Per una lectura més castellera del Concurs

El Concurs del 2016 va tornar a despertar passió, emoció i projecció. L’esperada cita va atreure un interès extraordinari, que reforça el seu esperit d’espectacle i festa dels castells. Miquel Botella, expresident de la Coordinadora de Colles Castelleres i vicepresident del Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells, aborda en aquest complet article elements forts i dèbils de la cita i la seva capacitat per créixer encara més. Aquest article se suma als que el mateix autor va fer del Concurs del 2014 (Grans castells i xiulets) i de les anteriors cites: I el Concurs? Realment és tan diferent?

conjunta

  1. EL CONCURS DEL 2016 

Organització: un nou pas endavant

Les principals novetats del certamen d’enguany, totes de caire positiu, han estat d’ordre organitzatiu: l’augment espectacular de la projecció mediàtica, especialment la internacional; el bon funcionament del sistema de venda d’entrades, la major afluència de públic a la sessió de dissabte i l’encert d’organitzar la matinal internacional a la plaça de la Font que va constituir un reconeixement i un estímul per a unes colles que s’estan obrint pas en entorns difícils i en condicions de gran precarietat.

En aquest sentit, cal felicitar l’Ajuntament de Tarragona, responsable de l’organització que, amb aquests passos, ha demostrat el seu compromís en la millora del certamen i una presa de consciència creixent del valor que per a la ciutat i per a tot el món casteller té un actiu com el Concurs de Castells.

Com que l’èxit en la projecció mediàtica internacional ha estat comentat abastament, m’estalviaré de fer-ho aquí. De totes maneres, és d’obligació destacar la gran qualitat del resum produït per Red Bull Media House, que va superar, amb nota molt alta, el que podia esperar-se d’una televisió estrangera que es plantejava per primer cop una retransmissió castellera. Dissortadament, no es pot dir res semblant de TV3.

4de10fm_concurs_2016Bons resultats castellers

Pel que fa al nombre de colles participants i al nivell casteller, els resultats del Concurs d’enguany han estat en sintonia amb el moment d’expansió que viu l’activitat castellera. A banda d’una participació rècord, de 45 colles, la principal novetat ha estat que, per primera vegada, s’hi han vist descarregar castells de 10 pisos. Pel que fa a la resta de paràmetres, l’edició del 2016 ha confirmat les tendències que dominen l’evolució del Concurs des de fa gairebé dues dècades: classificació final fortament correlacionada amb l’índex classificatori i manteniment dels registres referits a la seguretat de les construccions i a la sinistralitat.

En síntesi, la d’enguany ha estat una nova demostració que el certamen es mou en els paràmetres habituals de les grans diades castelleres. El Concurs “ja no és el que era”, i encara que el format sigui formalment competitiu, la gran majoria de les colles s’hi comporten de manera similar a com ho fan en les altres cites en què van “a màxims”.

Nivell

Pel que fa als castells límit, el fet més destacat ha estat poder veure dos 4de10fm –un de descarregat i un de carregat– i un 3de10fm descarregat, a més dels tres que van quedar en intent. A l’edició anterior es van carregar tres 3de10fm i el 4de10fm no es va ni intentar. I, en el capítol dels castells nets, el 2de8sf d’enguany ha quedat en carregat, com en l’edició anterior, però s’ha descarregat un 4de9sf que a l’edició anterior va ser desmuntat els tres cops que es va intentar.

El progrés no ha estat només en les grans construccions. Tot i que a les diferències que estableix la taula de puntuació entre els castells no se’ls pot atribuir significació castellera, una major puntuació sí que indica una dificultat superior del castell. Per això, el fet que les variacions de les taules dels dos últims concursos hagin estat mínimes, obre una possibilitat suplementària per comprovar si l’augment de nivell ha estat general.

