IniciLectura obligada L’ala de l’àngel (a propòsit del mot enxaneta)

L’ala de l’àngel (a propòsit del mot enxaneta)

-

“L’enxaneta és l’àngel que corona el castell (…)”

Els castells dels Xiquets de Valls, de Francesc Blasi (1934), p.25

9de8La intuïció

“És quan dormo que hi veig clar”, J.V. Foix

Estava a la Plaça Vella de Terrassa gaudint d’una molt bona actuació de vigília a la Diada dels Minyons. En aquells moments s’alçava el 9de8… Al davant tenia una senyora que va fer un comentari mirant com pujaven les nostres tres nenes enxanetes per coronar el castell: “Que boniques aquestes nenes de dalt; semblen uns angelets pujant al cel!”. La frase em va fer gràcia.

Vaig estar cavil·lant, mig endormiscat, sobre la senyora i els seus “angelets”… De fet, els va anomenar angelets i eren totes nenes… eren angeletes… Tot de cop, em va venir una interessant inspiració… Osti! Això em sona!

D’entrada, vaig decidir intentar dormir, però ja començava a lligar caps… castells de Valls… antecedents el ball de valencians, les religioses muixerangues… I la paraula enxaneta que no se’n sap el seu origen… Això es posa interessant! Vaig somniar tota la nit amb el tema, i va ser dormint que hi vaig començar a veure clar.

Anàlisi del mot

Un primer exercici ben senzill; anar als diccionaris i analitzar el mot. Com surt als diccionaris?

Tal com l’entra l’IEC (o sigui la norma actual per escriure el mot) és:

Enxaneta: m. i f. Nen o nena que corona un castell humà.

De moment, en el meu article faré servir la normativa per utilitzar aquesta paraula.

El Fabra l’entra amb “A” (!):

Anxaneta: [a] m. Infant casteller que s’enfila al cim del castell humà.

L’Alcover-Moll l’entra amb “E”:

Enxaneta: f. Noiet que en l’exhibició dels «xiquets de Valls» s’enfila fins al cim del castell humà (Camp de Tarr.). Una embranzida més i l’enxaneta arriba al cim, Ramon Vidales, Vaca llet 78.
Fon.: əɲʃənέtə (Valls). Var. form.: xaneta

Comentari: Discrepàncies evidents. Uns “A” altres “E”. I sobre el gènere, tampoc coincideixen. Personalment, com s’anirà veient a l’article, proposo una “A” com fa Fabra i un femení com fa Alcover-Moll.

I si analitzem el mot, com està construït i en la llengua en que està construït?

  1. Sufix “-eta”. Ens està suggerint un diminutiu com fa habitualment el català: “-et/eta”.
  2. La “-a” suggereix clarament el gènere femení.

Dit això analitzem el lexema i tenim enxa- o enxan- (o bé anxa- o anxan-). Cap diccionari, ni IEC, ni Fabra, ni Alcover-Moll… Cap d’aquestes expressions té una entrada; ni tampoc altres suposicions (anja, enja, etc.).

El tema del diminutiu és fàcil d’entendre, ja que es tracta d’un nen/a, o encara que sigui un adult, xic, petit. Més complicat és perquè és femení; ho deixarem per al final.

Curiós el debat sobre si s’ha d’escriure amb “A” o amb “E”; hi ha molts que preferirien acceptar Anxaneta ja que, com veurem, és com apareix en el primer document escrit on se’n parla.

Divertimento fonètic: Notem que el mot se seguiria pronunciant igual en català de Catalunya en tots dos casos, i seria, quasi igual, si escrivim: angeneta.

