1. EL CONCURS I LES GRANS DIADES

En el darrer Concurs de Castells de Tarragona va produir-se una coincidència interessant. Tenint present que les dues colles de Valls van acabar empatades a punts i els Xiquets de Reus i els Castellers de Lleida també, es pot dir que les onze primeres colles del certamen van quedar classificades en el mateix ordre del Rànquing Estrella de l’any 2012. I, ampliant la perspectiva a les 32 colles que hi van participar, la coincidència entre la seva classificació al Concurs i l’ordenació en el rànquing també va ser molt alta. De fet, només una colla –els Margeners de Guissona, per desavinences internes– va quedar lluny del lloc que li pertocava segons el rànquing.

La mesura estadística de la intensitat d’aquesta correlació entre posició en el rànquing i en el Concurs ens la dóna el coeficient de determinació. Calculada per a les 32colles que l’any 2012 hi van participar, el seu valor és de 0,92. Si aquesta xifra hagués estat 1, voldria dir que la coincidència entre les dues ordenacions hauria estat total (del 100%) si hagués estat 0 voldria dir que entre les dues variables no hi havia cap relació. La coincidència en l’ordenació de les 32 colles segons el rànquing i el Concurs va ser doncs molt alta, del 92%, fet que es visualitza en el gràfic de la dreta (abscisses: posició en el rànquing, ordenades: classificació en el Concurs):

Tot i que és habitual a les actuacions castelleres que les colles de més nivell –les més ben classificades al rànquing– facin els millors castells, no deixa de ser sorprenent, i simptomàtic, que aquest fet es reprodueixi amb tanta fidelitat en una actuació en la què participen 32 colles, moltes de les quals tenen un potencial similar.

De fet, no es pot parlar ben bé d’una coincidència en el Concurs de 2012, perquè ja fa temps que la classificació del certamen es mou en aquesta direcció. Refent el rànquing per als anys en què no es calculava, es pot comprovar que dels 17 concursos celebrats des de 1980 –any  que comença la continuïtat bianual a Tarragona–, només tres cops la colla guanyadora no ha estat la primera del rànquing. Dues vegades es va imposar la segona i només en una oportunitat ho va fer la colla que ocupava la tercera posició del rànquing.

És més, si es calcula el coeficient de determinació des del 1980 entre les classificacions al Concurs i el rànquing de l’any corresponent per a les dotze primeres colles classificades (s’ha triat aquest número perquè és el de colles que hi participaven per mèrit entre el 1996 i el 2010) es comprova que la correlació entre l’ordenació del Concurs i la del rànquing de l’any respectiu no tan sols ha estat sempre molt alta sinó que no ha parat d’augmentar. Així, si en la dècada dels vuitanta va tenir un valor mitjà de 0,80, a la dels noranta va passar a una mitjana de 0,88, i ha augmentat fins a 0,90 en els últims deu anys.

En resum, el Concurs és l’actuació estrella del calendari casteller, les colles saben que té una lectura especial per la presència de tota la comunitat castellera i per l’extraordinària repercussió mediàtica que aconsegueix. Per això, aquell dia intenten exhibir tot el seu potencial, cosa que estan aconseguint cada vegada més, com el manteniment de l’ordinalitat i la comparació amb els millors castells de la temporada de cada colla indiquen. En aquest sentit, la capacitat del Concurs per resumir en una sola actuació la temporada de les colles és extraordinària. La conseqüència immediata d’aquest fet és que la incertesa del certamen no ha parat de disminuir fins a arribar a uns nivells impensables fa poques dècades.

Per entendre millor l’evolució que ha experimentat el Concurs en aquestes últimes dècades també és interessant de comparar-la amb la de les altres grans diades castelleres. Santa Úrsula, Sant Fèlix i Santa Tecla són els termes de comparació més clars, perquè ja estaven plenament consolidades quan l’any 1980 comença la continuïtat bianual del Concurs. Tots Sants i la diada dels Minyons de Terrassa també es van convertir en grans diades de referència a partir dels anys noranta. En totes aquestes actuacions hi participen colles de nivell, es fan passat l’equador de la temporada i les colles van “al límit” de les seves possibilitats.

L’indicador més clar de l’exigència que s’imposen les colles i dels riscos que assumeixen en aquestes grans diades és el percentatge de caigudes –és a dir, castells carregats i intents– amb relació al total de castells intentats. Una referència addicional d’aquesta exigència també ens la dóna el nombre castells que les colles intenten a cada actuació.

