Grans castells i xiulets

Foto1 copiaIntroducció. En termes generals, es pot afirmar que l’edició d’enguany del Concurs es va desenvolupar en un marc de continuïtat de les tendències observades en els concursos anteriors. I així ho palesen els paràmetres castellers més significatius: el nivell de les construccions assolides, la correlació entre classificació final i posició en el rànquing, el grau d’efectivitat i el nombre de castellers a plaça.

I també, en concordança amb la puixança actual del món casteller, els principals indicadors d’entorn i difusió, com el total d’espectadors presencials, el de periodistes acreditats, les audiències i la projecció internacional han obtingut uns registres sense precedents.

Però enguany els aficionats i els mitjans també s’han fixat en alguns aspectes referits a l’organització del Concurs. En concret, el sistema de venda d’entrades i l’ambient de hooliganisme que s’ha viscut en diversos moments han estat objecte de debat.

Nivell casteller. L’extraordinari nivell casteller assolit en aquest Concurs va ser destacat i detallat en tots els articles i cròniques publicats sobre l’esdeveniment i, per això, aquí no m’hi estendré. Els castells de 10 i els 2de8 sense folre carregats van ser la cirereta d’un Concurs memorable. Del nivell que el bon moment de la majoria de les colles permetia esperar.

I això no és cap sorpresa. El Concurs és l’actuació en què es veuen més i millors castells, un veritable termòmetre del nivell assolit per les colles. És l’única actuació castellera en què totes les colles poden competir presencialment en igualtat de condicions. El seu atractiu fa que s’hi presentin preparades per assolir els seus millors registres, tant pel nombre d’efectius que mobilitzen com pel grau d’assaig dels castells que hi intenten.

Correlació rànquing-Concurs. Un any més, la colla guanyadora del Concurs ha estat la primera classificada del rànquing, com en 14 de les 18 edicions celebrades des de 1980. Però aquesta coincidència va molt més enllà de la colla guanyadora i es constata un paral·lelisme creixent entre el resultat del Concurs i l’ordenació del potencial de les colles expressada en el rànquing.

En aquest sentit, la comparació del Concurs d’enguany (rànquing classificatori, a l’espera del de final d’any) amb el del 2012, en el qual ja van participar 32 colles, permet veure que la correlació entre la posició en el rànquing i en el Concurs –mesurada pel coeficient de determinació R2– continua sent molt alta, com es pot observar en les gràfiques següents:

Grafic1

La diferència fonamental entre una i altra edició del Concurs ha estat el diferent comportament d’aquesta correlació pel que fa als primers llocs de la classificació. Així, si en el Concurs del 2012 les primeres colles del certamen van quedar classificades gairebé en el mateix ordre del rànquing del 2012 i la dispersió es va concentrar sobretot en les posicions mitjanes de la taula, en l’edició del 2014 la dispersió en el grup de colles capdavanteres ha estat equiparable al de la resta.

Grafic2Efectivitat. El grau d’efectivitat ha estat en la línia de la dels darrers concursos. Referint-nos a les dotze primeres colles, les que van actuar diumenge, veiem que enguany han caigut (carregats + intents) 14 castells, el 31% dels intentats, percentatge que el 2012 havia estat del 28%, el 2010 del 39%, el 2008 del 27% i el 2006 del 27%. Pel que fa a aquest grup de colles, la mitjana dels cinc darrers concursos ha estat del 30 % de castells caiguts en relació als intentats.

I, com que l’any 2012 el Concurs ja va tenir dues sessions, també podem fer la comparació del resultat agregat d’ambdues. Enguany han caigut el 23% dels intents, i en l’edició anterior va ser el 25%.

En resum, i seguint la tendència anterior, els índexs d’efectivitat han estat homologables als de les grans diades castelleres.

GerardReyesCastellers a plaça. Pel que fa al nombre de castellers a plaça, no es disposa de xifres fidedignes, només d’unes avaluacions facilitades per les pròpies colles de fiabilitat molt desigual. És una llàstima que l’organització no ofereixi, com va fer l’any 2010, una estimació d’un paràmetre tan rellevant, però la comparació de les imatges i la densitat amb què es va conviure durant tota l’actuació fan pensar que també en aquest apartat es van assolir xifres sense precedents. Un tema a millorar en edicions futures.

