Converses matalasseres

L’Anuari de la Revista Castells 2015 publica una conversa que Jordi Andreu va mantener amb Roger Peiró a finals de l’any passat a la plaça de les Cols de Tarragona. És una conversa entre dos caps de colla dels Xiquets de Tarragona: el Jordi, que ho va ser a finals del segle passat, i el Roger, que ho és actualment. És una conversa entre dos dirigents que han estat claus en la trajectòria dels matalassers. L’article que reproduïm a continuació és la visió externa d’aquesta conversa, la que aporta la Raquel Sans, que va ser testimoni d’excepció i que descriu amb la seva habiltat habitual els interiors, neguits i processos de dos grans caps de colla.

1És diumenge 21 de desembre. Avui a la plaça de les Cols de Tarragona no hi ha turistes, ni Seguici, ni tampoc castells. Com cada diumenge d’hivern s’hi han instal·lat les paradetes del mercat d’antiquaris, on podem trobar-hi objectes amb experiència. Ens hi hem citat amb dos dels caps de colla més emblemàtics dels Xiquets de Tarragona, una de les agrupacions que el 2014 va fer el salt a l’anomenada gamma extra.

El més puntual és Jordi Andreu. Va entrar a la colla matalassera l’any 1989 i va ser-ne el màxim responsable tècnic les temporades 1999-2000 i 2002. De fet, durant el seu primer any com a cap de colla, els Xiquets de Tarragona van aconseguir descarregar el primer 3de9 amb folre de la seva història, a la diada de Santa Tecla. Tot i que Andreu ja fa anys que no ostenta cap càrrec a la junta dels Xiquets, continua molt vinculat al dia a dia de la colla. Enguany ha tingut el privilegi de ser un dels castellers escollits per enfilar-se a les manilles ratllades. Els seus companys de colla expliquen que quan a les pinyes matalasseres es fa fosc, és habitual sentir la veu d’Andreu, animant o cantant les necessitats del castell.

Uns minuts més tard arriba Roger Peiró, que aquest 2015 encara el seu sisè any com a cap de colla. Tot i que havia anunciat la seva intenció de no continuar, sembla que els matalassers no han trobat relleu per al dirigent que més ha transformat l’entitat. Amb ell, els ratllats no només s’han anotat el primer 4de9 amb folre, sinó que, entre altres fites, han consolidat la tripleta màgica i han fet història convertint-se en colla de gamma extra.

Després d’una sessió fotogràfica a la plaça de les Cols que sorprèn més d’un casteller tarragoní, que per casualitat es topa amb l’escena, ens refugiem del fred en un cafè de la plaça del Fòrum. Peiró ha quedat ben glaçat perquè ha optat per les espardenyes que sempre porta a les actuacions. Encara no ens han portat els cafès –una beguda isotònica per a Peiró– i ja hem començat a parlar de castells. El primer tema és el 4de8 que els Arreplegats de la Zona Universitària han descarregat aquesta mateixa setmana.

2Entrem ja en la conversa: ser cap de colla, desgasta? “Jo no em vaig desgastar. Qui es va desgastar va ser la colla amb mi”, assegura Andreu. “Si per mi fos, ara ja no perquè han passat molts anys, però tinc el record que hagués assajat cada dia i hauria estat cap de colla tota la vida. I crec que no he deixat mai de pensar com a tal”. Com pensa un cap de colla? “Constantment analitzes les decisions que es prenen i penses: ‘Jo ho hauria fet d’aquesta manera o d’aquesta altra’. Més en el tema de responsabilitats, que no pas en qüestions tècniques, de si fer pujar a un o a un altre. Detalls com fer anar la colla a l’hora, fer els castells quan toca, respectar les rondes de pilars, en definitiva, no quedar malament des del punt de vista de la imatge”. “El que està obviant és que tot això t’ho diu. Et ve, t’apreta…”, l’interromp entre riures Peiró.