En la taula anterior es pot veure com en els anys vuitanta del segle passat el Concurs era l’actuació en la qual les colles assumien més riscos. Hi queien el 44% dels castells que s’hi intentaven, xifra que superava amplament la corresponent a Santa Úrsula, Sant Fèlix i Santa Tecla que, com es pot veure, en aquells anys presentaven uns valors similars. Una altra diferència important derivava del nombre de castells fets –descomptant els pilars– que en aquelles edicions del Concurs –per les caigudes, però també pels intents de millorar la puntuació–  era de 4,7 castells per colla, mentre a Sant Fèlix era de 3,9 i a Santa Úrsula i Santa Tecla de 3,6.

La fama del Concurs no era doncs gratuïta. Precisament, un del motius principals pel qual la cita de Tarragona va deixar de fer-se en els anys setanta va ser el mal regust que va deixar el que es va celebrar al camp de futbol de Vilafranca el 1973, el qual, a més d’allargar-se excepcionalment, va veure com les llenyes superaven el límit psicològic del 50% dels castells intentats (hi van caure 22 castells dels 43 que es van intentar).

Als anys noranta es va produir un canvi de tendència molt important en el comportament de les colles al Concurs que, a més, contrasta fortament amb l’evolució que en aquells anys van tenir les dues actuacions considerades les més competitives del calendari. Mentre el Concurs reduïa fortament la seva exposició al risc, amb una disminució de 8 punts –passant del 44% al 36% de caigudes– Santa Úrsula i Sant Fèlix feien el camí contrari i l’augmentaven fins arribar justament al 44%; es va produir, doncs, un veritable intercanvi de patrons de conducta. I, pel que fa al nombre de castells portats a plaça, el Concurs va seguir evolucionant a la baixa, passant dels 4,7 de la dècada anterior a 4,3 i apropant-se als 4 de Santa Úrsula i als 3,8 de Sant Fèlix d’aquells anys.

El fet que Santa Úrsula i Sant Fèlix augmentessin tan espectacularment la seva exposició al risc durant els anys noranta s’explica, fonamentalment, perquè en aquesta dècada es va produir la situació de major competència de la història castellera, ja que les quatre colles que anaven a l’actuació de Sant Fèlix eren les mateixes que competien pel lideratge global en un entorn de gran progressió del nivell casteller. L’evolució dels registres de risc d’ambdues actuacions reflectia, doncs, aquesta rivalitat múltiple, a dues colles en el cas de Valls, i a quatre en el de l’actuació de Vilafranca.

Santa Tecla, en canvi, als anys noranta ja es va moure en el mateix sentit del Concurs, i va rebaixar la seva exposició al risc en tres punts, del 37% al 34%. Aquesta disminució s’explica perquè en aquells anys la competició pel lideratge tarragoní entre els Xiquets i la Jove, que havia caracteritzat la dècada dels vuitanta, es va decantar a favor d’aquesta última. L’aparició en escena de les dues noves colles tarragonines també va contribuir a difuminar l’enfrontament clàssic cara a cara de la diada.

Entrant ja al segle XXI, el Concurs va confirmar la tendència  anterior disminuint en un punt la seva exposició al risc i, el que potser és més indicatiu, rebaixant de 4,3 a 4 la mitjana de castells fets per cada colla. Tot i que, en aquests anys, Santa Úrsula i Sant Fèlix també van rebaixar aquesta xifra, situant-la en 3,8 i 3,6  respectivament, les distàncies van seguir escurçant-se.

Pel que fa a Sant Fèlix –en la mesura que en el tombant de segle els Castellers de Vilafranca van assumir amb autoritat el lideratge casteller i van passar a dominar amplament aquesta actuació–, l’exposició al risc de les colles que participaven a la diada va experimentar un canvi de tendència amb una forta davallada amb relació a la dècada anterior. Del 44% de caigudes que es comptabilitzaven a la dècada dels noranta es va passar al 34% en els primers deu anys del segle XXI.

I, en contrast amb l’evolució del Concurs i de Sant Fèlix, Santa Úrsula és l’actuació que ha mantingut més viva la flama competitiva, com ho acrediten els seus registres de caigudes, 46% en els deu primers anys del segle i 41% en el darrer quadrienni. Ambdues xifres superiors a les que tenia aquesta actuació a la dècada dels vuitanta i que palesen l’actualitat i la vivesa de la rivalitat entre les dues colles vallenques.

El registres a la baixa més espectaculars de les grans diades al segle XX corresponen, però, a l’actuació de Santa Tecla, que ha vist com el percentatge de caigudes baixava 20 punts percentuals: dels 34% que tenia els anys noranta als 24% del primer decenni del segle i a un extraordinari 16% en el darrer quadrienni. Cal tenir present, però, que a partir de 2005, l’actuació del primer diumenge de festes, amb la participació de colles foranes de primer nivell, ha desplaçat i ha fet disminuir la tensió del dia de Santa Tecla. Les colles grans tarragonines proven les seves millors construccions diumenge i, en funció dels resultats, modulen la seva actuació del dia de Santa Tecla.