Enjòlit. Com tots els Concursos, el d’enguany ha tingut les seves particularitats. La més destacable, la incertesa pel desenllaç que es va mantenir fins al final. Una diferència inferior a l’1% va separar la puntuació de la primera i la segona colla classificades, una diferència que no s’havia produït des de feia setze anys, per cert, amb els mateixos protagonistes i el mateix resultat final. I, des que va començar la continuïtat biennal a Tarragona, només hi ha dos precedents més de resultats finals tan ajustats: el de 1980, en què la Colla Joves va superar la Vella, i el de 1994 en que la Colla Vella va imposar-se a la Jove de Tarragona.

Venda d’entrades. Tot i el canvi d’operador, la venda d’entrades per a la sessió de diumenge ha experimentat problemes similars als de fa dos anys.

I com que, encertadament, es vol continuar mantenint un preu molt per sota del d’equilibri (el que igualaria la oferta i la demanda), sempre es presentarà el problema d’assignar un nombre limitat d’entrades entre un nombre de demandants que excedeix notablement l’aforament del recinte.

2de8fStCugatLa venda d’entrades per ordre de cua a la taquilla, que va ser el procediment habitual durant molts anys, es va abandonar per les males pràctiques que possibilitava i per la imatge de servei deficient que oferia. En l’edició de 2012 es va passar al sistema de cua electrònica a la qual et pots incorporar a partir d’un dia i una hora determinats i que, en absència d’altres problemes, comença assignant les entrades als que són més puntuals, hàbils o estan més ben equipats per accedir a la xarxa de venda.

Però enguany aquesta seqüència no va arribar a produir-se perquè un col·lapse, semblant al de fa dos anys, va interrompre i desgavellar el procés. Vistos aquests precedents, crec que és hora d’explorar la viabilitat de l’assignació a través d’un sistema de loteria que evita les cues i té l’avantatge d’oferir igualtat d’oportunitats a tots els demandants, sigui quina sigui l’edat, les habilitats i la qualitat de l’accés a la xarxa de què disposen. També és cert que presenta la complicació del dipòsit previ del preu, diners que cal retornar als que no han estat afortunats en el sorteig.

L’argument d’atribuir el problema de les entrades a la manca d’aforament de la Tarraco Arena és inconsistent. Si l’interès pels castells continua augmentant, i res fa pensar que deixi de fer-ho en el futur proper, no es trobarà recinte alternatiu capaç d’acollir-lo. I, a més del pes de la tradició, la Tarraco Arena té a favor seu unes dimensions òptimes per al seguiment dels castells.

D’altra banda, com s’ha demostrat per l’èxit de la transmissió en directe d’aquesta edició, el Concurs ja pot aspirar a ser un esdeveniment seguit per un públic molt més ampli que el presencial. Si bé, per fer el pas al directe televisiu, hauria de plantejar-se seriosament la qüestió del temps morts, que tampoc és un objectiu inassolible. De fet, enguany, sense mesures excepcionals, s’ha mantingut un bon ritme d’actuació, bastant millor del que es preveia.

I crec que tampoc seria tan difícil millorar-lo. Sense anar més lluny, només que per iniciar el compte enrere per muntar el peu de cada castell no calgués esperar que el castell anterior hagués acabat, el ritme d’actuació augmentaria i la durada s’escurçaria extraordinàriament. I el que estratègicament es perdria pel fet d’haver de decidir quin castell tirar sense conèixer el resultat del castell de la colla immediatament anterior és poca cosa en relació amb el que guanyaria en espectacularitat el certamen. A més, bé s’accepta el sorteig de l’ordre d’actuació que situa a unes colles en posició d’avantatge estratègic en relació amb les altres. Doncs aquesta seria una limitació menys transcendent.

Hooliganisme. Tot i que ja era un tema perceptible en les darreres edicions, mai com enguany s’havia posat en evidència el comportament obertament partidista de bona part dels espectadors i fins i tot d’alguns castellers. Seguint per aquest camí, no es difícil preveure on aniria a parar el Concurs. No gaire lluny del que són les finals esportives, amb unes aficions uniformades i abanderades, amb punts i horaris d’accés segregats i amb mesures de seguretat extraordinàries fora del recinte per evitar enfrontaments entre les aficions.