Resum de les interpretacions fetes fins ara

No és el meu objectiu fer un treball a fons ni un llibre. Per tant, aprofitaré el resum del bon amic bordegàs Xavier Brotons. No he trobat el mateix text en català a la xarxa i per ser fidel al que ens diu en Xavier el cito en castellà:

La etimología de la palabra enxaneta (el niño o niña que corona un castillo humano) no está del todo resuelta. Como dice el lingüista Joan Solà, hay dos hipótesis sobre su origen.
La primera considera que el término enxaneta está emparentado con la palabra jinete, que en catalán deriva de zanati. Este es el gentilicio de la confederación bereber de los Zenâta, que en principio significó guerrero moro hasta derivar en el significado actual. Federico Corriente, el mejor conocedor del árabe andaluz, postula esta hipótesis por el hecho de que la enxaneta se encabalga sobre el aixecador como lo hace un jinete sobre su caballo.
La segunda, defendida por Joan Coromines, plantea que la palabra enxaneta deriva del occitano enjaneta, que significa pequeña flecha, ya que la enxaneta, por ser el último casteller, es como la punta de una flecha.
Xavier Brotons Navarro. Filólogo y periodista casteller”.

He trobat un interessant article del citat Joan Solà (e.p.d.) a l’Avui (23 d’abril de 2006) per si voleu aprofundir en el tema. Us n’adjunto un enllaç:

http://www.traces.uab.es/tracesbd/avui/av06580.pdf

També em sembla interessant per situar-nos en l’actualitat de les propostes un fragment d’un article de Joan Veny.

“D’altres, considerats d’estirp romànica, entrarien en la nòmina dels arabismes, com és el cas d’enxaneta ‘infant que corona un castell humà’; més que d’enjaneta ‘petita fletxa’, diminutiu de l’occ. engana, enjana, com vol Coromines (DECat, III: 363), provindria de l’àrab genet pel fet que aquell puja de quatre grapes, com si cavalqués, sobre l’aixecador o penúltim casteller (Corriente, 1997). Joan Veny a Coromines, colós de l’etimologia. Pg. 15, 2002

Si ho resumim, tenim dues vies:

1.- La via occitana el resultat final de la qual seria: engana (f.), enjana (f.) > diminutiu: enganeta, enjaneta.

2.- La via arabista / islamista el resultat final de la qual, provinent de zaneti, seria: genet (m.), janet (m.) (jinete, al castellà) i en aquest cas no necessitem el diminutiu.

Analitzem la via occitana

La paraula proposada per Coromines existeix. Fins i tot el Diccionari Panoccitan l’entra en el seu diminutiu: enganeta, que vol dir petita fletxa. En canvi, la versió enjaneta, més propera al que busquem, no existeix en aquest diccionari. La similitud gràfica és molt captivadora, però atenció que la fonètica també cal analitzar-la i aquesta ens allunya del nostre objectiu. En occità l’ -a final femenina es pronuncia com la nostra ; amb la qual cosa es llegeix enganeto que ja no és tan similar. A més, aquest diccionari la marca com a dialectal i arcaisme.

L’argumentació és molt poètica; l’enxaneta seria com la petita fletxa que assenyala cap al cel, cap a les alçades, com ara la sageta o fletxa que ens indica la direcció dels vents dalt d’un campanar. La fletxa en qüestió s’anomena penell (m.) o gallet (m.) en català (en castellà veleta). No hi veiem cap connexió, i la llunyania geogràfica, històrica (allunyats dels occitans des del segle XIII), referint-se a un costum inexistent a l’espai lingüístic occità… Tot sembla tan absurd com allò de “en llemosí sonà lo meu primer vagit”. Veig molt difícil que aquesta expressió occitana hi tingui relació.

NOTA: La via occitana a la interpretació del mot és de Joan Coromines (Barcelona, 1905 – Pineda de Mar, 1997), eminent figura de l’etimologia hispànica del català i del castellà. De fet, l’IEC reconeix que una de les raons per decidir d’entrar la paraula amb e- canviant el Fabra és la hipòtesi de Coromines.

Analitzem la via arabista o islamista

Aquesta via té més força que l’occitana. D’entrada, els mots referents a antecedents dels castells referits a muixeranga, moixeranga i altres similars (mojiganga en castellà) sembla molt potent l’opinió que és un mot d’origen aràbic / islàmic si considerem d’origen àrab també els mots referents (charanga al castellà ve de l’àrab i vol dir “grup musical i de teatre”). Però en realitat estem buscant l’origen del mot que expressa l’infant que culmina aquestes construccions; està clar que podria ser que el mot d’origen aràbic / islàmic per designar-lo superés durant segles i segles la cristianització i la romanització lingüística. Aleshores l’enxaneta seria el genet, xanet que “cavalca la torre humana”. Reconec que la hipòtesi té força.