Per arrodonir el panorama, cal dir també que als anys noranta les diades de Tots Sants a Vilafranca i la del Minyons de Terrassa van guanyar crèdit en el calendari. La seva exposició al risc, moderada des del principi, ha seguit una evolució descendent fins a uns nivells que, en els moments actuals, es poden considerar els habituals en actuacions en què les colles van al límit, però en què la rivalitat juga un paper secundari. Probablement, les xifres d’exposició al risc lleugerament superiors de l’actuació terrassenca s’expliquen per la major dosi de rivalitat que incorpora aquesta diada.

Resumint aquesta visió panoràmica de l’evolució de les gran diades pel que fa a l’exigència castellera i al nivell de risc assumit, i tenint present que Santa Tecla és una excepció per les circumstàncies apuntades, es pot dir que el Concurs és de les grans diades la que ha mantingut una tendència més ininterrompuda i substantiva a la disminució del risc. És veritat que, llevat de Santa Úrsula, totes les diades han seguit la tendència general a disminuir l’exposició al risc, però cap altre ho ha fet amb la regularitat i la intensitat amb què ho ha fet el Concurs.

Una dada addicional, però no menys important, és la que fa referència al nombre de castells portats a plaça. En aquest sentit, l’evolució del Concurs és espectacular. Mentre les altres gran diades han disminuït només algunes dècimes i presenten valors similars entre elles i no massa diferents dels que tenien fa trenta anys (3,5 a Santa Úrsula, 3,6 a Sant Fèlix i 3,4 a Santa Tecla), el Concurs ha canviat profundament i ha passat dels 4,7 castells intentats per colla els anys vuitanta del segle passat a 4,3 durant els anys noranta, a 4 en el primer decenni d’aquest segle i a 3,6  en el dos darrers concursos.

En aquest aspecte, el Concurs s’ha igualat a la resta de grans diades. Això significa que la majoria de les colles que actualment hi participen només fan servir la quarta i cinquena ronda –dites de millora– per tal de poder sortir de plaça amb tres castells fets, que és el que habitualment es fa a les actuacions formalment no competitives.

La resultant de tot plegat és que el Concurs, l’única actuació del calendari que té un format competitiu explícit, la que en el passat havia concentrat més dosis de passió i incertesa, és la que fa més temps que s’està “normalitzant”, la que amb més regularitat s’està acostant als paràmetres propis d’una gran actuació castellera. I això tant pel nivell dels castells que s’hi fan, com pel percentatge de caigudes i pel nombre d’intents.

I és que, com s’ha dit, les colles que participen al Concurs aconsegueixen exhibir-hi tot el seu potencial i, com acabem de veure, per poder-ho fer eviten d’exposar-se a riscos que puguin comprometre l’execució dels seus millors castells. A diferència del passat, en aquest moment l’interès per exhibir el potencial propi supera l’esquer de poder passar al davant d’altres colles en la classificació.

2. GUANYADORS I PERDEDORS

Com s’ha pogut veure, Santa Úrsula és l’única actuació castellera en què l’exigència i el nivell de risc que les colles actualment assumeixen es manté als nivells de fa trenta anys i, en aquest aspecte, s’ha diferenciat clarament de les altres grans diades del calendari. Una exposició al risc 8 i 9 punts superior a la del Concurs i de Sant Fèlix i de gairebé el doble amb relació a la Diada dels Minyons i Tots Sants, certifiquen sobradament la singularitat de la fira vallenca i de l’ambient únic en què se celebra.

L’actuació de Santa Úrsula, que històricament ha exemplificat la rivalitat castellera, ha vist reforçada encara més aquesta exclusiva. És una autèntica competició presencial binària –un veritable cara a cara– de la qual en surt una colla guanyadora i una perdedora. Quedar davant de “l’altra colla” és, de llarg, el principal objectiu de l’actuació.

Per descomptat, la dificultat dels castells que fan també és un element de referència, però té un paper secundari en la valoració que els castellers i el públic, especialment el local, fan de l’actuació. No tan sols la col·laboració entre les colles és inexistent, sinó que hi sovintegen les mostres d’hostilitat i, a vegades, les expressions amb què els castellers segueixen l’actuació de la colla rival són tan atractives per a les càmeres com el castell que s’està bastint.

