La camisa: sentiment pur

AlegriaVActualment no s’entén el fet casteller sense la camisa, la peça distintiva de cada colla amb el respectiu color propi. La camisa és, amb tota seguretat, l’element més genuí de les colles, el pal de paller sobre el qual se sustenta la identificació dels castellers amb la seva agrupació.

Però la manera de vestir la camisa és diversa, tan diversa com un món casteller amb més de vuitanta colles actives. Evidentment, quan parlem de vestir la camisa no ens referim a un simple fet estètic (per dintre o per fora, arromangada o no) sinó al que suposa per a un casteller o castellera portar-la posada.

“La camisa és sagrada” és una frase que a Valls, sense cap mena de dubte, sentim i diem molt sovint, però també a molts altres indrets.

Durant més de la meitat dels dos segles de castells, els castellers vestien de carrer (“de paisà”, com encara diuen alguns veterans fent l’analogia amb l’uniforme militar). No va ser fins que el 1929, per tal d’actuar a l’Exposició Universal de Barcelona, el cap de colla de la Vella de Valls, Ramon Tondo Gravat de Rabassó, va tenir la pensada d’uniformar els castellers. Aprofitant els calçotets llargs i blancs que s’utilitzaven en l’època, va decidir donar una camisa vermella als castellers (el roig i el blanc són els colors de l’escut de Valls). Un problema amb la peça de teixit va fer impossible adquirir roba vermella i es va optar pel color més semblant que van trobar: el rosat. Ràpidament les altres colles de Valls, Tarragona i el Vendrell van adoptar la idea, cadascuna amb el seu color propi.

Ja en aquella època no faltaven les polèmiques i alguns comentaris a la premsa ens deixen veure com la introducció de la camisa no en va ser una excepció. Alguns la defensaven dient que així seria més fàcil distingir les colles i que, en definitiva, quedava tot més polit. Els detractors l’atacaven equiparant-la als uniformes de circ, tot argumentant que els castells no eren un espectacle qualsevol sinó una noble tradició catalana sorgida del poble i, per tant, s’havia d’anar vestit com el poble.

Sigui com sigui, les polèmiques van durar poc. Molt ràpidament tant els castellers com els aficionats van acceptar la camisa com un element indispensable. I amb els anys, va anar guanyant pes simbòlic fins arribar als nostres dies, quan molts castellers (o futurs castellers) neixen, pràcticament, amb la camisa sota el braç, que els seus pares els fan a mida quan encara són nadons. És la manera que tenen les famílies d’identificar-se amb la seva colla i de passar el sentiment de pertinença a les generacions que vénen darrere. I a Valls, quan moren, molts castellers són enterrats amb la camisa, en una altra demostració del poder simbòlic que ha adquirit. I aquesta manera de fer s’encomana als que entren nous. De fet, la camisa és el símbol per antonomàsia d’aquesta pertinença a la colla, que no és res més que un sentiment que es porta dintre per sempre i que es fa molt difícil de descriure amb paraules. D’aquí que es digui que és “sagrada”.

Les colles més antigues i tradicionals tenen molt marcat aquest sentiment. La camisa no es compra o es reparteix al primer que passa. Es guanya amb esforç i compromís i, quan es té, ja es forma part de manera oficial de la colla. La camisa és el que ens fa castellers a ulls dels altres.

Afortunadament, a mida que passa el temps i les noves generacions s’incorporen al fet casteller, tot això arrela amb força també a les colles més joves i amb un bagatge tradicional més reduït. En agrupacions grans i petites, veiem nadons amb camises i samarretes, fills i filles de castellers i castelleres, famílies senceres que senten els colors i que els passen als que arriben. Cada colla té la seva idiosincràsia i la seva manera d’entregar la camisa. Algunes molt solemnes, altres menys, però sembla clara la identificació de camisa amb pertinença i, sobretot, de camisa amb sentiment.

Molt més enllà de si es fan castells més o menys alts, passar la camisa a les generacions noves és la millor manera d’assegurar el futur d’una colla i del món casteller. Perquè la camisa no fa més que plasmar en quelcom material el que són els castells: sentiment pur.

LEANDRE IBAR PENABA

Foto: Alegria al rotllo de la Colla Vella a la Santa Úrsula del 2014

Articles relacionats:

A la manera vallenca

Francesc Piñas: història viva dels castells

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *