí- picabaralla dialèctica…

En arribar prop de la font, l’Escolà esguardà l’Isidre amb una cara de murri i de sorprès, a la vegada, que parlava per si sola. Sabia perfectament o, més ben dit, creia saber el que volia o pretenia el prestigiós cap de colla de la Muixerra; però, tot i així, s’atreví a interpel·lar: “Què hi ha de bo, Sidru?”. El Rabassó, com aquell qui no ho vol, li engaltà pel broc gros: “Em falta un segon com ara tu pels quatre pilans de nou”. L’Escolà s’empassà a dures penes la saliva i abans que pogués ni tan sols intentar de borbotejar quatre paraules per a defugir l’envit, sentí com l’Isidre l’agafava pel braç, amb força, i afegia: “tu ets el segon que necessito, Ton”. Si el punxen no li surt sang, pobre Ton! Ell que es pensava que el demanaria pel cordó i ara resulta que el que volia el seu capitost era un segon de categoria per poder anar a fer castells a Vilafranca amb totes les garanties d’èxit. Per Sant Joan, la colla Nova els havia passat per la mola i calia treure’s l’espina el dia de Sant Fèlix, davant l’entesa i enfervorida parròquia vilafranquina. Tota aquesta perspectiva va fer canviar, tot i que potser no ben bé de cop i volta, el rictus de l’Escolà. S’ho va rumiar una mica, esbossà un lleu somriure i finalment assentí: “Està bé, Sidru, si tu ho vols… d’acord!”.

Vet aquí com en un tres i no res es va fer el “miracle”. De casteller de la pila, gairebé anònim, l’Anton podria passar a ser ben aviat un dels herois més admirats de la colla Vella. En qüestió de minuts, la seva afecció restà revaloritzada i transformada com per art d’encanteri. De l’atabalament passà a l’eufòria i començà a metrallar l’Isidre amb tota mena de preguntes sobre qui més pujaria al castell sommiat, alhora que s’oferia a col·laborar en tot allò que fes falta per tal de preparar l’anada a Vilafranca: “…portarem barralets d’aiguardent i d’anissats de Valls, que són cosa bona, perquè ningú no passi fred durant la nit… A la canalla els donarem pa i figues i grana de capellà; això els donarà força a les cames per a rampuar finet… I no oblidéssim pas ni els melons, ni les síndries, ni el farratge per als animals…”. L’Anton de l’Escolà era ja un altre; havia esdevingut tot d’una un Xiquet de Valls d’allò més genuí… i amb totes les de la llei!1

L’Isidre de Rabassó no s’ho acabava d’empassar. Romangué una bona estona bocabadat davant d’aquella insòlita i sobtada transformació i, potser, en el fons del fons, arribà a pensar que devia tenir uns grans dots de persuassió. Sigui com sigui, el que succeí després és que es contagià de l’engrescament del Ton i li confià els seus projectes més immediats per tal de poder superar els malcuats, com deia ell, rivals de la Roser: “…a Vilafranca tindrem molt bones mans, ja ho veuràs. Els Cartiés, els Basques, l’hereu Batllet, el noi Jordi… i altres que no recordo; són tots castellers excel·lents i ens donaran, com sempre, un bon cop de mà… Vindrà el Mariano d’Altafulla per parar el pilar de vuit; així m’ho confirmà l’altre dia, al Vendrell, el Bertran de la Riera, que pujarà amb tu al castell de nou… També vaig trobar no fa gaire, a Tarragona, el Feliu Tocacuixa que parlarà amb l’Esperidion perquè vingui com més aviat pugui a assajar uns quants dies amb nosaltres; si tot va bé, el podríem fer estrenar a la Bisbal, el dia de la Mare de Déu… I, a més, tinc l’enxaneta dels de Montblanc emparaulat, ja que del nostre, tot i que és molt bo, no me’n refio gaire després de la llenya de Sant Joan… Ah! i tindrem tots els Janillos; i els Feliets, el Batet, els Podegarins, el Xacó, el Pau de Manelet, el Silvestre de Creixell… Veus com no podem perdre!… Coratge, Ton! Fes córrer la veu que assajarem cada dia, a les sis, la canalla i tots els que puguin venir, a l’era del Pau de Borràs; i després, a l’hora de la fresca, tots cap al Pati a comentar la jugada… Hem de fer caliu, Ton! Ens hi juguem molt! Aquests malcuats de la Nova no saben el que els espera. Feina hauran en tirar amunt a l’Arboç el mateix que nosaltres farem a la Bisbal…”.

