Els castells, tal com són

2de9fmStaTecla15Quan els més valents de totes les colles del Principat van a fer tallers de castells a les escoles d’arreu, segur que el missatge i les explicacions que donen sobre història, tipus de construccions, vestuari casteller, gralles i timbals, etc., són molt semblants i no difereixen gaire. Segurament també, ningú no s’atura a fer cap mena d’explicació de si hi ha una zona tradicional i una de no tradicional. Quina feinada tindrien…

Després d’aquest intent, possiblement fallit, de captatio benevolentiae, escriure –o millor dit, procurar escriure– sobre les característiques que tenen la zona tradicional i la zona no tradicional implica acceptar, d’entrada, que realment hi ha aquests dos espais geogràfics amb molts aspectes comuns, certament. Però també amb diferències importants.

Hom pot sorprendre’s de l’obvietat del que acabo d’escriure, però no és menys obvi que, per a molts castellers aquesta distinció no existeix perquè consideren, de forma lícita, que els castells per si sols ja s’erigeixen com un denominador comú contundent i definitiu, sent la resta d’aspectes que els embolcallen massa secundaris per a que arribin a la importància de dividir el món casteller en dues parts.

Tot i que és la nomenclatura més utilitzada i acceptada per tothom, m’agradaria mostrar la meva disconformitat amb els noms de Zona Tradicional i Zona No Tradicional, ja que el concepte tradicional ara mateix serveix per ambdues àrees. Els castells estan més que establerts i assimilats i el significat ultrapassa ja el que realment volia dir en el seus inicis. Mantindré en el meu escrit els noms, però que quedi clar i de forma pública el meu desagrat.

La meva idea inicial era fer una recerca i exposició de les diferències, però hagués estat molt pretenciós i agosarat per part meva ja que, com a casteller tarragoní i aliè a com es viuen els castells en altres indrets de Catalunya, ràpidament podria haver caigut en tòpics i/o afirmacions errònies. El que faré, doncs, és descriure els trets que, al meu parer, marquen la Zona Tradicional destacant-ne tot el que implica l’actuar, el contractar, l’observar, el revisar, any rere any, a Tarragona i en poblacions properes; localitats que han viscut el fet casteller durant dècades o fins i tot durant més d’un segle i que tenen un pòsit històric inqüestionable.

L’objectiu que tinc a l’escriure aquest article és posar de relleu tota aquella sèrie de valors teòrics i, sobretot, la seva plasmació pràctica a la Zona Tradicional i la presa de consciència d’aquests.

No obstant, d’entrada, el primer que hauria de fer és delimitar quina és la zona tradicional i quina la no tradicional, i després de consultar algunes fonts, em remeto a la descripció que fa Josep Bargalló en el llibre Un segle de castells, de 1900 a 2000 en dades perquè s’ajusta plenament al concepte que tinc: “Al llarg de tot el segle XIX es va anar definint l’àmbit que esdevindria tradicional del món casteller –el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, el Penedès i el Garraf, amb incursions a l’Anoia i el Priorat– i va anar evolucionant la tècnica i el nivell de construccions assolides”.

Apuntaré els aspectes que, al meu entendre, són els que tracen la columna vertebral de la Zona Tradicional. Uns aspectes que es viuen amb intensitat per damunt del nivell dels castells aconseguits o de rànquings. Que es viuen, alguns d’ells, d’una manera irracional i il·lògica, i que ultrapassen el paper d’actors principals dels castellers.

Vilafranca80La història. La delimitació de la Zona Tradicional, com hem vist abans, ja parteix de la pròpia història dels orígens dels castells al segle XIX. D’aquells homes, Xiquets de Valls, que deixaven les seves terres per buscar un sobresou enmarcat dins d’una rivalitat castellera, ideològica i política en molts casos. Ajudats per aficionats locals van conformar, dins d’aquesta zona geogràfica, uns anys de creixement, plenitud i decadència. Anys recordats encara avui en innumerables llibres, articles i tertúlies i que són el marc d’on s’alimenta el pòsit històric d’una llarga llista de poblacions i el seu imaginari col·lectiu casteller… Tarragona, Valls, Vilafranca del Penedès com a primeríssimes places, però també d’altres com Altafulla, el Catllar, el Vendrell, la Riera de Gaià, Torredembarra, etc.