I tu, Roger, has decidit seguir pel pilar de 8 d’Altafulla? (riu). “Les últimes dues o tres setmanes m’han fet quedar, sí. Per compromís amb la gent de sota sobretot. Per la frustració que genera assajar intensament i amb qualitat una cosa i no assolir-la. Jo tenia bastant clar que ho deixava… He estat bastant com el Jordi en això, el que passa és que quan m’he cansat m’he cansat de cop. Els tres o quatre primers anys jo no hagués deixat d’assajar. Quan acabava la temporada hagués seguit. I els primers anys, de fet, vam seguir. Després vam parar perquè vam creure que la colla ho necessitava. El que passa és que la colla ha crescut molt, les hores de dedicació són moltes i notes que ja no tens aquella empenta… Sí que he notat que de vegades pesava més la responsabilitat que la il·lusió i és un joc que quan es desequilibra no és agradable. Vaig pensar que era un cicle acabat, però també he de reconèixer que continuar no m’ha costat. Altafulla és un exemple de l’estat en què es troba la colla ara mateix. Estem a les portes d’alguna cosa i és un pas que no té retorn, encara que m’hauria agradat com a mínim carregar el pilar”. Potser aquest 2015… “Sí, segur! A Altafulla crec que vam fer el millor folre i manilles que hem fet mai. Que ho digui el Jordi que anava allà dalt!”. “Sense dubte; el primer sobretot va ser espectacular. Hem tirat amunt pilars de 7 que anaven molt pitjor que aquell pilar de 8”, sentencia Andreu.

Com heu viscut el fet que l’any que els Xiquets han fet un salt de nivell també l’hagin fet altres colles com els Castellers de Sants o de Barcelona, per citar-ne alguns exemples? Roger Peiró: “a mi particularment no em molesta. Trobo que és un estímul tenir colles del teu nivell que evolucionin d’una manera similar. Però cadascú té els seus matisos. Colles que fan millor unes coses, colles que tenen un potencial diferent de d’altres… Però no em molesta, al contrari. El que jo diria és que, per fi, els Xiquets hem pogut contestar. Normalment nosaltres érem colla d’una, dues o tres diades i la temporada passada vam poder aguantar el ritme durant tot l’any. Jo recordo tornar a casa alguns dies, després de diades en certs llocs, i pensar: ‘Som com una colla del nord. Hem fet el que tocava, malgrat que el context no era el que tocava’. Crec que sense tenir a aquestes colles apretant, hi ha coses que no les hauríem fet. Ara, haurem de ser molt hàbils en el futur per no passar-nos. Per exemple, jo recordo Gràcia fent el 2de8 a l’abril. Naltros no hauríem de caure en això. La colla no es pot confondre. El nostre calendari és el que és”.

Jordi Andreu (rient): “Jo penso que s’haurien pogut esperar una mica i deixar-nos gaudir del nostre minut de glòria”. “Mentre la dada del 2de9 descarregat a la primera aguanti una mica…”, afegeix Peiró, també entre riures. Andreu es posa seriós: “Trobo admirable el que han fet aquestes colles, perquè penso que naltros, pels anys, per la trajectòria, pels anys d’estar en aquest nivell, potser un pelet per sobre d’elles, i el que ens costa tenir això… I quan veig que els altres ho fan, i més… flipo!” “I jo vaig més enllà –afegeix Peiró–. A més d’admirar-los, els envejo! Els 45 anys d’història pesen en negatiu per a algunes coses. El tema del relleu, de la predisposició al canvi… La capacitat que tenen els Castellers de Barcelona d’actuar tant, la capacitat que tenen els de Sants de no caure en castells que no han de caure…”.

3Quina creieu que és la recepta d’èxit d’aquestes colles? Roger Peiró: “per mi és mental. Si tu mires els números de Gràcia, cada any fer el doble o el triple que l’any abans (les dues o tres últimes temporades), jo crec que és mental. És no posar-se barreres, no posar-se límits. Fins i tot, hi ha un punt que jo no acabo d’entendre, però que a ells els ha de fer sentir molt orgullosos, que és: ‘Anem a aquesta plaça i siguem els que siguem i en el context que sigui, farem aquests castells’. El fet de tenir un pla traçat tan clar. Enguany he tingut moltes converses amb el Raimon Garriga (cap de colla de la Vila de Gràcia) i jo no podia entendre perquè portava alguns castells a plaça, i la raó era ‘Perquè sí, perquè el castell hi era’. I a mi, potser per aquesta visió oxidada o tradicional, em sembla una cosa impossible de fer amb la meva colla. Potser perquè ells no tenen tants tabús i el pes de la història darrere. Tinc la sensació que quan ells s’enfronten a un castell ho fan amb una ment més neta que no pas nosaltres”.