Així, el nombre de punts acumulats per les primeres 41 colles el 2016 (nombre de participants el 2014) ha estat notablement superior als que van obtenir ara fa dos anys. El mateix passa si es fa la comparació entre les 12 primeres, encara que en aquest cas la diferència, en termes relatius, és molt menor. Un fet del tot normal atesa la progressió proporcionalment més gran de les colles petites. Per exemple, la colla 41, la darrera de l’any 2014, tan sols va poder descarregar un castell, el 4de7, mentre la que s’ha classificat en el mateix lloc enguany, a més de descarregar el 3de7 i el 4de7, ha carregat el 4de7a.

triomfverdsClassificació

Un any més, la colla guanyadora del Concurs ha estat la primera classificada del rànquing. Un fet que, amb només tres excepcions, s’ha produït en totes les edicions celebrades des de 1980. Aquesta coincidència, però, va molt més enllà de la colla guanyadora i es constata un paral·lelisme creixent entre el resultat del Concurs i l’ordenació del potencial de les colles expressada en el rànquing.

La mesura estadística de la intensitat d’aquesta correlació entre posició en el rànquing i classificació en el Concurs la podem calcular amb el coeficient de determinació. Aquest indicador en la dècada dels vuitanta del segle passat tenia un valor mitjà de 0,80 (80% de coincidència), a la dels noranta va passar a una mitjana de 0,88, per estabilitzar-se a l’entorn del 0,90 en les últimes edicions.

L’edició d’enguany, però, ha estat una excepció, i el coeficient de determinació per a les dotze primeres posicions ha estat de només 0,61. És conseqüència del fet que els Xiquets de Tarragona, sisens en el rànquing, només van poder puntuar dos castells i van quedar relegats a la dissetena posició. Sense aquesta incidència, el coeficient s’hauria situat en l’ordre de magnitud habitual en les darreres edicions.

Tot i aquesta distorsió, el càlcul d’aquest coeficient per a totes les colles participants assoleix el valor de 0,96, un indicador molt clar del baix grau d’incertesa que caracteritza actualment el Concurs.

vella4de9sfhEfectivitat

En els anys vuitanta el Concurs era l’actuació en què les colles assumien més riscos. Queien el 44% dels castells que s’hi intentaven, xifra que superava àmpliament la corresponent a Santa Úrsula, Sant Fèlix i Santa Tecla, les grans diades del moment. Però les xifres del Concurs han anat disminuint progressivament i enguany, per als 12 primers classificats, s’han situat en el 29% de caigudes, una xifra similar a la de les darreres edicions (28%, l’any 2012; i 31%, el 2014). La xifra global del Concurs d’enguany, només és del 20%.

És interessant remarcar que l’exposició al risc del Concurs ja és inferior a la del primer diumenge de Santa Tecla i de Sant Fèlix (38% i 34% de mitjana en el darrer trienni), coincideix amb la de la Diada de Minyons (30% en el mateix període), mentre la de Santa Tecla i la de Tots Sants queden per sota (20% i 21% en el darrers tres anys). L’excepció segueix sent Santa Úrsula que, amb un 59% de caigudes en les tres últimes edicions, s’ha convertit en la diada líder indiscutible en aquest apartat i en representant única d’un model d’actuació que va animar la vida castellera durant un segle i mig.

Sinistralitat

A la jornada de diumenge, la de més incidències, es van haver d’atendre 265 castellers, 18 dels quals van haver de ser derivats a l’hospital (set van quedar-s’hi en observació, mentre els onze restants van poder retornar a la plaça). En l’edició del 2014, es van atendre 182 castellers, 24 dels quals van haver de ser traslladades a l’hospital.

S’hauran d’analitzar les causes d’un augment tan considerable de les atencions a plaça, però l’evolució de la xifra de derivats a l’hospital fa pensar que el nombre de lesions potencialment greus s’ha mantingut estable.

Durada i ritme

A la sessió de diumenge es van intentar 47 castells, una xifra una mica superior als 43 de la darrera edició. Les actuacions en ronda conjunta van ser semblants, 11 i 10 respectivament. La durada de la sessió va ser de 6 hores i 10 minuts, exactament la mateixa que la de fa dos anys.

La no repetició immediata dels peus desmuntats i els quatre o cinc minuts de temps de preparació concedits a les colles han estat les mesures que han permès, d’una banda, controlar la durada total (quatre castells més i major dificultat de les construccions) i, sobretot, repartir els temps morts amb la consegüent millora del ritme d’actuació i de l’atenció del públic, sobretot en les tres primeres rondes.

També s’ha pogut comprovar que la pressió pel control del temps de muntatge dels peus no ha fet augmentar el nombre de caigudes. Cal dir, però, que en cas de celebracions extraordinàries, d’altra banda ben justificades, o de caigudes amb lesions de diagnòstic difícil convindria flexibilitzar la seva aplicació.

 

  1. ELS DEBATS QUE EL CONCURS HA OBERT I ELS QUE QUEDEN PER OBRIR

hangzhou4de9fLa participació dels Xiquets de Hangzhou

A parer meu, amb una decisió precipitada i de conseqüències poc meditades, l’organització del Concurs ha convertit el que hauria estat un debat interessant en una batalla dialèctica farcida de connotacions emocionals. La Colla Vella, que és padrina de la colla xinesa, ha deixat clar que els xinesos no ho van sol·licitar i “que la invitació va sortir de l’organització del Concurs”.

A més, la polseguera aixecada, ha abocat la Colla Vella a sortir en defensa de l’homologació de la colla xinesa amb uns arguments que, com a mínim, es poden qualificar de simplistes. La realitat és més complexa, com vaig exposar en l’article Colles d’empresa?, publicat en aquesta mateixa revista.

Afirmar, com fa la nota, que la importància dels regals que reben o el que significa per a un treballador manual xinès fer un viatge a Europa –París inclòs– sigui equiparable a les colònies infantils, els dinars i els viatges que algunes colles, no gaires, poden oferir gratuïtament o sota cost als seus castellers, és molt dir. Probablement, massa. Dir que per a unes persones que tenen una relació de dependència laboral i cobren d’un patró interessat a promoure l’activitat castellera el fet de fitxar en entrar als assaigs –“la manera de controlar l’assistència dels castellers”, segons la nota– sigui una formalitat semblant a la de confirmar l’assistència a través del Doodle o del Google, és una equiparació encara més difícil d’admetre.

Dir, com fa la nota, que el paper del patró, Qian Anhua, és assimilable al que els ajuntaments i altres administracions fan en relació a les nostres colles ja és d’una inconsistència manifesta. La veritat, costa molt d’imaginar un cap de colla d’aquí que, després d’un èxit casteller, el primer que faci sigui al·ludir a l’alegria que s’emportarà el seu alcalde.

Tot i que, encara que sigui de rebot, potser la qüestió de l’homologació de la colla xinesa ajudarà a posar-ne sobre la taula una altra que, de fa un temps, comença a fer parlar en els entorns castellers. M’estic referint a la reaparició a casa nostra de formes d’estimulació econòmica en la pràctica castellera.

La campanya a favor del respecte

Encara que en les rondes finals van tornar a aparèixer alguns brots de hooliganisme, en aquest tema s’ha fet un pas endavant. L’aspecte més positiu va ser comprovar que els castellers, seguint les crides fetes per les colles i per l’organització, es van manifestar majoritàriament en contra d’aquests comportaments.