Aquest marc històric, per posar algun exemple, ha creat nissagues familiars continuades en les que diferents generacions, en major o menor mesura i implicació, s’han mantingut fidels als castells amb tot el que això comporta, principalment tenir consciència que són el nexe d’unió amb els seus avantpassats i amb tot un col·lectiu. D’igual manera, això mateix passa si ho traslladem a la feina de contractació que fan els ajuntaments, sabedors en la majoria dels casos que una bona actuació dignifica i/o sobredimesiona una Festa Major; o imatges d’antes que perduren com pactes no escrits tancats amb una encaixada de mans entre interlocutors i colles, o veïns que només fan castells una vegada l’any, perquè aquell dia toca, perquè sempre s’ha fet i perquè el poble ha de quedar bé.

Sóc conscient del romanticisme d’aquest darrer paràgraf, i de com de difícil és transmetre-ho i ser-ne conscient si ho veus i ho vius des de la llunyania, però el pòsit del que parlava abans són aquest conjunt de situacions i accions molt complicades de catalogar, però que notes a la majoria de poblacions de la Zona Tradicional i que, difícilment, ho fas en localitats on els castells tenen una presència més nova.

Ara bé, aquesta història, que aprecio com un dels tresors més valuosos de la Zona Tradicional, té en la seva cara negativa tota una sèrie de vicis i dinàmiques del passat, que poden esdevenir molts cops un llast i una rèmora difícil de gestionar quan s’intenta evolucionar i/o modernitzar. Segurament és més fàcil partir de zero. No obstant, això ho veig com un mèrit que compta molt quan s’assoleixen els objectius.

ElCatllar15Les places. Tothom estima la plaça de la seva ciutat o poble, el lloc on té els records més intensos actuant amb la seva colla. En un percentatge molt alt, segur que tothom pensa que és la millor plaça del món per fer castells. La memòria històrica de cada plaça, però, té un pes que no es pot destriar dels èxits o consecucions actuals i s’hi troba íntimament lligada.

Actuar per Festa Major a la plaça de les Cols de Tarragona o a la plaça del Blat de Valls (ambdues tancades a colles forànies), la de la Vila de Vilafranca o al carrer Doctor Robert de la Bisbal del Penedès per posar alguns exemples, és posar-se en línia directa amb una tradició que feien uns homens del segle XIX. Aquesta mentalitat i aquest pensament es transmet, ja sigui per les pròpies colles, pels castellers, pels administradors de les places, etc. Perquè, en un moment en què s’assoleixen castells de 9 i superiors a tot arreu, és quelcom que distingeix unes places d’unes altres. Un tret diferencial íntimament relacionat amb el pòsit històric que hem anomenat anteriorment.

Aquesta memòria històrica determina, marca i influencia la mentalitat amb la que s’afronta una actuació en una plaça d’aquestes característiques.

La litúrgia castellera d’una actuació. Al contrari dels dos primers aspectes –que tenen un punt de subjetivitat evident, però que volen transmetre un fet real i palpable–, crec que la litúrgia castellera o millor dit, la seqüència ritual d’una actuació és un dels elements que, amb excepcions, més diferencien les dues zones.

La litúrgia, entesa com a tradició, és fonamental en una contemporaneïtat amb certa pèrdua de valors. En aquest sentit, molt poca gent discuteix o qüestiona moments de la cultura i de l’esport que van més enllà del seu àmbit pròpiament dit. Els càntics de les aficions prèvies a un partit de rugbi o la haka dels All Blacks, la sortida dels jugadors del Liverpool tocant la placa del passadís on figura l’etern This is Anfield, el sorteig dels cavalls i els sopars de les contrades del Palio de Siena en són exemples.

SorteigSantaUrsulaDe la mateixa manera, a la Zona Tradicional els castells no són només el partit de rugbi o futbol, o una cursa de cavalls entre barris. Igual que en els exemples anteriors, són quelcom més. Són la part més important d’una actuació i aquesta té unes parts ben delimitades i amb un significat que es perd en els anys i que es remunten, en alguns casos, a les accions que feien les colles dels Xiquets de Valls en els pobles i ciutats on actuaven. Amb els anys, la repetició d’un símbol o d’una icona pren valor i dóna un concepte visual important i un significat propi.

Una actuació, sobretot de Festa Major i per una colla local, comença molt abans de l’enlairament del primer castell. Els castells no s’entendrien sense aquests moments que van més enllà, molt més enllà, del nivell dels castells assolits:

– La concentració de la colla a la seu social. On es fan les darreres indicacions i, tot i que s’ha anat perdent degut al nivell d’assaig, la darrera prova. És la recerca de l’espai individual i col·lectiu, de la recerca de les mirades i de les paraules silenciades. L’inici de la presa de consciència.

