IniciPortadaQuico Pino: 50 anys fent castells

Quico Pino: 50 anys fent castells

-

Tinc tres records de petit referent als castells. El primer és un Concurs, diria que el del 1984, acompanyant al meu pare i en el que, anys després ho vaig saber, vaig veure un 4de9 amb folre carregat, fet poc usual en aquell moment.

El segon record és tapant un forat de la pinya d’un 3de7 carregat dels Xiquets de Tarragona a les festes del carrer Maria Cristina. El meu cosí Jordi Andreu i jo ens hi vam posar i encara noto aquella sensació entre clandestina i salvatge de fer quelcom diferent reservat a unes persones no gaire ben vistes.

El tercer és del dia de la Mercè, quan el meu col·legi, Lestonnac – L’Ensenyança, que està a uns 200 metres de la plaça de les Cols, ens deixava sortir abans de classe per anar a veure els pilars caminants. I associat amb aquest record veig la figura d’un casteller baixet, amb pell fosca i que sempre estava de segon al pilar dels matalassers, quasi bé formant part del ritual festiu d’aquell dia._FMP5539 copia

Es pot dir, amb la perspectiva del temps, que aquesta imatge formarà part per sempre de la Mercè castellera tarragonina.

Anys més tard, el 1994, com força jovent, vaig entrar als Xiquets de Tarragona. L’acolliment va ser molt bo, natural diria jo, i hom, que per naturalesa no és gaire mitòman, va trobar-se, de la nit al dia, fent castells amb aquell senyor baixet i amb pell fosca.

Des del primer moment el Quico, com tants d’altres, em va tractar com un company de tota la vida. Guardo bon record d’aquelles primeres converses en les que un nouvingut com jo, verge en el món dels castells, escoltava amb admiració les històries i les opinions que, d’una manera directa, ens donava.

Sempre he pensat que el Quico és la personalització de l’enllaç entre les colles de després de la Guerra Civil i els Xiquets moderns en què ens hem convertit. Tenir aquesta perspectiva de l’evolució segur que fa que, íntimament, gaudeixi molt més del que la colla està aconseguint.

Paral·lelament, en el procés lògic de coneixença de l’entitat i dels diferents pensaments i visions que hi havia, vaig sentir per primer cop la llegenda del tap. Suposo que mai me la vaig prendre seriosament i amb el pas dels anys aquesta s’ha anat difuminant al mateix temps que les mentalitats casposes i individualistes que hi ha en tot col·lectiu.

Aquesta llegenda deia que la colla no generava mai quarts d’entre els castellers que baixaven dels pisos alts, però que en canvi el Quico sempre hi era, fet que en teoria provocava que tots els joves acabessin plegant.

Sempre he pensat que quan falta dedicació, treball, constància o simplement aptituds tècniques, es generen comentaris d’aquest tipus. Només puc dir que he conegut vuit caps de colla, amb idees i pràctiques diferents, i tots han/hem posat a Quico en les alineacions dels castells més importants. Alhora, quan s’ha modernitzat el mètode d’assaig s’han generat castellers en totes les posicions.

A mode d’informació, per adonar-nos de la dimensió de la seva trajectòria, el Quico fa 50 anys que puja als castells. Primer, a la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona i en els últims 44 anys als Xiquets ratllats. Ha format part del tronc del primer 3de8 descarregat, de la majoria de 2de8 amb folre, de tots els 5de8, castells de 9 i pilars de 6 i de 7 de la colla.

El 2000 em converteixo en president dels Xiquets de Tarragona. Uns anys en què crec que com a entitat es va fer un pas endavant però alhora en l’aspecte tècnic hi va haver un estancament i moltes dificultats.

L’inici de la temporada 2001 n’és un exemple. Moltes reunions en la recerca d’un cap de colla i d’una junta tècnica. El Quico, com altres, va estar en quasi totes, i fins i tot puc dir que va marxar d’una sent el cap de colla que dirigiria l’agrupació. No ho va ser. M’ho va fer saber en una trucada sincera, franca, amb les paraules justes. Molts cops, des del càrrec, he trobat a faltar trucades com aquella.

El 2004 sóc escollit cap de colla. Després de molts anys al capdavant de la canalla, el Quico va deixar de ser-ne l’encarregat. Érem un grup de joves amb molta il·lusió però en algun d’aquells primers moments pot ser no vam tenir la sensibilitat que requerien segon quins canvis.

Després d’uns mesos d’aprenentatge, inimaginables a l’actualitat, les coses van començar a funcionar i els recels del començament es van convertir en passió i en complicitat per part de tothom.

El Quico ens va ajudar quan el nostre coneixement tècnic o els nostres mètodes no eren suficients, sempre d’igual a igual, sense fer visual, mai ho ha fet, que quan nosaltres no havíem ni nascut ell ja s’enfilava.

A títol d’anècdota i intentant seguir i marcar rutines, sempre he cantat el 3 de cara a la rengla, i el sí amb el cap que em feia el Quico des de la seva posició era el senyal per veure com anava i com aniria, molt probablement, el castell.

Repor portada: components dels pilars de les colles grans.

Destaco un 3de8 d’un Sant Magí, castell de sortida, en el que debutava d’acotxadora la seva filla gran Jordina. Crec que va patir més ell que no pas el castell en sí. Coses de casteller i de pare.

El 2007, després d’unes temporades de marcar la base en els castells de 8, recuperem el 3de9 amb folre i comença, esglaonadament i no sense dificultats, el procés de construcció de la colla de 9 que coneixem ara.

Fer un article i obviar que, com tota persona, també s’ha equivocat al llarg de la seva vida castellera seria faltar a la veritat. Ni ho jutjo ni ho publico. Només constato que tothom, jo el primer, hem fet accions que pot ser no tocaven, però si ho posem tot en una balança, per a mi el Quico és mereixedor del Premi a la Trajectòria de la Revista Castells i de tots els reconeixements que se li facin.

A nivell de colla, té el pin de plata de l’entitat, màxim reconeixement que se li pot donar a un casteller, i el que és més important, el respecte i admiració de veterans i joves dels Xiquets i de la resta del món casteller de Tarragona.

En el meu inconscient, el Quico ha estat i és un referent i un termòmetre de l’estat de la colla. Les seves faccions característiques i la seva mirada fan que no pugui dissimular massa el que pensa o les sensacions que té i això en molts moments m’ha ajudat a afrontar, com a casteller o com a cap de colla, algun repte important amb un plus de confiança. Al contrari, veure’l amb semblant seriós et fa adonar que alguna cosa no acaba de rutllar i que cal, com a mínim, encendre les alarmes.

Espòs, pare, gendre i cunyat de castellers, el Quico representa, amb la seva família, la versió actualitzada de les antigues nissagues.

Per acabar, reprodueixo un tuit que vaig fer després de la Nit de Castells i que resumeix el meu pensament: #Tarragona i  la seva Història castellera reconeguda a la #NitdeCastells en la figura de Quico Pino dels @xiquetstgn

JOAN SALA

Foto 1: Quico Pino rep de mans del conseller de la Presidència, Francesc Homs, el Premi Trajectòria a la Nit de Castells 2014, celebrada el passat 1 de febrer a Valls

Foto 2: Foto de Quico Pino al monument al pilar de 8 a Altafulla, realitzada el 2005 per a la portada del número 7 de la Revista Castells

Articles relacionats:

Quico Pino, els Aficionats de Llorenç i la Muixeranga, premis Castells 2014

Articles relacionats

Més de l'autor