A la cuina dels Xiquets de Hangzhou

MenjantL’estrena del documental El jardí de les flors del presseguer, emès ahir al programa Sense Ficció de TV3 i que mostra com són realment els Xiquets de Hangzhou, ha permès acostar la realitat de la colla xinesa al públic català. L’enorme distància, no només física, sinó especialment cultural, entre aquest petit país que és Catalunya i la immensitat que suposa la nació més poblada del món ha estat reduïda –que no suprimida ni eliminada– pels castellers xinesos i recollida en el documental, que se suma a la cada cop més llarga llista de treballs audiovisuals sobre l’univers casteller. El jardí de les flors del presseguer ha obert una finestra als catalans –i particularment al món casteller– per observar la realitat de la colla xinesa i descobrir la llarga llista de punts en comú que tenen els castellers de tots dos països, però també les diferències… I, de pas, per fer-se algunes preguntes, que bateguen entre la satisfacció que això nostre sedueix gent de l’altra punta del planeta, però al mateix temps genera dubtes sobre si la seva expansió pot afectar-ne l’essència o els valors.

AssaigAmateurisme o semiprofessionalització? Fer castells com activitat social d’una empresa genera, d’entrada, alguns interrogants sobre el seu component amateur. Els membres dels Xiquets de Hangzhou hi van, efectivament, per voluntat pròpia: de fet, només un 10% dels 1.500 treballadors d’Antex són castellers i els responsables de la colla no amaguen el seu anhel per ser-ne més, com passa en qualsevol colla catalana. Però fins a quin punt la decisió d’agafar la camisa i la faixa a la colla xinesa no està condicionada per dinàmiques laborals internes de l’empresa i la lògica voluntat dels treballadors de respondre positivament a les nobles ànsies de Qian Anhua per fer una colla el més gran possible?

Amb tot, fóra un error valorar o avaluar aquest possible condicionant de la participació des d’una visió catalana o occidental. Les dinàmiques i funcionament a la Xina, tant per raons polítiques com culturals, són abismals respecte a les que hi ha en aquesta banda del Mediterrani. La societat civil com a tal no existeix i els individus són peces amb relativa autonomia en els seus respectius entorns, especialment si no són les megapolis de Pequín o Xangai. Per tant, la decisió de fer castells –especialment en l’entorn de colònia tèxtil, on la vida gira entorn la fàbrica– no pot desmarcar-se del context i paisatge humà d’una societat que neutralitza la capacitat de decisió dels seus ciutadans.

Liu de QianParlen d’esport? Una de les sorpreses del documental (per a la majoria de castellers catalans, negativa; per a altres, no tant o, fins i tot, per a alguns, positiva) és que els responsables de la colla xinesa qualifiquen els castells d’“esport”. La sorpresa pot arribar a ser majúscula perquè darrere dels Xiquets de Hangzhou hi ha la Colla Vella, on, òbviament, ningú no té cap dubte sobre què són els castells. Però novament, l’error d’avaluar la dinàmica i funcionament dels xinesos des d’una visió purament occidental limita la capacitat de visió i d’interpretació.

A la Xina, parlar de cultura és fer-ho de tradició local o nacional i una activitat importada de l’altra punta del món com són els castells difícilment pot entrar dins aquets paràmetres, si més no, de moment. Els castellers de Hangzhou no es pregunten si el que fan és esport, cultura o, simplement, oci. Com, de fet, tampoc s’ho pregunten la majoria de castellers catalans, especialment de fora de la Zona Tradicional. Fem castells, fonamentalment, perquè ens agrada. Així de senzill.

Per què el 3de8 i no el 4? Quan una colla passa dels castells de 7 als de 8, el pas lògic és el 4de8. L’estabilitat que aporta aquesta construcció, a diferència del 3de8 –molt més tècnic–, resulta el salt més planer o controlable. Els casos de colles que hagin arribat al 3de8 abans que el 4de8 són atípics: el recent exemple dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau en seria un (tot i que el 1995 van carregar un esporàdic 4de8). Hi ha colles que, fins i tot, han arribat abans a la torre de 8 amb folre que al 3de8.