Al final, hi ha una colla guanyadora i una perdedora i els sentiments dels protagonistes de l’enfrontament no són massa diferents dels que tenen els jugadors després d’una confrontació esportiva. Les vivències catàrtiques, derivades de la contradicció inevitable de desitjos, i pròpies de l’enfrontament esportiu hi són ben perceptibles. Aquell dia, a la plaça del Blat és fàcil d’entendre la dita atribuïda al cèlebre jugador i entrenador de futbol americà Vince Lombardi “Winning isn’t everything, it’s the only thing!”.

I, en contrast amb aquest escenari, el Concurs, que fins als anys vuitanta podia presumir de ser el màxim exponentde la competitivitat castellera, ha anat perdent aquesta consideració i, com s’ha pogut veure, s’ha anat allunyant dels registres competitius excepcionals que exhibia fa només tres dècades, per acostar-se als de la normalitat castellera.

Queden només en el record dels veterans aquells apassionants concursos amb boicots per desacord amb les bases, amb retirades a mig certamen, amb colles desqualificades, amb deserció de patrocinadors, de no presentació a la recollida de premis, amb caigudes a dojo, amb intents no assajats a l’última ronda i amb discussions pels castells dubtosos, que durant molts anys van alimentar converses i encendre inacabables polèmiques i conflictes castellers.

En el Concurs d’avui hi ha, com hi ha hagut sempre, una classificació final i un guanyador, però les colles que no queden en els primers llocs no es consideren perdedores. Les que han complert les seves expectatives, que són la majoria, surten satisfetes de plaça –algunes fins i tot eufòriques– i les poques que abandonen el recinte insatisfetes ho fan més per la seva actuació que per la classificació. En el Concurs d’avui, com a gairebé totes les actuacions, el desig d’autosuperació esperona més les colles que la possibilitat de superar les colles rivals.

Això no vol dir que les colles que tenen una colla rival significada, que no són gaires, segueixin amb més atenció l’actuació d’aquella colla, però, tot i tractar-se d’una competició presencial, el síndrome de Santa Úrsula no fa acte de presència i els castells fets són per a la majoria el referent de valoració fonamental de l’actuació. A més, la col·laboració entre les colles, que també és norma general al Concurs, palesa que fer un bon paper i exhibir el potencial propi és l’objectiu prioritari, encara que sigui col·laborant a que les altres colles també puguin aconseguir-ho.

De totes maneres, per situar adequadament el potencial del Concurs, cal tenir present que encara que hagi aconseguit una capacitat de convocatòria quasi universal i mereixi la consideració d’espectacle insuperable per a la família castellera, aquest fet no s’ha traduït en capacitat d’atracció del gran públic, aspecte en el qual el certamen segueix mostrant les seves limitacions.

La durada excessiva, la discontinuïtat del ritme i, cada cop més, l’escassa incertesa del resultathan estat repetidament assenyalades com les causes principals del modest ganxo popular del Concurs. I, tot i els esforços de l’organització per millorar el format i la garantia que les colles hi van a fer actuacions de màxims, la realitat és que el Concurs no ha arribat a interessar el gran públic ni ha aconseguit adaptar-se a les exigències de l’espectacle televisiu.

A diferència del que va passar amb els formats de la competició esportiva –que es van consolidar ràpidament a finals del segle XIX i han demostrat al llarg de més d’un segle la seva capacitat per atreure l’atenció d’un públic massiu i cada vegada més universal– els castells, després de més de cent anys d’intentar-ho, no han estat capaços de trobar un model competitiu estable i encara menys de dotar-lo de ganxo popular. Aplicant al Concurs d’avui un símil futbolístic, podríem dir que els telespectadors s’interessen pel resum dels gols i les millors jugades, però s’avorreixen veient el partit. I això que avui els castells tenen un gran prestigi i una popularitat sense precedents a la societat catalana.

Com ja s’ha comentat, els intents de millorar l’atractivitat del certamen han estat una constant, però la sensació de crisi del model, present des dels primers concursos, mai no ha estat superada. Des de l’any 1902 fins al 1980, el Concurs no va tenir continuïtat temporal ni seu estable. Va celebrar-se a Barcelona, Tarragona, Vilafranca, Valls, el Vendrell i Reus. I, des que l’any 1980, en què el Concurs es va instal·lar a Tarragona, els canvis i les adaptacions de les bases han estat constants.