*     *     *

Al cap d’uns dies, els Xiquets de la colla Vella anaren a la blanca vila del Baix Penedès i en un clima d’exultant apoteosi bastiren els cinc pilans de vuit, el dos de set, el tres de vuit i un quatre de vuit pràcticament net, en el qual l’Escolà –a baixos i amb el Rabassó al damunt– demostrà, per si algú ho dubtava, que el cap de colla no anava gens desencaminat en la seva elecció. El Coix d’Alcover contemplà emocionat, a la Bisbal, la darrera exhibició castellera de la seva vida. No pogué anar a Vilafranca, quinze dies més tard, com hauria estat la seva intenció, perquè un atac de feridura, dies abans, l’havia deixat impossibilitat al llit i morí a les poques setmanes. El destí no té espera i així se l’endugué, de la mateixa manera que li havia negat, a causa de la coixesa, el poder aguantar castells, el seu més gran desig en aquest món.

*     *     *

A Vilafranca, per Sant Fèlix, es toparen per fi les dues colles, tot fent gala d’una preparació encomiable. Feren i desferen ambdues no solament els quatre pilans de nou –els roseristes també s’havien entrenat de valent–, sinó també el castell de tres pilans de nou, la torre de vuit i el tres de vuit aixecat per sota. A la fi, el pilar de vuit de la Vella -afuat, altiu, titànic, aixecat enmig la remor d’entusiasme d’una multitud enardida- va decidir la contesa, atès que la colla Nova s’hagué de conformar, per dir-ho d’alguna manera, amb el de set… En Jaume Morros, de Creixell, el millor pilaner que duia, no va poder aguantar la darrera xurriacada en l’intent dels antics Menestrals i aquí va finir el seu somni daurat de pilaner de vuit.

Un cop enllestida la festa castellera, la placeta de la Vila restà deserta, envoltada d’un flaire de rostit que eixia dels balcons que s’hi abocaven. Els de la colla Vella s’estaven acantonats a la veïna plaça de Sant Joan, dita també de la Verdura, sota la petita ombra d’unes moreres incipients que mig els protegien d’un sol d’injustícia, implacable i abassegador, que queia a plom damunt la vila. L’arrenglerament dels carros que duien els Xiquets de Valls, ben distribuïts en fileres, era un espectacle digne de veure’s. Els animals havien consumit ja la seva ració diària d’ufals, “animada” amb unes poques garrofes, mentre que els seus propietaris i acompanyants endrapaven amb avidesa el contingut de les atàviques carmanyoles de tres pisos que les mestresses de casa havien preparat amorosament el dia abans (el dejuni, com diuen a Valls). Les menges no eren d’allò millor, però hi havia gana; tothom, qui més qui menys, l’únic que pretenia era treure el ventre de pena. Engallardits per la satisfacció dels moments viscuts i encara amb el record ben viu i inesborrable de la victòria per fi assolida, els xiquets comentaven la matinal castellera a cor què vols, mentre els barralets i els bots passaven d’unes mans a d’altres sense treva. D’entre la munió de gent, sobresortia la barretina morada –la típica gorra musca del camp tarragoní– de l’Isidre Rabassó que anava com esperitat, d’un carro a l’altre, tot rebent felicitacions i vetllant, a la vegada, que tot rutllés de bona manera. Tot d’una, el seu esguard es topà amb el de l’Anton de l’Escolà. Es miraren fixament, mentre que un somriure ufanós, de complicitat, els brollava a flor de llavis. Finalment, el Sidru li picà l’ullet, al temps que li etzibava: “Ton, els hem fet capot!”. Aquest, sense immutar-se, li replicà: “Això no és res, xiquet; a Valls, per la Fira, els hi fotrem el cinc de nou pels morros!”.

ELOI MIRALLES, RABASSÓ

Foto 1: Isidre Tondo, l’Isidro de Rabassó

Forto 2: Anton Fàbregas, l’Anton de l’Escolà

Foto 3: Un 4de9 amb folre i un 3de9 amb folre amb terços col·locats simultanis a Vilafranca als anys seixanta del segle XIX a càrrec dels Xiquets de Valls