Amb tot, la persistència de les mostres de fanatisme a la grada és una prova de la dificultat que en un esdeveniment competitiu, celebrat en un recinte tancat, amb aficions uniformades i aplegades prop de la seva colla, es puguin evitar aquests comportaments. Tret que les colles i l’organització prenguin algunes decisions valentes, que n’hi ha, la cita a la Tarraco Arena seguirà sent l’únic dia en què els espectadors manaran més que els castellers i oferiran una imatge distorsionada del fet casteller, precisament el dia que els castells tenen més projecció pública i internacional.

xicots3de9fEls altres temes pendents

Però aquests no són els únics, ni els principals, debats oberts en el món dels castells que demanarien una discussió oberta. Sense ànim d’exhaustivitat: l’anàlisi del nombre de cordons aconsellables per maximitzar la seguretat dels assajos i actuacions, les relacions amb les televisions, la diferenciació entre actuacions castelleres i exhibicions d’aparença castellera fetes per castellers retribuïts, la sostenibilitat econòmica de les colles (de les grans i de les petites, de les que tenen patrimoni i de les que no), la internacionalització, la conversió de la taula de puntuació en una eina més entenedora i útil per a la divulgació dels castells, les connotacions que deriven de l’estatus de Patrimoni Immaterial de la Humanitat, etc.

També és prou sabut que la cultura secular del món dels castells és de base confrontativa, i les colles, sobretot les més grans, mai no han acabat de creure que la cooperació és una peça necessària per al progrés. No ha servit de gaire recordar, com sovint s’ha fet, l’existència d’aquests mecanismes en els entorns més competitius de la vida social, ni en la importància que se’ls atorga.

La pervivència del secretisme, la tendència a abordar les qüestions polèmiques quan ja cremen, en cenacles reduïts i amb els interlocutors que més convinguin en cada cas, segueixen tan vives com sempre. L’existència d’un òrgan federatiu com la Coordinadora, que sempre ha viscut amb la síndrome del fill no desitjat, poc ha pogut fer per contrarestar-la.

Per a qualsevol observador intel·ligent i neutral, l’envergadura de l’agenda que haurà d’afrontar el món casteller en els anys vinents –en gran part derivades del seu èxit– demanarien una discussió oberta i participada, per a la qual no caldria tan sols disposar d’un òrgan federatiu potent sinó, probablement, l’obertura d’un procés de tipus congressual o de format similar que, de moment, ningú s’ha atrevit ni a suggerir.

El mateix Concurs, que encertadament s’ha obert a la participació de totes les colles, manté una comissió assessora en la qual segueixen tenint el pes decisiu les colles que, per força, estan més preocupades per la possibilitat de guanyar o de pujar al podi que per l’èxit global de l’esdeveniment o per la imatge dels castells que pugui transmetre el certamen.

 

  1. DIVERSIFICAR ELS GUARDONS: UNA OPORTUNITAT PER FER ENTENDRE MILLOR ELS CASTELLS

jove3de9facelebracioEl Concurs de Tarragona ja és, sens dubte, l’actuació que més contribueix a la popularització i a la projecció internacional dels castells i, per tant, a la configuració de la seva imatge. Però la presència de jurat, de puntuacions i la seva celebració en un recinte tancat –característiques típiques de la competició esportiva– fa que el Concurs i, per extensió, els castells siguin percebuts per l’opinió pública com una activitat competitiva de la qual aquell dia es juga la final.

I la transcendència que té aquesta distorsió en la visió és, al meu entendre, una de les assignatures pendents, no del Concurs, sinó dels castells. Si, com hem vist, el Concurs està plenament normalitzat. Si les colles hi actuen d’una manera semblant a com ho fan a la resta de grans diades, per què el Concurs no propicia una lectura més castellera dels seus resultats? Tots estarem d’acord que la pregunta “qui ha guanyat?” en una actuació castellera és un simplisme, per no dir una pregunta amb trampa. I aquesta és la imatge unidimensional dels castells que projecta el Concurs.

