Digue’m l’edat que tens, i et diré els castells què faràs

1933-51Existeixen diverses maneres d’intentar projectar en un termini més o menys curt on pot anar una colla castellera; és a dir, si la seva trajectòria serà ascendent, es mantindrà o, fins i tot, pot patir alguna reculada. Aspectes com la massa social de la colla o la seva implicació poden resultar determinants alhora d’intentar fer una previsió.

Però també és ben cert que la renovació dels troncs dels castells esdevenen clau pel seu manteniment a través de la sempre difícil combinació entre experiència i joventut.

Conscients d’aquesta realitat, fa gairebé seixanta anys, el 1957 el vendrellenc de naixement i terrassenc d’adopció Emili Miró va voler analitzar la única torre de 7 que els Nens del Vendrell van descarregar aquella temporada. Hi ho va fer sumant l’edat dels tres primers pisos del tronc. Els dos segons sumaven 109 anys; els terços, 77 anys; i els quarts, 53 anys. Total: 239 anys.

1945Per confirmar la sospita que li planava pel cap, Miró va fer el mateix exercici amb la primera torre de 7 descarregada dels mateixos Nens, el 1933. El resultat fou aquest: els segons sumaven llavors 78 anys; els terços, 39; i els quarts, 32. Total: 149 anys.

La suma de les edats d’una i altra donaven una diferència de 90 anys de més per la del 1957. Amb aquests resultats a la mà Miró es preguntava “¿No li sembla, al lector, que aquests noranta anys que hi ha de més entre les dues torres podrien, a la llarga, ésser els símptomes precursors d’una davallada més o menys precipitada?”.

Amb el pas dels anys, Miró va obtenir la resposta a la seva pregunta. Els Nens del Vendrell van perdre la torre de 7 per espai d’onze anys. La torre analitzada del 1957 fou, precisament, la seva darrera descarregada de l’època i la colla va haver d’esperar al 1968 per poder-la tornar a completar. Miró va encertar de ple en les seves pessimistes previsions, ja que el món casteller va entrar, en la seva globalitat, en un declivi que va durar gairebé una dècada, fins que a la segona dècada dels seixanta tot va tornar a desvetllar-se.

I ja que parlem d’edats dels castellers, tenim un cas exemplificant de com la manca de renovació condueix els castells al seu declivi més punyent. Ens referim al mític casteller vallenc Anton Fàbregas Mialet, l’Anton de l’Escolà, nascut el 1857. Als seus 24 anys va descarregar a segons el mític 4de9 sense folre de la Colla Vella a Tarragona el 1881. Molts anys després, i ja en plena decadència, el trobem al mateix pis parant un 3de7; era el 1914 i ja tenia 57 anys. I, per acabar, el 1920 encara el trobem també a segons parant una torre de 6. Tenia ja 63 anys. En tots tres casos, l’Anton va pujar en el castell-fita de les tres respectives temporades.

PERE FERRANDO ROMEU

Foto 1: Torre de 7 dels Nens del Vendrell al Concurs de 1933, la segona de la seva història

Foto 2: Torre de 7 dels Nens a Barcelona el 1951

Foto 3: Torre de 7 dels Nens a Vilafranca el 1945

Articles relacionats:

Premi a la superació de la pròpia història

El doble repte dels verds