Ara bé, si estudiem la paraula hem de dir als defensors de la tesi arabico-islamista el següent:

1.- Per què no es queda en janet, xanet, genet? Per què aquest en- o an- de prefix? Aquesta via no ens n’aporta cap suggeriment. Com de zanati es passa a enzanati?

2.- Per què esdevé femenina? Quin és el misteri del gènere? La via aràbiga no ens aporta res sobre això.

3.- La interpretació es basa en l’observació de com s’executa el pom de dalt actualment. Efectivament hi ha una cavalcada de l’enxaneta damunt l’aixecador. Però això no es feia així en temps pretèrits i, si seguiu la meva argumentació, de cavalcada res de res fa 200 anys!

NOTA: Dolors Bramon (Banyoles, 1943), filòloga i historiadora especialitzada en el món musulmà medieval, és qui ha argumentat més i millor aquesta hipòtesi. Det fet, la dóna no pas provinent de l’àrab, sinó de l’amazigh dels berebers i l’associa als zaneti que donarien els nostres genets, janets (jinete al castellà). La seva hipòtesi és compartida i avalada per un altre eminent islamista, Federico Corriente (Granada, 1940) i per altres lingüistes com Joan Veny (Campos, Mallorca, 1932) i Joan Solà (Bell-Lloc d’Urgell, 1940 – Barcelona, 2010).

Fer l’aleta

I un enxaneta al cim del castell fa l’aleta… Pensem en aleta.

Em sembla que tothom, castellers i lingüistes, acceptaran que aleta és un diminutiu d’ala. Encara més es referma això si tenim en compte que sabem que en temps pretèrits l’enxaneta la realitzava estenent els dos braços al cim del castell com si fos… un ocell?… o potser millor com si fos un àngel?

De fet, em sembla molt que observar com eren els poms de dalt en temps antics ens pot donar moltes pistes del que estem buscant i fins i tot mostrar els punts febles sobre algunes interpretacions de la paraula enxaneta.

Comencem pels precedents encara vivents: les restes del ball de valencians. Com es fa a la Muixeranga d’Algemesí?

12De fet, la culminació és més d’alçar el pom de dalt que no pas d’enfilar-s’hi. Al xiquet el pugen més que no pas puja ell. En un moment determinat el que serien els nostres dosos, ajupits, paren l’entrada del calça que resta arrupit al seu damunt i rep al xiquet a les seves espatlles. Un cop assolit aquest pas l’estructura s’alça; primer els que serien els nostres dosos i després el calça amb el xiquet i finalment el menut s’aixeca estenent els braços i allibera un peu de l’espatlla del calça.

Seqüenciació del procés de culminar una torreta de la Muixeranga d’Algemesí. En la imatge de l’esquerra es posa a punt l’alçament i en la segona es culmina l’alçament. Està clar que hi ha un mínim d’enfilar-se, però sembla evident que el ritual tècnic consisteix en alçar.

Fem-ne alguns comentaris:

  • El calça té aquest nom no pas per les calces; és “el que alça” i, en el ball de valencians de Catalunya, per adaptació lingüística es va convertir en aixecador (alçar = aixecar). Veiem doncs com, adaptat, un nom que prové de com es feien abans les torres de muixerangues i ball de valencians; el nostre aixecador és el calça.
  • Una cosa interessant… Més que enfilar-se com es fa en els castells, s’alcen. I l’objectiu és alçar al xiquet. És aquest xiquet un personatge? Representa algú? I en aquest cas, a qui?
  • Interessant el gest del muixeranguer petit; els braços estesos i aixecant un peu. Sembla que tingui la intenció de volar… volar com… un angelet?

3Com va evolucionar la culminació de la torre en el ball de valencians i en els castells vallencs?

Tenim molt poc, poquíssim per saber-ne res. Però del poc que tenim en faré un comentari.