Davant d’aquesta perspectiva, també cal dir que enguany s’ha fet un pas francament positiu: per primer cop, tothom ha reconegut que aquí hi tenim un problema i la reacció de rebuig d’aquests comportaments ha estat unànime, tant de part del sector emissor com del receptor dels xiulets. No cal dir que aquesta unanimitat en la valoració dels fets és condició necessària per poder trobar una solució.

Però no n’hi haurà prou amb les bones intencions, el problema és de solució difícil i, per descomptat, no es resoldrà a base de retrets. I aquest risc existeix si, com passa molt sovint, l’anàlisi del problema es fa en base a la censura dels comportaments aliens i s’obvien les causes que possibiliten o directament provoquen aquests enfrontaments. I per fer això, en el cas d’aquesta excepcional actuació castellera, és bo donar un cop d’ull als seus orígens.

Tot i que alguns concursos s’han celebrat en espais públics, des del 1980, totes les edicions s’han fet a la plaça que els va veure revifar el 1932; en el que, en aquells moments, va ser considerat un gran intent de millorar la imatge dels castells mitjançant l’adopció d’un format competitiu d’inspiració esportiva.

S’ha de recordar que en aquells anys, per contrast amb la imatge rústica que tenien els castells, l’esport havia aconseguit l’estatus de paradigma de l’educació integral: l’esforç de l’atleta amateur es vinculava no només a la millora física, sinó també ètica de l’individu i, més enllà, a la cultura, la fraternitat i la pau universals. Resulta per això ben comprensible que, aleshores, el camí triat per la millora i dignificació dels castells passés per la via esportiva.

Una situació, aquella, ben diferent de l’actual en la qual la bona imatge i els valors que s’associen als castells contrasten amb la valoració ètica de l’esport que, condicionada per l’esport espectacle, ha convertit el fet de guanyar en la finalitat principal, per no dir l’única de l’activitat. La victòria ho justifica tot o quasi tot. La lleialtat als colors ha desaparegut i el joc net, el respecte als reglaments, les faltes tàctiques, l’engany a l’àrbitre… queden supeditats a la superació de l’adversari, i per això es diu que les consideracions ètiques fa temps que van desaparèixer de repertori de les preocupacions dels esportistes.

I, en aquest punt, convé recordar que, en el procés de consolidació de l’esport espectacle, l’aparició del recinte tancat hi va jugar un paper clau. I encara més, que van ser precisament els recintes tancats els que van fer possible que les preferències del públic i no les dels esportistes acabessin dominant el món de l’esport, reconvertint-lo en una branca especialitzada del business entertainment.

Fer castells en un recinte tancat no és neutre, té les seves conseqüències. La primera, i més òbvia, és que estableix una ratlla divisòria entre castellers i aficionats i propicia que la manera que tenen els incondicionals d’ajudar la pròpia colla, que és posant-se a la pinya, sigui substituïda per l’única que té a l’abast el públic dels espectacles esportius que, per definició, no pot intervenir en el joc: aplaudir i animar l’equip propi i xiular i escridassar l’adversari.

10701974_872117846139170_5781984775915508640_nSi, a aquest fet, hi afegim que al Concurs hi ha una puntuació final i s’acaba proclamant un guanyador, ens estem acostant més a la lògica de la final esportiva i ens estem allunyant de l’entorn obert i festiu que caracteritza les actuacions castelleres.

I si entre el públic no hi ha passavolants, ni vilatans de Festa Major i amb prou feines espectadors neutrals, sinó una munió de seguidors interessats a veure el triomf de la seva colla que exhibeixen les seves preferències en la indumentària i en altres additaments escenogràfics com ara domassos, penons, cartolines, pancartes, confettis i sirenes, la cosa encara esdevé més complicada.

Tot i que, en descàrrec d’aquests aficionats, també cal dir que és probable que molts dels que van xiular al Concurs, situats en una plaça castellera, es trobessin incòmodes vestits d’uniforme i consideressin extemporani el fet de xiular o d’exhibir domassos, pancartes i cartolines.