Fer un repàs de les mesures preses per organitzar un concurs més atractiu per als castellers i per als espectadors, ni que sigui només de caire enumeratiu, és útil per entendre l’origen d’aquestes dificultats. Aquestes mesures, o propostes de mesura, es poden classificar en dues categories: les rupturistes, que han posat el model en crisi, i les reformistes, que han intentat modificar-lo per augmentar-ne l’atractiu. Veiem-les:

Intents rupturistes:

• Convertir el Concurs en una exhibició. Els anys 1974, 1976 i 1978, el Concurs va ser substituït per unes Manifestacions Castelleres no competitives celebrades a Tarragona. Aquest canvi fou conseqüència del fracàs del concurs celebrat a Vilafranca el 1973, però també de l’estat d’opinió contrària als concursos fomentat per les noves colles de l’època. En aquestes Manifestacions, les colles hi van fer grans castells, però el nou format no va quallar, i el 1980 es va tornar al format competitiu.
• Portar la competició a Barcelona: omplir el Palau Sant Jordi. Aquest projecte, que no pretenia substituir el Concurs de Tarragona, però que l’hauria pogut afectar, no s’ha portat mai a la pràctica però ha estat diverses vegades sobre la taula dels responsables de cultura popular de l’Ajuntament de Barcelona. Fins i tot, s’han explorat els calendaris d’ocupació del Sant Jordi per trobar les dates més adients. Consistia a organitzar una actuació indoor que pretenia convocar el gran públic mitjançant la confrontació d’un grup reduït de colles del màxim nivell i l’acostament de la competició castellera a la concentració demogràfica més gran del país.

Mesures reformistes:

Veiem la seqüència de les més importants:

• Establir límits horaris generals: al “Concurs Regional de Xiquets de Valls” de 1902, organitzat per la “Sociedad Gimnástica Española”, les colles havien de fer quatre castells i un pilar en mitja hora.
• Limitar el nombre de castellers i prohibir la col·laboració entre les colles: en el Concurs de Tarragona de 1933, es fixava en cent cinquanta el nombre màxim de castellers per colla i s’establia la prohibició d’ajudar-se entre elles.
• Fer rondes d’actuació conjunta: actualment, només els castells de 9 i superiors s’intenten individualment.
• Reduir el nombre de colles participants: en el Concurs de 1994 hi van participar 23 colles, xifra que posteriorment es va reduir a 18, a 14 i finalment a 12 l’any 2012 (sessió de diumenge).
• Disminuir el nombre de rondes. De les sis tradicionals es va passar a cinc.
• Disminuir el nombre de castells puntuables: de puntuar cinc castells es va passar a quatre, fins arribar als tres que es puntuen en l’actualitat.
• Rebaixar el valor dels castells carregats: s’ha aplicat en les darreres edicions
• Limitar el temps de preparació dels castells i penalitzar els retards: establerts també en les darreres edicions.
• El fet que només pugui desmuntar-se un peu sense perdre ronda

Però l’aplicació d’aquestes mesures per escurçar la durada, millorar el ritme, augmentar la incertesa i, en definitiva, fer un Concurs més atractiu ha quedat sempre limitada per un seguit de consideracions, generalment fetes per les colles, les més rellevants de les quals han estat:

• La possibilitat de repetir els castells és consubstancial a l’estímul casteller. És la manera de minimitzar la influència de l’atzar.
• Les actuacions conjuntes no es poden generalitzar, perquè dificulten notablement la concentració dels castellers i l’execució dels castells.
• Els grans castells necessiten temps de preparació significatius.
• Carregar un castell és una fita. Potser va estar sobrevalorada, però tampoc pot ser menystinguda.
• Disminuir el nombre de colles presents a la plaça no suposa una rebaixa significativa de la durada del certamen.
• La col·laboració entre les colles resulta positiva per a totes elles.
• Limitar el nombre de castellers aniria en contra de la progressió de les colles.
• Un format de concurs basat en eliminatòries successives no aportaria més emoció i incertesa al certamen.

En síntesi, l’experiència, ja secular, de competició castellera ha deixat clar que algunes de les modificacions aplicades augmentaven poc l’atractiu del certamen i que les que podrien haver incidit veritablement en la durada, la incertesa, el ritme i, per tant, en l’atractiu de l’espectacle (actuacions conjuntes, nombre de rondes, temps de preparació i valoració dels castells carregats) havien de ser aplicades amb comptagotes per no perjudicar la lògica de l’activitat castellera.

3. EL RETORN ALS ORÍGENS

La resultant final del procés de modificacions i retocs que s’han anat fent al certamen és paradoxal. Els concursos –que van néixer com un intent de millorar la imatge dels castells, de dignificar-los mitjançant un format competitiu d’inspiració esportiva– en lloc d’anar-se allunyant del format d’actuació habitual, com pretenien els seus inspiradors, s’hi han tornat a acostar.