Observem el dibuix d’una etiqueta d’anís de Valls (1860 – 1870).

Una observació simple ens mostra un 4de7 tal com es fa ara però amb un aixecament de l’enxaneta. Però si l’estudiem detingudament observarem que els pisos no són uniformes. Mig amagats en la penombra comptem sis castellers al segon pis, cinc castellers al tercer pis i quatre castellers al quart pis. Està clar que aquesta estructura és més de ball de valencians que de castells. Els que ho han estudiat es veu que se’n deia un torrot. Segons sembla la primera construcció que es va fer amb l’estructura dels actuals castells va ser el 3; durant anys encara es conservà aquest nom, el castell era el tres. Per tant, ens trobem més aviat amb una estructura de ball de valencians que de castells en aquesta font iconogràfica.

D’entrada, el pom de dalt em recorda més el que hem vist a la Muixeranga d’Algemesí que no pas el nostre actual. Jo recordo quan vaig veure aquesta imatge per primer cop vaig pensar que era una interpretació de l’artista, ja que els castells no es feien així. Però vist el pom de dalt dels algemesinencs, ara començo a pensar que potser realment era així. Com es feia en el ball de valencians? Com ho van començar a fer els primers castellers? De fet, tothom reconeix que els castells de Valls deriven del ball de valencians, i suposo que hi va haver un procés llarg, lent, d’adaptació i canvi. I també unes aportacions de noms, des del ball de valencians als castells, inclosa probablement la de l’infant que corona la construcció. De fet, ja n’hem pogut constatar una; l’aixecador és el calça.

Un dibuix pot ser una interpretació de l’artista, però una fotografia és un tipus de document que materialitza allò tal com es feia. Malauradament, tenim molt poques fotografies de castells del segle XIX, de pèssima qualitat i jo només n’he trobat dues on es pot intuir com es feia el gest culminant de la construcció. Analitzem el poc que tenim:

45Les úniques fotografies amb el sistema daguerrotip (sistema que necessitava entre 5 i 10 minuts mínim d’exposició) del segle XIX existents on es veu una culminació d’un castell. La primera dataria entre 1860-1865. La segona vers 1860. No se’n sap més. Ambdues estan fetes a Vilafranca del Penedès. Hem detallat el fragment on es veu el pom de dalt.

A la foto de l’esquerra interpreto un nen que es posa dret damunt les espatlles o l’esquena de l’aixecador, no pas un nen que traspassa o cavalca l’aixecador. La foto 2 és més confusa, fins i tot em sembla que està retocada. De tota manera, es veu una aleta amb braços en creu i sembla que no hi ha encavalcament i, en canvi, sí que es posiciona damunt l’esquena de l’aixecador. Per cert, noteu que l’aixecador sembla ser, en ambdós casos, més corpulent que l’enxaneta, cosa que és inusual actualment. Un comentari final; qui ens diu que això no acaba amb un alçament per part de l’aixecador com a l’etiqueta de l’anís? Ho trobo estrany per l’extrema dificultat de la construcció. Potser estem parlant d’un moment en que, per la dificultat de les construccions, es va començar a abandonar l’aixecament, però, pel que es veu, encara no hi ha cavalcada, que potser és una adaptació tècnica de finals del segle XIX o fins potser del XX.

Vist això, que és molt poc però interessant, em sembla que la hipòtesi arabista sobre el mot enxaneta perd pes. Està fonamentada en com es materialitza l’execució dels castells actualment; ara sí cavalca l’enxaneta, però en temps passats, no era així.

Una mica d’història amb l’ajuda dels investigadors

“L’any 1801 com a Ball de Valencians, els d’Alcover vingueren a Valls i junts amb els del poble feren el pilar de 5 i el de 3  que anà davant la processó. Era la primera vegada a Valls que es ballava un Ball de Valencians alcoverenc-vallenc dirigits per Anton Claramunt (a) Caragol amb la participació del vallenc Jaume Batet Espelt (a) de las Anxanetas.
A través dels fills de Jaume Batet Espelt, ambdós anxanetes, Josep Batet Llobera de 7 anys i Salvador Batet de 9 anys, esdevindria la formació de les dues colles vallenques”.