Com recordava Santi Terraza en aquesta mateixa revista, després de l’actuació del primer diumenge de Santa Tecla d’enguany, “L’actuació de Tarragona va deixar una colla amb notable diferència de punts per damunt de l’altra: les quatre construccions que van plantar els Castellers de Vilafranca, en el seu global, són notablement superiors que les quatre de la Colla Vella. I a més, totes quatre descarregades. De fet, la que més va puntuar també portava el segell dels verds: el 3de10 amb folre i manilles, que, segons la taula del Concurs, val més que el 4de10fm carregat. Però quin castell va marcar la jornada? Si abans de l’actuació haguessin preguntat als components de totes dues colles si preferien descarregar el 3de10fm o quedar-se a un pas de completar un 4de10fm que finalment va quedar en només carregat, què haguessin triat? O, fins i tot i de manera simplista: qui va marxar més feliç de plaça en un entorn en què també influeix el que fan els rivals? Els components objectius i subjectius, inevitablement, apareixen en una valoració sobre l’abast i dimensió d’una actuació. I utilitzar-ne només un dels dos acaba deixant un panorama incomplet”. I precisament això és el que fa ara el Concurs de Tarragona.

La manera més sintètica d’avaluar el resultat d’una actuació és veure la cara dels castellers quan surten de plaça. L’alegria o la tristesa poden tenir motivacions diferents: haver fet la millor/pitjor actuació o el millor/pitjor castell, haver estrenat, amb èxit o sense, una construcció, haver superat o no uns reptes pendent, haver descarregat tots els castells o haver fracassat en alguns.

Per millorar la comprensió de la competició castellera seria possible, i a parer meu molt útil, complementar la classificació única actual (no del tot, perquè també es premien les millors colles de grallers) amb altres guardons que facilitessin una lectura del que passa al Concurs més ajustada a la complexitat i als matisos propis del fet casteller, que ajudés el públic a entendre millor els motius de les reaccions, les emocions, les alegries i les frustracions dels que actuen a plaça.

Per exemple, a més del premi a l’excel·lència (la classificació actual), per què no atorgar-ne un a l’autosuperació? –entre altres fórmules, podria calcular-se aplicant un handicap, per nivells de colles o per al conjunt–. O a la seguretat? –una classificació restringida a les colles que haguessin descarregat tots els castells–. També es podrien guardonar els castells estrenats, precisament perquè el Concurs és un marc difícil per presentar-hi novetats. Aquest any, excepcionalment, dues colles van fer-hi els seus primers castells de vuit pisos.

L’ampliació dels guardons podria ser més o menys àmplia i orientar-se en diversos sentits. Al meu entendre, el més important seria trencar la visió unidimensional i reduccionista de la competició castellera que la classificació única actual ofereix. La diversificació dels guardons, a més de fomentar una lectura més ajustada dels castells, podria afavorir un comportament del públic menys abocat a l’alternativa actual del tot o res, tan propi de la competició esportiva, i que és el combustible principal dels comportaments sectaris.

D’altra banda, amb una lectura més castellera del Concurs, els Minyons de Terrassa, per justificar la seva absència, podrien estalviar-se explicacions poc convincents com que els castells no es poden puntuar o que ells no es fixen en el que fan les altres colles. Podrien dir que competeixen com tothom –perquè la competitivitat és una part indestriable i present en tota activitat humana– i que si no van al Concurs és perquè d’això n’han fet un senyal d’identitat. És la manera que han trobat de diferenciar la seva marca, de ser “més que un club”. Tot i que si el Concurs arriba a convertir-se en la Gran Festa dels Castells, com crec que va camí de fer, la fonamentació d’aquesta marca els resultarà cada cop més que complicada.

 

  1. L’AL·LÈRGIA MODERNA ALS CONCURSOS

nensSi una actuació formalment competitiva com el Concurs ha constituït, indiscutiblement, l’esclat casteller de la dècada, una pregunta que cal fer-se és: per què el format competitiu no s’ha ampliat?

