Què val la dedicació d’un cap de colla?

Arribat l’hivern, moltes colles es plantegen renovar els seus caps de colla. És moment de finalització de mandats i molts es plantegen la seva continuïtat o cedir-ne la responsabilitat a altres castellers. És el moment d’iniciar una sèrie de dinàmiques per buscar i presentar un relleu.

Estic convençut que la principal raó dels èxits i de la progressió que estan tenint les colles aquests darrers anys és la inversió en hores d’assaig que els castellers i castelleres estan realitzant. Tot plegat necessita d’una planificació i una temporització: hom pot estar 24 hores picant pedra i no veure cap mena de resultat. La feina de l’equip tècnic, i la seva personificació en la figura del cap de colla és la clau de volta que fa entendre tota la dinàmica castellera de l’entitat.

El món casteller ha canviat molt. Lògicament, no el comparo ni amb l’època de les colles del franquisme ni amb l’esclat del boom casteller del 92. És obvi i no cal anar tan lluny.

Però si mirem cinc anys enrere podem comprovar com hi ha matisos que sí que han evolucionat. Entre d’altres, i per posar varis exemples, la necessitat de regular de resultats, la pressió per part de les colles del teu nivell, de les inferiors i superiors, etc., però, sobretot, i com a gran tret diferencial, les hores que s’han de dedicar al projecte casteller.

Un cap de colla ha de tenir uns coneixements tècnics mínims, una capacitat de lideratge, un carisma, una capacitat de transmissió de les seves idees, un bon equip al costat, etc. Però ara, a més, ha de tenir una gran disponibilitat horària, i en els temps laborals en què estem és molt complicat i segurament factor determinant per a que molts castellers que estan capacitats no puguin fer el pas endavant.

Hi ha varis motius pels quals he tirat endavant aquest article.DSC_0781 copia

El primer és per fer pública, de manera indirecta, la meva personal admiració a tots aquells i aquelles que s’han posat de manera seriosa i conscient al davant de l’apartat pròpiament casteller d’una colla. Amb tots els aspectes positius i tots els negatius.

El segon motiu, i esperant que no soni pretensiós, és per intentar conscienciar a tots aquells i aquelles que critiquen qualsevol acció de forma automàtica i sistemàtica. La majoria, m’atreviria a assegurar, no han tingut mai, segur que per unes causes totalment justificades i legítimes, cap càrrec ni tècnic ni administratiu.

Amb això tampoc voldria que s’entengués que defenso la infal·libilitat del cap de colla. Ni ho crec ni ho defenso. La manca de crítica és un factor negatiu però tot té el seu punt mig, tan l’actitud i l’aportació d’arguments que ha de tenir el que opina com la capacitat d’encaix i autocrítica del que rep l’opinió.

El tercer motiu, humil i simple, és per realitzar el divertimento de quantificar les hores de dedicació. Sempre s’opina de com de complicat i esclau és estar al capdavant d’una colla. Anem a comprovar-ho.

Al final de l’article hi ha una taula que vol ser una repartició de les hores mínimes de mitjana que el màxim responsable dedica al llarg d’una setmana en una temporada de deu mesos. Evidentment té un marge d’error o d’inexactitud segons la colla i segons el cap de colla. No obstant, estic convençut que si prenguéssim com a tall les colles que fan regularment castells de 7 i mig no variaria massa del resultat final.

Anem per parts.

Una colla fa, normalment, dos assaigs generals d’unes dues hores de duració cadascun. A aquests, cal sumar-hi un assaig específic i una escola de castells o assaig de canalla que pot ser no arriben a la durada dels assaigs grans però cada vegada s’hi apropen més.

A més a més, el cap de colla arriba abans que la resta i sobretot marxa bastant després (comentar les proves, parlar amb els castellers, valorar els castells a portar a una possible actuació, etc,).

Els assaigs són la materialització d’una planificació, que es realitza en les reunions de la Junta Tècnica: troncs, canalla, pinyes, calendari, objectius, etc. Reunions que són imprescindibles i indispensables per planificar, valorar els aspectes positius i modificar possibles errades. Sovint, per la pròpia inèrcia de qui li agrada parlar de castells i per la responsabilitat i complexitat de la tasca, tenen molta durada. Si a tot això li unim l’assistència a actes en representació de la colla cal sumar-hi més temps. Tot plegat, ho he quantificat en dues hores.

Una variant d’aquestes reunions són les reunions a distància: trucades, correus electrònics, grups de whatsapp… petits o no tan petits diàlegs que es van acumulant i que al final de setmana ja no és tant el temps que suposen sinó l’atenció quasi permanent. Tota aquesta feina de planificació i d’assaig es porta a plaça, a les actuacions.

La durada d’aquestes en línies generals és de dues hores, sumant-hi com a mínim 45 minuts abans i després en concepte de desplaçaments, reunió in situ, comentaris amb els responsables de les altres colles, atenció a la premsa, valoració dels resultats de l’actuació, etc.

Tot això que hem vist fins ara és la feina directa castellera del cap de colla. Però com a cap visible de l’entitat ha de respondre i atendre les preguntes i necessitats de la premsa: trucades, assistència a programes de televisió i de ràdio, etc. Ho he quantificat en 15 minuts setmanals.

Assisteix també a les reunions de la Junta de Govern o Junta Administrativa, i si en aquestes hi ha un mínim de debat dels temes per part de la majoria de membres, poden durar com a mínim hora i mitja.

Si quantifiquem tots els conceptes que he aportat fins ara, podem dir que un cap de colla té com a mitjana mínima una dedicació a la colla de 22 hores setmanals al llarg d’uns deu mesos l’any. En hores totals, prop d’un dia a la setmana.

És a dir, queda clar i demostrat, que el càrrec a l’actualitat té un nivell d’exigència semblant a una feina de quasi mitja jornada de dilluns a divendres afegint-hi el fet de tenir supeditades, per exemple, les vacances d’estiu i altres moments de la vida familiar i/o personal, i que té una responsabilitat i una pressió i necessitat d’uns resultats castellers regulars.

Així mateix, estic segur que per a un tant per cent de colles que no podria determinar, mantenir el nivell actual passa per poder encadenar un o dos canvis de cap de colla mantenint aquests la dedicació horària a part dels ja esmentats coneixements tècnics.

I ara, a mode de diversió i fent ciència ficció, si paguéssim 10 € l’hora al nostre cap de colla, una xifra mínima que pot cobrar, per exemple, qualsevol professor de repàs, tindríem que a finals d’any serien 7200 €. No està gens malament si aquesta dada ens serveix per ser encara més conscients del que representa aquesta dedicació.

El que sí que no es poden quantificar ni pagar són els maldecaps, les discussions, les hores sense dormir, els desenganys, etc., però tampoc els èxits, les relacions personals, el respecte d’un col·lectiu, el moment íntim i adrenalític de prendre una decisió crucial, etc. Tot això no es pot pagar ni amb tots els diners del món.

bo

JOAN SALA

Articles relacionats:

Les colles renoven la seva categoria

Obligats a penjar la faixa