Els primers castellers (1813-1851), Joan Climent

Els personatges estan documentats i Joan Climent ens aporta els documents originals que permeten documentar-los. Ens interessa molt per a la nostra hipòtesi constatar tres coses:

  • La primera constància escrita de la paraula que estem estudiant apareix amb “A” inicial en el document més antic on s’ha localitzat. Apareix escrita en dos documents de caràcter comercial-notarial l’any 1827.
  • El gènere femení del mot sembla confirmat (“de las Anxanetas”), i si es refereix al Josep i al Salvador, queda clar que el mot és femení encara que qui el protagonitza sigui masculí. Per tant, direm: “Aquest noi és una bona enxaneta”. (1)
  • La tercera cosa a constatar és la més interessant per la nostra hipòtesi; el mot és anterior als castells i ja s’utilitzava en el ball de valencians.

Ara bé… és anterior al ball de valencians per referir-se a l’infant que culmina la construcció? Aquí ja ens serà impossible saber-ho; si ja costa documentar sobre el pas del ball de valencians als castells, imaginem de les primitives moixigangues al ball de valencians. Malauradament, tot seran suposicions.

(1) Tinc molts i molts testimoni vallencs que afirmen que els avis i besavis sempre es referien a aquest mot en femení. Pot ser que les noves generacions i les noves àrees geogràfiques hagin fet la paraula bigenèrica, però em sembla indubtable que l’origen és femení.

7El tema del femení

Després de l’anàlisi del mot sorgeix una pregunta independentment de la hipòtesi que triem. Pern què es feminitza? Si la paraula de la que n’estem buscant l’etimologia ja és misteriosa, encara és més misteri que sigui femenina.

És sabut que això de que les nenes pugin a castells és ben recent i no crec pas que fos diferent en l’antic ball de valencians o en les moixigangues. Aleshores; per què femení? Per què no és enxanet?

Suggereixo la següent solució; el nom fa referència a un personatge i aquest és femení.

Partim de que sabem que hi ha tota una relació litúrgica en les motivacions de les muixerangues i segurament també, encara que potser no tant accentuat, en el ball de valencians. De fet són figures més que no pas castells, i en el cas de les muixerangues està claríssim, ja que es representen escenes religioses com podem observar a les muixerangues (o moixerangues) recuperades actualment i les traces que en tenim d’antigues.

Podem assimilar-ho al cas dels govindes actuals de l’Índia: el noi que puja damunt de tot és un personatge concret vital en el ritual que es representa; en aquell moment és Krishna, que el pugen per agafar el pot de llaminadures.

Als govindes de l’Índia el nostre enxaneta representa clarament un personatge: és Krishna enfilant-se amb l’ajuda dels seus amics per arribar al pot de llaminadures. És igual si el pot no hi és; l’infant que s’alça és Krishna en aquell moment. Si us mireu com ho fan al YouTube és més aixecar que enfilar-se, i, per tant, és més similar a la Muixeranga d’Algemesí que als castells. El significat ritual és indiscutible, tot i que el que volen les colles és fer la torre més alta i superar les colles rivals. Fixeu-vos que, amb una tècnica molt diferent als nostres castells, però a la foto estem parlant de 9 pisos!

9I si això també era així en una antiga moixiganga i va passar el mot al ball de valencians, i d’aquest als castells? I si l’infant del cim representava un personatge i aquest era femení? I aleshores, mantenint la hipòtesi de l’àngel… un àngel femení? D’entrada això del sexe dels àngels ja va quedar aclarit dogmàticament fa segles per l’Església: els àngels no tenen sexe. Seguint, per tant, l’ortodòxia catòlica no hi ha cap problema a referir-s’hi com a àngela.

Sobre això suggereixo la següent hipòtesi. Mirem-nos aquesta imatge:

L’Ascensió de la Verge, de Peter Paul Rubens (1620). Kunsthistorisches Museun (Viena)

Els angelets alcen la Verge cap al cel. Curiós paper del món terrenal que sembla “fer pinya”.