Aquest retorn progressiu al model d’actuació habitual s’ha fet en un doble sentit. Primerament, pel que fa a la conducta de les colles que, com s’ha vist, han disminuït fortament l’exposició al risc que tenien fa unes dècades i –posant la competició en un segon terme– han optat per exhibir els seus millors castells quan han considerat raonablement assegurada la seva execució.

En segon lloc, aquesta tendència a la normalització també s’ha pogut veure en l’evolució del format de la competició, que s’ha anat acostant al de l’actuació clàssica de les tres rondes amb dret a repetició. Fins al punt, que, pel que fa al format, es pot dir que ara el Concurs només difereix d’una actuació clàssica perquè s’hi fan rondes simultànies. Ni la rebaixa de les tres repeticions habituals a dues –la ronda de repetició única és corrent a moltes actuacions–, ni el fet que al Concurs només pugui desmuntar-se un peu sense perdre ronda o que pugui repetir-se un castell carregat es poden considerar canvis significatius. Els límits temporals de preparació dels castells, com es va poder veure en el darrer Concurs, tampoc s’han pogut aplicar amb rigor.

En resum, el Concurs, a través d’un llarguíssim procés no planificat de prova i error, s’ha anat aproximant a la normalitat castellera. I aquest retorn s’ha produït perquè les disfuncions històriques del Concurs arrenquen del seu plantejament inicial –benintencionat, però erroni– de voler allunyar-se del model decantat a partir de la pròpia tradició i traslladar mimèticament un format inspirat en la competició esportiva a l’activitat castellera.

En el moment actual, el Concurs, com les actuacions castelleres, no aspira a un tenir un seguiment massiu –estil esport-espectacle– sinó que s’adreça prioritàriament al públic entès. Per comprovar-ho, només cal donar un cop d’ull als factors en què es fonamenta l’atractiu dels espectacles esportius de masses i situar-los en el que és el Concurs actual. Aquests factors són:

• Entreteniment continuat (limitació de temps morts)
• Incertesa del resultat / potencial similar dels competidors
• Resultat binari / guanyadors i perdedors
• Possibilitat d’alteració del resultat fins al moment final
• Durada total de l’espectacle (attention span)
• Simplicitat de les regles i necessitat mínima d’informacions complementàries

La seva simple lectura ja ens dóna idea de quina és l’atractivitat del Concurs. La incertesa del resultat hi és escassa, no es pot escenificar un enfrontament binari guanyador/perdedor, no hi ha garantia d’un crescendo competitiu, els temps morts són importants i la seva durada excedeix de molt l’interval d’atenció de qualsevol espectador.

En aquests moments, com ja s’ha comentat, la principal incertesa i la font més important d’emocions del Concurs ja no està a saber com quedarà la classificació final sinó a comprovar si les colles aconseguiran descarregar els castells que han anunciat o que se sap que porten preparats. I, per sentir-se partícip d’aquestes emocions, s’ha de conèixer la dificultat de les diferents construccions i la trajectòria de les colles que les intenten, informacions que, avui per avui, només són a l’abast dels considerats entesos: els mateixos castellers i un nucli selecte, i reduït, d’aficionats. Per això, l’afirmació “si vols que un amic avorreixi els castells, porta’l al Concurs”, amb les excepcions que calguin, segueix mantenint la seva vigència.

I és que els castells tenen aquesta particularitat. D’una banda, un magnetisme irresistible que fa que siguin pocs els passavolants que , en sentir el toc de les gralles i veure enlairar-se un castell, no s’aturin a la plaça per contemplar-ne el desenllaç, però també la particularitat que no siguin gaires els espectadors que segueixen amb interès el decurs d’una actuació sencera. I a la majoria de places, es pot veure com, passades les dues, el nombre de castellers excedeix de llarg el d’espectadors.

A parer meu, però, aquest fet no ha de tenir una lectura negativa. L’obertura a tothom, però l’orientació bàsica a un públic entès, és la millor garantia del reforç de la singularitat del fet casteller i dels valors socials que vehicula. Quan la direcció d’una activitat espectacular, com són els castells, passa dels seus executants als espectadors es converteix inevitablement en una mercaderia (entertainment industry) ben exemplificada, a causa de les derives col·laterals als espectacles esportius que ara no és moment d’analitzar.

Que els castells siguin un símbol del país, valorats positivament per tots i admirats puntualment per tothom i que, alhora, el seguiment de les actuacions i de la temporada de les colles interessi un grup d’aficionats ampli, però reduït en termes relatius, és una circumstància que no ha de preocupar. Mentre això sigui així, el món dels castells seguirà estan en mans dels castellers i les influències del públic, dels patrocinadors i dels directius, estaran subordinades als desitjos i interessos dels que en són els seus protagonistes.

