Daus de moltes cares

Donar indicacions a la resta de la pinya, coordinar-se amb els laterals, estar atent a les indicacions dels segons, controlar en tot moment la quadratura del castell i, per si tot això fos poc, impedir el desplaçament lateral de rengles de més de 250 quilos. Qualsevol persona que hagi fet mai de dau (també coneguts com vents o mà i mà) en una pinya és perfectament conscient del nivell d’exigència d’aquesta posició, tant física com mental. Recollim les opinions d’alguns d’aquests castellers, vitals en molts casos per a l’èxit o el fracàs d’una construcció.SONY DSC

Què s’ha de fer per ser dau? Un retrat robot esbossat ràpidament ens ofereix la imatge d’un casteller alt i fort. Per afinar una mica més, hem traslladat aquesta pregunta a Carles Ribas, des de fa diverses temporades cap de pinyes i folres d’una de les colles punteres, la Colla Jove Xiquets de Tarragona. “Per a nosaltres, el dau acostuma a ser la persona més corpulenta, més que el primeres mans. El posem més gros perquè omple més el gran buit que hi ha en aquella zona de la pinya”, remarca Ribas, qui a banda de les capacitats físiques, considera que un bon dau ha de tenir una altra característica imprescindible, “criteri”: “pot manar el castell des de la pinya, i per això és important que sàpiga escoltar, entendre i transmetre totes les indicacions que arriben des del tronc i des de la resta de la pinya”SONY DSC

Comencem per la part física. Qui fa més força: un primeres mans o un dau? Els nostres dos protagonistes que habitualment simultaniegen les dues posicions són dos castellers veterans: Jordi Martí, dels Capgrossos de Mataró, i Enric Poyuelo, dels Xiquets de Reus, i no es posen d’acord sobre aquesta qüestió. Segons Martí, “crec que el vent treballa més. El primeres manté molt més la posició i, si no s’asseu el segon, que difícilment és el cas, no pateix tant. En canvi és molt probable que el vent hagi de fer forces, de vegades extremes, en algun dels segons”. Per la seva banda, Poyuelo creu que es treballa més a la rengla de mans, tot i que introdueix un factor interessant: “normalment tots tenim més força amb una mà (per exemple, jo treballo millor amb la dreta) i depèn de quin segon et va a l’esquerre, pateixo”.

En aquest sentit, Xavier Sarrate, dels Castellers de Badalona, considera que “si el castell va bé, la força necessària és relativa. En general, les correccions que pot fer un mà i mà tenen l’ajuda dels laterals”. Sigui com sigui, controlar un moviment lateral d’un segon en un castell de 8 no està a l’abast de tothom. És important tenir en compte la superfície de contacte amb les cuixes del segon, amb tot el palmell de la mà, i evitar que la força excessiva del segon i tercer dau o la mala col·locació d’un lateral t’acabin descol·locant.

On sí que hi ha unanimitat d’opinions és a l’hora de valorar quin és el castell en què el paper dels daus és més determinant: el dos. Tal com resumeix Sarrate, “la nostra posició és clau perquè el castell no es cargoli i, a més, la comunicació amb els segons es fa pràcticament només amb els mà i mans”.  El nivell d’exigència és tan elevat, que, per exemple, només tres daus s’han repartit la trentena llarga de 2de8 amb folre que la Colla Jove ha bastit en les darreres sis temporades, assegura Carles Ribas.SONY DSC

Pel que fa a l’esforç requerit en les altres estructures, és interessant llegir les opinions de Marco Yagüe, que fa 13 anys que és membre actiu dels Castellers de Lleida: “el 3 té una alta tendència a girar-se en el sentit contrari a les agulles del rellotge. En canvi, al 4 pot provocar més deformacions i remoure tota la pinya. Resumint, el 3 seria més físic i el 4 exigeix coordinació”. De fet, els nostres quatre protagonistes coincideixen en remarcar que aconseguir la correcte col·locació de tota la rengla de daus i dels laterals adjacents és molt important, especialment en el 4. “És una lluita diària”, resumeix Jordi Martí. La disposició a la pinya també és un factor determinant en el cinc, ja que en molts casos l’espai reservat per als daus és mínim, fet que dificulta que puguin treballar amb comoditat en una estructura de la màxima dificultat.

“Quan descarreguem, els segons sempre esperen que els agafis amb els braços oberts”, bromeja des de Badalona Xavier Sarrate. Però a l’hora de la veritat, la compenetració entre daus i segons pot ser clau per estalviar més d’un ensurt. Per fomentar-la, és habitual que els equips de pinya busquin que no hi hagi gaires canvis, tal com assegura Carles Ribas des de la Colla Jove: “s’intenta que sempre el mateix dau (com la resta de la pinya) vagi amb el mateix segon. Si hem de canviar un segon de rengla, canviem tot l’equip de mans. I algunes vegades, algun segon o terç et demana un dau concret”. “Igual que el segon t’acaba coneixent a tu, tu l’acabes coneixent a ell”, assegura el reusenc Enric Poyuelo, que normalment és partidari no fer molta força d’entrada, “perquè el segon sap que sempre hi sóc”. El costum d’anys i anys fent castells conjuntament permet que els segons només hagin de donar indicacions molt concretes: “per exemple, quan l’Álvarez (un dels terços habituals de castells de 9 dels Capgrossos) diu ‘deixa’m venir’ sé que efectivament l’he de deixar venir però tampoc en excés. Això ho dóna la pràctica”, explica Jordi Martí.