– L’arenga o discurs del cap de colla. El discurs del màxim dirigent esperonant i donant les últimes instruccions i referències.

– L’anada a plaça. El moment en què la colla, amb les gralles al capdavant, arrenca el camí. És el moment que hom sent que forma part d’un col·lectiu ancestral. És el moment en què la colla marca múscul i els conciutadans, que ho veuen com una part de la tradició, admiren aquell conjunt d’homes, dones i nens que, uniformats, deixen la comoditat del seu local per aconseguir l’èxit efímer d’una aleta o d’un castell descarregat. Conscients sempre, però sense renunciar-hi, de la pressió que donen elements com la rivalitat o la supremacia castellera a la ciutat.

– L’entrada a plaça amb el Toc d’entrada. Gralles, canalla alineada amb els màxims dirigents al capdavant i la resta de la colla ben uniformada, enfaixada i, si pot ser, sense bosses ni altres objectes que no es necessiten en una actuació.

– Les rondes de castells i pilars.

– El Toc de Vermut. Les pròpies dinàmiques de les actuacions i la participació de més d’una o dues colles han anat variant els horaris. Possiblement, ara ja no es pot fer el vermut després dels castells, però mantenir aquest toc tan característic per damunt de polques i altres intrusions és respectar aquells elements que caracteritzen la nostra tradició.

La rivalitat. En els seus orígens, i fins i tot també en els balls que els precedeixen com el de Valencians, els castells ja van portar intrínseca la rivalitat, el guanyar, el fer millors castells que els altres. Renunciar o obviar aquesta part importantíssima de la nostra activitat és renegar de la pròpia història o amagar el cap sota l’ala.

Fer castells, només pel fet de fer-los, com a hobby, no té sentit. Ni fer-los només per autosuperar-se un mateix o per descarregar els castells. Tot pensament contempla sempre la rivalitat.

El calendari. Ja fa força anys, el calendari casteller començava pel Sant Joan vallenc. Des d’aquella data, les successives festes majors de les poblacions de la Zona Tradicional, la ruta dels Xiquets de Valls decimonònics, es repetia temporada rere temporada.

El boom casteller dels anys 90 i la successiva incorporació de moltíssimes colles ha omplert quasi tots els caps de setmana de l’any d’actuacions castelleres.

Les colles de la Zona Tradicional, tot i que s’han anat adaptant, no han perdut ni el ritme ni el tempo d’aquell calendari tot i que vegin, any rere any, com les colles del nord avancen els registres i aconsegueixen més aviat els seus castells.

No es viu amb excessiva comoditat degut a la rivalitat de la que feia esment abans. A ningú li agrada anar pel darrera tot i que està més que assumit i conegut que la parada de finals de juliol i agost que fan la majoria de les colles de la Zona No Tradicional coincidint amb part de la temporada forta de la Zona Tradicional iguala o intercanvia els registres.

Mantenir el tempo anual que els propis castells, durant dècades, han marcat a les colles; conservar la història, explicant-la i evitant que s’oblidi o es torni una cantarella sense ànima; respectar les places i els espectadors on s’actua perquè allí ho van fer els nostres predecessors; preservar la litúrgia d’una actuació; aplicar la rivalitat sense renunciar a ella, són els reptes que tenen, no només els dirigents de la Zona Tradicional, sinó tots i cadascun dels castellers. Perquè una tradició sense valors clars i explícits sempre acaba sent una còpia.

JOAN SALA

Foto 1: 2de9 amb folre i manilles carregat pels Xiquets de Tarragona a la Santa Tecla de 2015 (Foto: Fèlix Miró)

Foto 2: 3de9 amb folre d’una colla dels Xiquets de Valls a Vilafranca a començament dels anys 80 del segle XIX

Foto 3: 3de9 amb folre i l’agulla dels Castellers de Vilafranca al Catllar l’any 2015

Foto 4: Sorteig a la farrera actuació de Santa Úrsula, amb els dirigents de les dues colles de Valls, el president Artur Mas i l’alcalde, Albert Batet

Articles relacionats:

Les primeres places de 9

Les places ‘sancta sanctòrums’

Les places més tradicionals es reivindiquen

“Com més rivalitat hi hagi, millors castells veurem”

Herois anònims