El Concurs de Tarragona ja és, sens dubte, l’actuació més gran i més espectacular del calendari casteller i té la pretensió d’arribar a convertir-se en la Gran Festa dels Castells. Per arribar-hi, el Concurs ha de seguir evolucionant i, en la meva opinió, ha de fer-ho seguint el camí que, d’una manera relativament espontània, ja ha estat fent en els decennis de consolidació tarragonina: el de l’aproximació a la normalitat castellera.

I, per no perdre aquest rumb, ha de prestar una atenció especial a les característiques diferencials del Concurs i procurar que la seva influència no desvirtuï les experiències que castellers i espectadors viuen a les places.

En aquest aspecte, les principals especificitats del certamen són:

1. Obertura a totes les colles

El pas definitiu es farà enguany amb l’experiència de Torredembarra. Si, com és d’esperar, el resultat és positiu, el Concurs haurà fet el pas més decisiu per convertir-se en la Gran Festa dels Castells. Tothom hi tindrà cabuda: un tema resolt que contribuirà a enfortir la bona imatge i la singularitat dels castells.

2. Competició presencial amb igualtat d’oportunitats

Aquesta és una qüestió que el Concurs té ben resolta, més ben resolta que cap altra actuació castellera. És prou sabut que, per regla general, la competició castellera es juga a distància, en el temps i en l’espai. Les colles decideixen lliurement quin és el lloc i el moment més adequat per intentar els seus millors castells i actuar en plaça pròpia sempre és un avantatge. Per aquest motiu, els cara a cara són excepcionals i, llevat dels protagonitzats per colles de la mateixa localitat, desiguals.

I, en aquest punt, el Concurs és veritablement i positivament excepcional. És l’única actuació castellera en què totes les colles poden competir presencialment en igualtat de condicions. I això és així perquè el Concurs té una capacitat d’arrossegament tan gran entre els castellers que fa que totes les colles s’hi presentin preparades per assolir els seus millors registres, tant pel nombre d’efectius que mobilitzen com pel grau d’assaig dels castells que hi intenten. La seva celebració fora del període estival, sempre en cap de setmana i en el moment àlgid de rodatge de les colles reforça encara més aquesta consideració.

3. Puntuació

En la meva opinió, en aquest punt encara hi ha marge de millora. A qualsevol actuació castellera, els castellers i aficionats saben qui ha fet els millors castells, tot i que siguin molt pocs els que se saben la taula de puntuació del Concurs. I això és així perquè l’ordenació de les diferents construccions segons la seva dificultat té un grau de consens molt elevat. Un tema ben diferent és la valoració en punts de les diferències de dificultat entre castells, que és un exercici sempre discutible i sospitós de parcialitat.

Tot i que és un tema controvertit, crec que acceptar que hi ha castells de dificultat similar o igual no hauria d’espantar ningú. Una de les singularitats de la competició castellera és que no és binària. Em sembla que no desmereixeria en res el Concurs, ni li faria perdre atractiu –que ja hem vist que no està en la classificació– el fet que dues o més colles poguessin quedar empatades, ni que fos pel primer lloc. Al contrari, posaria de manifest una de les singularitats del fet casteller, que l’existència de guanyadors i perdedors no és obligatòria.

A parer meu, per acostar més el Concurs a la normalitat que es viu a les places, seria interessant continuar estudiant la possibilitat de passar d’una classificació basada en els punts a un altra basada en l’ordenació dels castells segons el seu grau de dificultat, evitant els equilibris actuals i acceptant amb naturalitat que hi ha castells d’igual dificultat i colles de potencial molt similar.

4. Recinte tancat

L’any 1932, la celebració del Concurs en un recinte tancat va provocar la renúncia de qui havia de ser-ne president. A hores d’ara, ja no es pot aspirar a celebrar el Concurs en un espai obert: la massificació i el pes de la tradició establerta ho impedirien. Però, per acostar-se a la normalitat castellera, s’hauria de procurar que l’ambientació que es viu al recinte s’assemblés més a la que es viu habitualment a les places.

Si en el Concurs se sent algun xiulet o s’escapa alguna botifarra, hauria de sortir dels rengles castellers i avui hi ha el al risc que surti de les grades. Seria lamentable per a la imatge dels castells que el fair play acabés prevalent entre els castellers i que el hooliganisme es fes present a les graderies.

El públic del Concurs no és homologable al d’una plaça castellera, la major part de l’aforament està ocupat per persones seguidores d’alguna de les colles, que han pogut accedir al recinte gràcies a elles, com ho prova la seva indumentària i la seva concentració en sectors determinats de les graderies.