Intentem imaginar com una muixeranga del segle XVII intentaria representar aquest quadre escènic. D’entrada, farien un esforç important per assolir una estructura ben alta per enlairar al màxim d’alçada la Verge cap al cel. Això vol dir que seria l’estructura més alta i agosarada de les seves figures; l’Alta… La que més, de fet, estaria pronosticant els futurs ball de valencians i els nostres castells. S’ha parlat molt del component de rivalitat en l’origen i evolució dels castells; potser també va ser important en antigues moixigangues a veure quina colla aixecava més alt la Verge. Si hi pensem, en el cas concret d’aquesta imaginada però versemblant figura, el tema simbòlic de la representació escènica s’esdevé en l’alçada, en l’alçament cap al cel de la Verge. Els components de la torreta esdevenen personatges (àngels i/o angelets). I si l’infant del cim representa la Verge se li atribuirà, com a personatge, no com a persona, el sexe femení.

Què en tenim tot plegat? Una representació simbòlica de l’Ascensió on uns homes fan el paper d’àngels. I dalt de tot qui hi ha? L’Àngela Maria (1). Ja ho tenim: L’Àngela i el seu diminutiu, ja que el representa un infant, angeleta.

10En el clàssic, i sempre interessant, Fem pinya! (1981), Eloi Miralles parla (pàg 18) del Pilón de la Danza de Titaguas (a la comarca valenciana castellanoparlant dels Serrans): “Sembla que vol representar l’Assumpció de la Mare de Déu (…)”.

També llegim al magnífic llibre L’origen dels castells, de Joan Bofarull, (2007) que aquesta mena de construcció existeix en la Muixeranga d’Algemesí: “A Algemesí tenen nom i interpretació religiosa el guió, l’altar, el retaule, l’enterro (segons una versió), la marieta i la maria alta (representen l’ascensió de Maria)”. (2)

Amb la meva angeleta [əɲɠəɭɛ̃ʈə] he quedat molt a prop de l’enxaneta [əɲʃəɲɛ̃ʈə].

El pas de la “g” [ɠ] a la “x” [ʃ] no és gaire diferent; però es veu que això de passar de la “l” [ɭ] a la “n” [ɲ] segons els fonetistes és complicat. (3)

En tot cas, només em falta un miserable fonema per clavar-la…

En fi… l’ala de l’àngel podria ser L’aleta de l’angeleta. O si voleu, L’aleta de l’enxaneta.

  • Em podeu dir que amb això d’Àngela Maria faig trampa, ja que de forma ortodoxa és Àngel a Maria (Anunciata). Però de forma heterodoxa el poble va generar l’expressió i la sinonímia automàtica (Àngela = Maria).
  • Sobre si les figures de les muixerangues eren totes religioses o no, el tema mereix un altre article. En tot cas algunes, sí. De fet, moltes. A més, al segle XVII qualsevol manifestació popular estava controlada per l’Església i només es toleraven en festes religioses.
  • Segons aportació de J. Saborit a través de X. Brotons, aquest pas fonètic no és senzill ni habitual en el català. En tot cas jo suggereixo que, si estem parlant d’un mot que s’origina el segle XVII o potser abans, no és tan estrany que per comoditat fonètica acabés pronunciat en n, sobretot quan ja potser ningú recordava l’origen del mot.

Conclusions

  • En primer lloc, dir que mai ningú del món mundial sabrà exactament l’etimologia del mot enxaneta. Jo simplement aporto una hipòtesi raonada i argumentada.
  • En tot el procés d’argumentació he intentat la suma d’aspectes: lingüístic, antropològic, tècnic sobre castellística, historiogràfic, històric…
  • M’ha interessat molt el misteri, gens aclarit per altres interpretacions, del femení. La misteriosa feminització del mot quan el personatge era masculí.
  • És probable que hi hagi alguns que diguin que passo per alt altres hipòtesis o altres referències. És cert, però ja se’n parlarà en el debat que se’n generi. En tot cas, les dues úniques que m’han semblat fortes les he tractat.

JOAN BRUGUÉS I CLARIANA

Articles relacionats

Més de l'autor