Per saber si un castell està ben quadrat hi ha moltes maneres de comprovar-ho. Les sensacions de la gent del tronc o la manera com es freguen les espatlles de les agulles són algunes de les més habituals. Una altra de les fórmules infal·libles és assegurar-se que les dues rengles de daus oposades estiguin rectes. “Per fer bé la meva feina és important que mantingui la simetria entre les dues rengles. És una feina molt coordinada que faig amb el vent que tinc al davant, que em fa de mirall”, assenyala sobre aquesta qüestió Marco Yagüe.

Però si els daus són un termòmetre excel·lent per saber si un castell està ben quadrat, la seva tasca a l’hora de dirigir la pinya durant l’execució d’un castell pot arribar a ser fonamental. És cert que l’agulla acostuma a ser la corretja de transmissió entre el baix i la resta del castell, però el dau veu tota la pinya i té més facilitat per repartir indicacions de tot tipus. “A mi m’exigien que cantés l’entrada de dosos”, recorda Poyuelo. “Si algun lateral ha de deixar a dalt per ajudar, per exemple, una crossa, s’ha de dir. A més, sóc un dels veterans i tothom t’agafa com a referència” afegeix Jordi Martí. Ara bé, i enllaçant amb el “criteri” de què parlava Carles Ribas a l’inici d’aquest article, s’ha de saber molt bé què es diu i quan es diu. “Les teves sensacions no són realment les del segon i de vegades pots desencadenar accions contraproduents”, adverteix Yagüe. “Potser una correcció meva que penso que és correcta fa que el segon no estigui bé”, afegeix Sarrate.

El nom fa la cosaSONY DSC

Dau, vent i mà i mà. Tres paraules que serveixen per designar una mateixa posició a la pinya, en una de les mostres més clares de la riquesa del vocabulari casteller. Ara bé, els tres mots gairebé mai es fan servir com a sinònimes en una colla, ja que el seu ús ve molt determinat per la localització geogràfica. El filòleg Xavier Brotons, autor del Diccionari casteller, assenyala que la paraula “dau” és originària de Valls i Tarragona, “vent” s’ha escoltat tradicionalment al Penedès i al Garraf, mentre que la fórmula més descriptiva, “mà i mà”, es va escoltar per primera vegada a Terrassa. La resta de territoris van escollir un d’aquests tres termes, però “vent” va fer fortuna i, segurament, és el més utilitzat en l’actualitat. A falta d’un estudi exhaustiu, Brotons sospita que un dels motius va ser que moltes de les colles creades a mitjan 90 van prendre com a referència el llibre Castells i castellers, escrit per ell mateix. “Aleshores jo no estava tan preocupat per la terminologia castellera i vaig fer servir predominantment el vocabulari que escoltava a Vilanova i la Geltrú, d’on sóc. Per això vaig utilitzar molt la paraula ‘vent’ i potser per aquest motiu s’ha acabat estenent tant”.

Una posició de risc?

Tradicionalment s’ha dit que la del dau és una de les posicions més compromeses de la pinya perquè, en cas de caiguda, el risc de prendre mal és més elevat.  “És, juntament amb les agulles, una de les posicions en què el risc de lesió greu és més alt, la qual cosa no vol dir que sigui la posició en què es produeixen més lesions”, aclareix Dani Castillo, president del Grup del Foment de la Ciència i la Salut en el món casteller. Així ho corroboren les dades. Dels 920 sinistres registrats els darrers anys al sistema informàtic de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), només 27 tenen els daus com a protagonistes. Ara bé, d’aquests 27 sinistres, 20, és a dir un 74%, són lesions relacionades amb la cara, el cap i la columna.

Les característiques físiques dels castellers que fan de dau i la seva posició a la pinya expliquen, en part, aquestes dades: “probablement els daus són els castellers més alts de cada colla i, com que han de situar una mà a cada rengla del castell, queden amb el cap i el coll desprotegits, especialment en el cas del primer dau”, argumenta Castillo.

Es pot minimitzar el risc de lesions? Castillo creu que els castellers podrien millorar la seva posició: “El que s’ha de fer és fixar el coll. Com es pot fer? Doncs recolzant el cap a l’espatlla, però aquesta posició no s’acostuma a veure. Normalment el dau té el cap acotat, que ja és un pas, però gairebé mai el té lateralitzat”. En cas de caiguda, es recomana que el dau deixi el castell i es protegeixi ell mateix. Castillo té clar, però, que “l’instint és anar a parar el castell”.

Totes aquestes precaucions poden anar acompanyades en un futur per una protecció cervical. La CCCC ha iniciat un estudi, que encara es troba en la fase inicial, per trobar un material que sigui còmode i efectiu però el mínim aparatós possible. Si la cerca d’aquest material acaba donant els seus fruits, en primer terme es desenvoluparia una protecció per a les posicions de la pinya més exposades, els daus i les agulles.

JORDI SURIÑACH

Article publicat a la revista Castells núm 45 (setembre-octubre 2012)

Foto 1: Enric Poyuelo, un històric del primer cordó dels Xiquets de Reus, davant el local de la colla

Foto 2: Jordi Martí, dels Capgrossos de Mataró, pas ferm i mirada fixa

Foto 3: Marco Yagüe, un vent titular dels Castellers de Lleida, davant la Seu Vella

Foto 4: Xavier Serrate, vent dels Castellers de Badalona

Fotos de Carles Angaril

Articles relacionats:

Castellers que no veuen el sol