A l’ambient del Concurs es troba molt a faltar aquell públic local –habitualment majoritari, tot i que també hi hagi seguidors d’alguna de les colles– que va a l’actuació castellera i aplaudeix les consecucions de totes les colles, i també la presència d’aquells vianants que s’aturen una estona a contemplar l’espectacle i participar de la festa. I se’ls troba a faltar perquè ells també són un ingredient important de la normalitat castellera, un dels elements que més demostren la singularitat dels castells i una font de prestigi per a la seva percepció pública.

S’hauria de procurar que el públic interessat per l’espectacle, entès però més neutral tingués possibilitats reals d’accedir al recinte –per exemple, distribuint també entrades a través de les colles que no participen a la sessió– i, sobretot, evitar la concentració en sectors concrets de la grada de les entrades que es distribueixen a través de les colles participants. També caldria fer reflexionar les colles sobre les conseqüències negatives que tenen en la percepció pública dels castells els comportaments que intenten reproduir al Concurs l’ambientació d’una final esportiva.

I, per acabar, una reflexió sobre la rivalitat. Resulta innegable el paper determinant que la rivalitat ha jugat en molts moments de la història dels castells, que ha portat sovint a considerar-la com el motor principal, i fins i tot l’únic, de la història castellera. La seva transcendència és indiscutible: per damunt de tot, la rivalitat, històrica i ben actual, entre les dues colles vallenques, però també el paper que va jugar l’aparició de les colles de Tarragona en el de la represa castellera dels anys vint del segle passat o l’espurna que van encendre els Nens del Vendrell l’any 1970, que va provocar la gran reacció de les colles de Valls i va marcar l’inici de l’etapa d’esplendor que avui viuen els castells. Són fites que mostren ben clarament la importància que ha tingut la rivalitat en la història castellera.

Però, justament ara, quan els castells viuen la seva etapa més brillant en tots els sentits –pel nivell de les construccions i pel nombre de castells i de colles– és quan la rivalitat ens apareix com una realitat més diluïda. No vol dir que les colles no segueixin amb atenció la trajectòria de les que estan al seu nivell i mirin de superar-les, però la majoria no les consideren rivals en el sentit tradicional. Per comprovar-ho, només cal fer l’exercici de veure quins són els aparellaments que avui dia es poden col·locar sota aquella etiqueta clàssica. Sobren dits en una mà per fer-ho.

I la colla que més ha contribuït a mostrar la parcialitat de veure en la rivalitat i la competició el motor principal del progrés casteller hauran estat els Castellers de Vilafranca que, en un context de falta de competidors que fa més de deu anys que dura, han estat capaços de seguir millorant els seus registres amb una regularitat i una exigència admirables. La colla vilafranquina haurà estat protagonista de la primera demostració concloent que el desig d’autosuperació pot ser una força tant important com la competició per empènyer els castells cap amunt.

MIQUEL BOTELLA

Foto 1: 4de9 sense folre carregat pels Castellers de Vilafranca al Concurs del 2008 (Fèlix Miró)

Fotos 2 i 3: Celebració de la Colla Vella i la Colla Joves al descarregar el 5de9 amb folre al Concurs del 2012 (Aina Serra)

Foto 4: Visió de la plaça a la Santa Úrsula de 2013 (Fèlix Miró)

Foto 5: 5de9 amb folre descarregat per la Colla Vella a la Santa Úrsula de 2011 (Aina Serra)

Foto 6: Celebració de la Colla Joves en descarregar el 4de9 sense folre a la Santa Úrsula de 2013 (Fèlix Miró)

Foto 7: Detall d’un peu dels Castellers de Vilafranca al Concurs del 2012 (Falco)

Foto 8: La Tarraco Arena Plaça (TAP), antiga plaça de braus (Fèlix Miró)

Foto 9: 9de8 de la Jove de Tarragona al Concurs del 2012 (Aina Serra)

Foto 10: Torre de 8 amb folre dels Castellers de Sant Cugat en la jornada de dissabte del darrer Concurs (Valérie Boillot)

Foto 11: Tradicional foto de grup dels Capgrossos de Mataró en acabat el Concurs del 2010 (Fèlix Miró)

Foto 12: Pancarta gegant dels Castellers de Vilafranca (Fèlix Miró)

Articles relacionats:

Més castells grans, menys caigudes

Els Minyons i el Concurs: una reformulació?

Concurs 2014: projecció de resultas de l’1 al 12

Concurs 2014: projecció de resultas del 13 al 42