I l’alarma no ha sonat perquè sí. Tothom és conscient que aquest problema no és tan sols un problema del Concurs, també ho és, i molt, per a la imatge i el prestigi dels castells. Cal només haver parat l’orella als comentaris que tots hem sentit aquests dies, especialment provinents dels amics i coneguts que no són aficionats als castells, per adonar-se de com han sobtat, i desagradat, els xiulets. Els “Em pensava que els castells eren diferents” i les respostes “Ja veus com estem” han sovintejat més del compte. I és que el Concurs no és només l’actuació castellera més seguida a Catalunya, sinó la que més influeix en la imatge i la projecció internacional dels castells.

I tot això ha passat en el moment que l’organització del Concurs està fent un gran esforç de transformació. Fa dos anys va abandonar el camí de restringir la participació a un nombre cada cop més reduït de colles i es va obrir a la participació de totes. Un primer pas, positiu i encertat, per aspirar a convertir-se en la Gran Festa dels Castells.

Però, com s’ha demostrat, encara falta camí per recórrer i el repte que té al davant no és de solució fàcil. Ni més ni menys que aconseguir incorporar l’ambient festiu, propi de les actuacions castelleres, a una diada excepcional que se celebra en recinte tancat, amb un protocol de competició reglada i amb un públic presencial majoritàriament partidista. Difícil de resoldre, però, a parer meu, no impossible. Un repte que té l’incentiu afegit que, si el Concurs l’aconsegueix superar, és molt probable que aquesta temptació ni arribi a les places castelleres.

El diagnòstic de la situació s’haurà de fer en fred i amb rigor. Hi ha temps de sobres per rectificar el que calgui. Però, només a tall d’exemple i sense pretensió d’exhaustivitat, enumeraré algun dels factors que més condicionen la solució del problema.

Resulta obvi que tot allò que afavoreixi la dispersió dels aficionats a la grada –per exemple, la numeració de les localitats– dificulta reaccions com les que es van produir el passat 5 d’octubre i que la presència de públic aficionat menys partidista també hi ajudaria. Tampoc cal insistir que el que es pogués fer per aconseguir una escenografia més festiva i menys competitiva –samarretes, pancartes i similars– tindria conseqüències positives.

Però el món dels castells és encara un món de practicants, i els aficionats i seguidors hi tenen, avui per avui, un rol secundari i molt condicionat pel dels castellers. Per això, la feina s’ha de començar amb aquests. Si s’aconsegueix superar aquest repte és molt probable que també se superi el dels aficionats.

Crec que una acció decidida, acordada amb l’organització del Concurs i impulsada des de la Coordinadora –que per això es va implicar en el seu moment en el Concurs– per comprometre totes les colles a explicar i divulgar entre els castellers les diferències entre la competició esportiva i la competició castellera, que en bona part estan contingudes en el document Els valors socials del fet casteller que va aprovar l’assemblea de colles de l’any 2012, seria el millor camí per assolir aquest objectiu.

Perquè, ni que sigui una obvietat, és clar que només posant l’accent en l’assoliment de les fites pròpies és possible que la gran majoria de colles i castellers puguin sortir satisfets del Concurs. A la Gran Festa dels Castells, a diferència d’una competició esportiva, no ha de ser obligatori que hi hagi perdedors i, si alguns se’n senten, hauria de ser més per la pròpia actuació que per la dels altres.

Però els comportaments esportius ja estan arrelats i actuar sobre els fets consumats sempre és més difícil que prevenir. El fet és que som on som i de poc valen els laments sobre el que es podia haver fet i no es va fer. Insisteixo, només una anàlisi rigorosa i objectiva de les causes que han portat a la situació actual i un compromís ferm de portar a terme les accions correctores que entre tots s’acordin podrà permetre revertir la situació actual i portar el Concurs a l’ambiciós objectiu que s’ha proposat.

MIQUEL BOTELLA

Foto 1: 3de10fm carregat pels Castellers de Vilafranca

Foto 2: Els segons del 3de10 de la Colla Vella, a punt de col·locar-se (Foto. Gerard Reyes)

Foto 3: 2de8f dels Castellers de Sant Cugat, durant la jornada de dissabte

Foto 4: Vista general de la TAP, diumenge

Articles relacionts:

I el Concurs? Realment és tan diferent?

Quants castellers ha portat cada colla al Concurs?