Però tenir una diada com Sant Magí, on estàs obligat a portar-hi el màxim, també té alguna cosa especial. Jordi Andreu: “Segurament, per això vam descarregar el 2de9 a la primera aquell dia. Tenir la temporada organitzada amb pics, com la tenim naltros, reconec que té un valor que de vegades podem aprofitar”. “Una dada que per a nosaltres, com a junta tècnica dels Xiquets de Tarragona és molt important, és que per Santa Tecla som 50 camises més que no pas el Primer Diumenge de Festes. Per més colles de fora que vinguin, Santa Tecla té un plus que no té l’altra diada de Festa Major”, afegeix Peiró, que sentencia: “I a mi, que un dimarts, sense la tele, només amb les colles de Tarragona, els Xiquets tinguin aquesta motivació, m’agrada, em fa sentir orgullós de la nostra manera de ser. No em canviaria per les colles que entenen els castells d’una altra manera. Crec que tenim un petit tresor i si voleu, podem parlar de com l’hem menyspreat durant molts anys i com de mediocres hem sigut durant molt de temps, però crec que aquest caràcter especial és un valor que hem de saber transmetre i aprofitar”.

3de9f99Com veieu l’augment d’informació castellera que s’ha produït els darrers anys. Ara sabem si una colla ha posat sisens a l’assaig, si ha fet el 4de8 net. Jordi Andreu: “No crec que sigui una qüestió exclusiva del món casteller, sinó un canvi que s’està produint a la societat en general. El que sí que és veritat és que abans no sabies quins castells assajaven les altres colles i ara ho saps al moment. A mi personalment m’agrada més el secretisme, el factor sorpresa. Tot i que és molt difícil que passi, quan veig que una colla assoleix un castell que ni sabia que treballava, m’agrada molt més que no pas l’anunci claríssim d’uns castells determinats”. Per a Peiró, “aquesta és una moda que passarà”. “Jo crec que arribarà un moment en què la gent estarà més per les seves coses i no tant per publicitar-les”, diu. Andreu fa broma: “quan jo era cap de colla, no tenia ni mòbil. De fet, encara me’n recordo del telèfon fix del Jordi Conesa, que llavors era segon cap de colla. Quan hi havia un problema ens el trobàvem al pati d’assaig: si un no venia assajar, si algú havia pres mal… I ho solucionàvem allà mateix. En aquest sentit, no envejo gens el Roger. L’envejo per la resta, però no per això. De cap manera!” “Nosaltres, en canvi, hem fet el folre de les manilles per Whatsapp, quasi sense reunir-nos”, explica Peiró, que comptabilitza que els mesos d’agost i setembre dedica a la colla “entre 12 i 15 hores a la setmana”. “Hi ha dies que, fins i tot, em proposo no pensar en castells”, assegura l’actual cap de colla dels Xiquets, i Andreu afegeix: “És que el cap no para mai de barrinar. Em passa a mi que no tinc responsabilitats… Doncs imagina’t a ell!”. Peiró confessa que té a casa una llibreta “on apunto coses cada dia”. “Però què hi apuntes?”, s’afanya a preguntar Andreu. “Tot! Els castells que fem a assaig, qui no pot anar damunt de qui, quines coses han funcionat d’aquell folre i quines no…”.

Què és el que heu après com a caps de colla? Roger Peiró: “Crec que l’aproximació a un objectiu. Com planificar-me, no només jo, sinó també la colla, per aconseguir una fita. Vam decidir que l’objectiu era el 2de9 i vam treballar, malgrat alguns entrebancs, fins a aconseguir-ho”. Jordi Andreu: “Jo en el que més vaig millorar va ser en el tracte amb la gent. Però el que admiro molt de la junta del Roger és la perspectiva. Nosaltres anàvem més al dia a dia. Teníem la convicció que a la colla, pel moment en què es trobava, li tocava descarregar el 3de9 però creiem que tot es basava en el tema tècnic. Com a cap de colla em sentia capaç de resoldre qualsevol qüestió tècnica que hi hagués. Però el fet de tenir 24 anys i haver de gestionar un col·lectiu amb molta experiència va fer que ens trobéssim amb algunes situacions que no havíem previst. Crec que ells [la junta de Peiró] han gestionat millor això”. “No et pensis –respon Peiró–, el meu primer any també em vaig trobar amb això. Et dónes molts cops contra la paret i veus que estàs sol en alguns moments… I en el meu cas vaig començar a explorar altres vies i, malgrat que les coses sempre s’han fet d’una determinada manera, al final hi ha un moment en què imposes el teu criteri. I això no és fàcil”, afegeix Peiró.