En el cas dels xinesos, la decisió d’abordar el 3de8 abans que el 4 és, fonamentalment, per la quadratura dels castells. Un dels principals problemes que han tingut els de Hangzhou des dels seus orígens ha estat lligar les pinyes: mentre que els troncs i els poms han evolucionat a una velocitat encomiable, els treballs als peus han estat més feixucs i amb més problemes. Els primers peus de 4de8 patien –com en moltes colles catalanes– d’agulles empassades i pèrdua de quadratura. Des d’un bon principi, els de Hangzhou van veure que el 3, tot i la major dificultat tècnica, els resultava més abastable que el 4.

fabricaTenien pactat actuar al Concurs? Els Xiquets de Hangzhou van descarregar el 3de8 el passat 21 de maig, deu dies abans de l’anunciada estrena i programació d’El jardí de les flors del presseguer. La seqüència de fets podria semblar un guió escrit: castell descarregat – anunci d’invitació al Concurs – estrena del documental. Però estem parlant de castells i, òbviament, mai cap colla no pot programar quan descarrega el primer castell de 8 de la seva història.

L’habilitat de la Colla Vella per moure fils i la visió d’oportunitat detectada pel Concurs de Castells per continuar guanyant projecció han acabat d’escriure la història. Convidar una colla que viu a 12.000 quilòmetres de distància per actuar a Tarragona és un regal que el Concurs ha sabut aprofitar sense haver de retocar les bases, ja que aquestes ja preveuen l’opció d’invitació, reservada per a les colles de barri tarragonines si no es classifiquen per mèrits propis entre els 30 (o els 31) primers. I la Vella? A bodes els convides… 150 o 200 persones més per al seu peu i l’oportunitat de ser al centre d’atenció. Jugada doblement hàbil.

Assaig2de7Un documental transparent? La Xina, cal no oblidar-ho, és una dictadura. Amb totes les seves lletres. I això implica que el marge de moviment i llibertat dels seus ciutadans o visitants està condicionat. A la Colla Vella encara recorden quan el 2010 van fer el 3de8 davant l’emblemàtic sky line de Xangai van haver de fer-ho a una ràpida velocitat que despistés la policia, ja que aquell castell no constava en el programa i la planificació oficial. És a dir, una persona a la Xina no es pot plantejar les coses amb la mateixa naturalitat que ho fa a Europa.

El jardí de les flors del presseguer és un bon documental des del punt de vista narratiu i visual. I com tots els bons documentals entra a la cuina –o, més aviat, fins on pot de la cuina, ja que som a la Xina– per mostrar els interiors de la colla. I entrar a la cuina té alguns perills per a qui vulgui mostrar un treball que fonamentalment exalti allò que està tractant en el més pur estil Leni Riefenstahl. Per aquest motiu, les imatges de castellers fitxant per anar a assaig o la conversa de l’home gras amb la nena que té por recorden a aquella càmera oculta del documental Castells, que Gereon Wetzel va fer el 2004 a la Colla Joves i que mostrava els interiors del carrer Gassó d’una manera tan nítida que hi havia seqüències que haguessin estat millor no exhibir… Però és que realment tot el que passa als interiors d’una colla (catalana) és aconsellable mostrar a càmera oberta? Absolutament tot? No siguem innocents.

SANTI TERRAZA

Fotos extretes del documental El jardí de les flors del presseguer

El Concurs dels xinesos

El 3de8 dels de Hangzhou té premi

Com es diu 3de8 en xinès?

La Xina es torna a vestir de 9

La Xina i els castells

La Xina captiva la Vella

2 comments

  1. Pingback: wuit54ynmet9c8netv85cv3ev5e5

  2. Pingback: cwm85wtc45ntvwc4tw54t