Com ens hem fet grans

Han passat 10 anys, però sembla una eternitat. El 2006, el món casteller vivia un moment d’estabilitat després dels grans anys del canvi de mil·leni, que havien portat els castells de la mítica primera època daurada, junt a altres mai vistos abans en un món casteller que arribava a amplis racons del país. El boom s’havia consumit, però la frenada també s’havia aconseguit neutralitzar i, per tant, el descens havia estat suau. El 2006, però, el món casteller presentava una radiografia que, comparada amb l’actual, sembla la de dues activitats radicalment diferents. I, de fet, tampoc no ha passat tant de temps.

1

El 2006 va ser l’any que la Revista Castells va iniciar la campanya per a que els castells fossin inclosos en la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco, que arribaria el novembre del 2010, i l’any també que es va començar a preparar la primera edició de la Nit de Castells, que s’estrenaria a Valls mesos després. L’any 2006 va ser l’any del casc i de l’accident de Mataró. Res no va ser igual per a la comunitat castellera després d’aquelles tristes jornades d’estiu. La tragèdia va arribar quan un grup de colles ja havien activat un pla per posar a prova el nou casc ideat per l’equip mèdic de la Coordinadora de Colles Castellers de Catalunya (CCCC). Els fets van acabar accelerant la implantació del casc, que, deu anys després, ha demostrat de ple les seves virtuts i l’èxit de la seva funció preventiva: en tot aquest temps no hi ha hagut cap accident amb commoció entre la canalla (que fins aleshores eren molt esporàdics).

2Aquell 2006, any de Concurs, el món casteller veia 21 construccions de gamma extra (13 de les quals descarregades), una xifra que, en comparació amb els 108 d’aquesta categoria (en aquest cas, superiors al 3de9f) de deu temporades després, evidencia el canvi d’estadi que ha viscut el món casteller. El 2006, el 3de10 amb folre i manilles només s’aconseguia carregar un sol cop i seria el darrer fins el 2010, mentre que, per exemple, el 3de9 amb folre s’alçava en 38 ocasions, una quantitat notablement distant dels 138 (129 dels quals descarregats) de l’any passat. I, de manera paral·lela, els principals escenaris castellers oferien moltes menys opcions de veure construccions d’aquesta envergadura: per exemple, Barcelona –que el 2015, amb 50 castells de 9 i de gamma extra, va ser la població que n’hi va veure més– fa deu temporades només en va acollir cinc.

3Aquell any, en feia quatre que no es creava cap colla nova. Mai des dels anys seixanta hi havia hagut un període de manca de fertilitat castellera tan llarg. Amb tot, els castells mantenien uns índexs de seducció elevats entre la població catalana, com acabaria recollint l’estudi sociològic que l’any després realitzaria el Centre de Cultura Popular i Tradicional, que determinava que el 96,6% dels ciutadans tenien una impressió positiva dels castells i que extrapolava que fins a 57.000 catalans voldrien formar part d’una colla.

I aquell any, ara en fa deu, va ser el que va suposar un cert punt d’inflexió en una tesi prèviament defensada i assumida per diferents colles i entorns castellers, però que no havia aconseguit fer prou forat: els castells es fan descarregar-se. L’accident de Mataró hi va tenir a veure, però no només això. El 2006 ja feia més de deu anys que les colles grans habitaven en la gamma extra i que havien pujat uns considerables esglaons respecte l’etapa prèvia del boom. Això implicava que l’acumulació de caigudes dels castells de màxima dificultat també creixia, amb les conseqüències de diferent signe que això implicava. Deu dies abans de la diada de Tots Sants del 2006, l’aleshores cap de colla dels Castellers de Vilafranca, Lluís Esclassans, va acabar l’assaig arengant als components dels verds amb una frase que acabaria marcant camí, no només a la seva colla, sinó al conjunt de l’univers casteller: “els castells es fan per descarregar-se”. Al 4Tots Sants del 2006, els verds serien la primera colla a completar quatre construccions de gamma extra: 4de9fa, 5de9f, 2de9fm, pde8fm. (Apunt: quan d’aquí uns anys, algú escrigui la història del pletòric moment actual d’aquest art col·lectiu que són els castells, hi haurà de reservar una pàgina per al profeta Esclassans, el cap de colla que anava per davant de la resta i que va implantar un sistema de funcionament i d’assaig que acabaria fent-se majoritari entre les colles grans).

I, efectivament, deu anys després, la màxima que els castells es fan per descarregar-se ha calat en el món casteller, fins al punt que el passat 2015, els Minyons de Terrassa van determinar que l’actuació que havien protagonitzat a la diada de la Nova Atenes era “la millor”, per sobre de la que van fer a Sant Fèlix un mes i mig abans. En totes dues van descarregar els mateixos castells (3de10fm, 5de9f, 2de9fm), però mentre a Vilafranca van coronar el pilar de 8 amb folre i manilles, a Terrassa van completar el pilar de 7 amb folre. La tesi minyona –òbviament al marge de la histèria que acompanyen els punts– es basa en una cosa tan senzilla com el component subjectiu que tenen els castells per a les colles i els seus castellers. I la diferència de sortir de plaça amb tot descarregat o amb una caiguda, ni que sigui d’un gran castell –però, això sí, descarregat altres cops abans–, és notable en l’estat de satisfacció i felicitat dels castellers, així com en la concepció de la feina feta.

5La diferència més gran entre el 2006 i el 2016 és, precisament, la causa principal de la resta de diferències: l’assaig. És el triomf determinant de l’assaig com a veritat única dels castells. És al pati on es fan els castells, i a plaça on s’exhibeixen. Això és el que va començar a implantar Lluís Esclassans fa deu anys i el que els Minyons portaven experimentant temps enrere. La determinació del segon assaig (el de dimarts o dimecres) com a obligatori per a la gent del tronc i dels llocs principals de la pinya, i la incorporació d’un tercer assaig –en principi, complementari o segmentat, però a la pràctica incorporat a la dinàmica generalitzada de treball– han estat cabdals en la consecució dels èxits actuals. A les colles punteres, però també a les d’altres nivells. No han estat els únics factors, però sí els que més han condicionat la progressió generalitzada de les colles i el salt endavant protagonitzat per gairebé totes en aquests deu anys.

En deu anys ens hem fet grans. Molt grans i, a més (afortunadament), més madurs.

SANTI TERRAZA

Foto 1: Actuació de la Mercè de colles locals del 2015 (Foto: Fèlix Miró)

Foto 2: La canalla pujant a un intent de 9de8 de la Colla Joves a la Santa Úrsula de 2013

Foto 3: Assaig de 4de9f dels Castellers de Sabadell

Foto 4: Celebració de la tde9fm dels Castellers de Vilafranca a Tots Sants del 2006

Foto 5: Lluís Esclassans, cap de colla dels Castellers de Vilafranca (2004-07)

Articles relacionats:

Sense casc no hi ha castells

El millor del millor any

Superant registres

Els punts queden en evidència

Lluís Esclassans, el profeta dels csatells

Castells assolits per primer cop

Sobre els castells carregats

“I tot descarregat!”

Quanta llenya pot suportar la gamma extra?

Més extraordinaris que mai

5 anys del Patrimoni de la Humanitat