JoseLuisSaezCreieu, en aquest sentit, que les colles del sud pateixen més del que s’anomena tronquitis que no pas les del nord? Jordi Andreu: “No. He parlat amb companys d’altres colles que m’han explicat episodis molt semblants als que podem tenir nosaltres. No crec que sigui una qüestió de colles del sud o del nord”. “No sé com dir-ho això –introdueix tímidament Peiró, conscient que el que dirà és políticament incorrecte–, jo sóc un cap de colla no gaire del tronc, i ells ho saben. A diferència del Jordi, jo no tinc coneixements tècnics ni els vull tenir. A mi em preocupa molt més l’aspecte mental dels meus castellers i això fa que m’interessi més l’esforç col·lectiu que no pas les peces individuals. Una cosa que he fet malament com a cap de colla és fiar la resolució d’aquestes qüestions tècniques a persones que en sabien més que jo. Mentre ells resolien això, jo m’ocupava d’altres aspectes en què creia que teníem més mancances. Nosaltres ja teníem un tronc que hauria pogut fer el 4de9 fa deu anys, el que no teníem era una colla preparada per fer-lo. El 2de9 que hem acabat fent és molt semblant al 2de8 que hem fet tota la vida. El que no érem capaços de fer, era tota la resta. Tinc la sensació que ara mateix la colla té millor la part de sota que la del tronc. I per a mi, aquest és el gran èxit i el que ens dóna projecció de cara al futur”. I retornant al tema de la comparativa nord-sud, Peiró tampoc no hi veu diferències.

Des de fora, pot semblar més fàcil la renovació de peces en una colla com Sants que no pas als Xiquets de Tarragona. Roger Peiró: “El cas dels Castellers de Sants és molt paradigmàtic. El casteller més gran que fa el 3de9 té 29 anys i hi puja gent que fa tres anys que té camisa…”. Per a Jordi Andreu, “les coses també han canviat molt aquí i la clau és la competència. El tronc del 3de9 del 99 potser era igual de bo que el que fem ara”, “o millor!” –interromp Peiró–, “però era molt més de porcellana. No tenien recanvi per a les peces i tant podies passar d’intentar el 3de9 amb folre a fer el 4de8 amb prou feines”, remarca Andreu. “Recordo que els meus primers anys els castells, fossin de 9 o de 6, sempre els feien els mateixos castellers i això ara ja no és tan així. I és la clau de colles com Sants, que al juliol van venir a Tarragona i van fer un 3 i un 4de9 amb folre en què el 90 per cent del tronc no repetia. Són coses que, en un primer moment, et fan mal però de les quals crec que n’hem d’aprendre”, assegura Peiró.

“Però la veritat és que amb aquestes qüestions tècniques, sóc una mica patxorra”, reconeix Peiró, que interpel·la a Andreu: “Tu eres un cap de colla que es preocupava molt més per les solucions tècniques, i jo sóc molt més de coco i de repetició. La meva manera d’assajar és: repetició, repetició, repetició…”. “Amb això que dius –intervé Andreu– recordo un dia gloriós que vam tenir, l’11 de setembre del 99, que a la Rambla vam fer 5de8, 3de8 i 4de8 i els terços del 3de8: Feijó, Vicenç i Toni, no van fer el 4de8; cap segon no va fer els tres castells; van debutar dos quints al 4de8 i és d’aquells dies que te’n recordes perfectament perquè tècnicament és de l’actuació de la qual me’n sento més orgullós”. “Això és el freakisme del cap de colla”, se’n riu Peiró. I la teva freakada, Roger? “Moltes! Per exemple et sabria dir quantes vegades vam posar sisens la temporada el 2013.” Us ho podeu ben creure!

Hem estat dues hores parlant de castells i el temps ens ha passat volant. Perquè si alguna cosa tenen en comú el Jordi i el Roger és que mai no en tenen prou. Són uns malalts de castells, capaços de recitar de memòria l’alineació d’un 4de8 de l’any 2000, o de recordar quines proves van fer a l’assaig abans de la Santa Tecla de 2009. Parem la gravadora, però allarguem la tertúlia uns minuts més. Ara, conversant sobre aquelles coses del món casteller que no es poden dir en veu alta però sobre les quals a tots els castellers ens agrada parlar.

RAQUEL SANS

Fotos 1, 2 i 3: Roger Peiró i Jordi Andreu (Foto: Fèlix Miró)

Foto 4: 3de9 amb folre a la Santa Tecla de 1999

Foto 5: 2de9 amb folre i manilles al Sant Magí del 2014

Articles relacionats:

Anuari de la Revista Castells

Què val la dedicació d’un cap de colla?

Uns matalassers competitius

L’etern pilar de 8 d’Altafulla

El millor Sant Magí de la història

Caps de colla que pleguen, altres que continuen