En un estudi sobre la dimensió comunicativa del fet casteller que es va fer l’any 2008, dues de les principals figures mediàtiques del país mantenien uns punts de vista molt similars que, telegràficament, es poden sintetitzar de la manera següent:

Els castells tenen totes les claus que necessita l’espectacle televisiu / susciten emocions i podrien convocar audiències / la canalla és un imant per a la càmera / la possibilitat de fracàs (caiguda) fa molt potent l’espectacle / sense competició no hi ha notícia / la identitat i el folklore no tenen cap valor mediàtic / els castellers van de “puristes”, tenen la pell massa prima i no accepten les crítiques / els castells tenen el ressò mediàtic que mereixen, estan pensats per al consum del seu gremi / si volen arribar al gran públic han de reconèixer que són un espectacle, tenir un calendari, adaptar-se als horaris del públic i les audiències… i, si fa falta, portar publicitat a la camisa o a la faixa. En resum, per a aquests especialistes de primer nivell els castellers érem uns romàntics/retrògrads que anàvem contra els signes dels temps.

Perquè, en contra del que de vegades es pensa, els castells podrien haver-se convertit en un espectacle més atractiu per a les audiències. El que li agrada al públic se sap de sobres: que hi hagi guanyadors i perdedors, que el resultat de la competició sigui incert, que hi hagi pocs temps morts, emocions freqüents i que la durada no superi els límits d’atenció de l’espectador. Com ja havia succeït en el passat, la competició castellera podia haver-se orientat vers aquests patrons. Però, en contra dels dictats de la modernitat, de l’opinió dels experts, de les preferències del públic i els mitjans, avui hi ha més prevenció que mai a la competició reglada.

En els anys seixanta i fins els primers setanta del segle passat, algunes grans actuacions prenien, o intentaven prendre, la forma de concurs i els organitzadors feien mans i mànigues, a més d’esforços econòmics considerables, per convèncer les colles rivals de participar-hi. Aquests enfrontaments eren el principal esquer per atreure el públic.

Però, amb aquella mena de miracle que va representar la represa dels setanta i, tot s’ha de dir, amb els excessos que van acompanyar la celebració d’algun concurs, la tendència va canviar radicalment, fins al punt que la cita bianual de Tarragona va haver de prendre la forma d’exhibició durant tres edicions. Però, des de 1980, en què es va reprendre el format competitiu de la cita tarragonina, ningú més ha parlat d’organitzar concursos.

concursdissabteI si això ha anat així, és senzillament perquè en el món d’avui els castellers manen més que en el d’abans. Ara, les colles que volen progressar tenen com a preocupació principal la motivació d’un nombre molt gran de castellers –que avui són amateurs i aleshores no ho eren– i, per això, necessiten transmetre’ls clarament els objectius (les pastanagues), els moments de les grans fites pròpies i les possibilitats de superar altres colles.

També s’ha comprovat que ni les confrontacions sovintejades, ni la possibilitat d’oferir sorpreses per atreure el públic eren un esquer gaire consistent per als castellers actuals. És més, sovint han estat percebudes com un escull per assolir els objectius prioritaris del grup. I, tot s’ha de dir, com que mana qui mana –avui per avui, els castellers– és cert que algunes actuacions són com són i no és infreqüent veure places amb més castellers que espectadors.

A la Zona Tradicional, l’atractiu de les grans trobades de festa major s’ha mantingut, i fins i tot en algun cas s’ha ampliat. Per exemple, amb l’èxit del primer diumenge de Santa Tecla, o a Valls que, amb resultats més discutibles, fa anys van decidir multiplicar les dues confrontacions tradicionals a la plaça del Blat. Però, parlant del món casteller en general, les colles han tendit a defugir les confrontacions imposades per l’hàbit i s’han anat fent un calendari a la mida de les seves conveniències, tant pel que fa a les dates de les actuacions com a les colles que els acompanyen. Ja en els anys quaranta del segle passat, va aparèixer Sant Zacaries al Vendrell, més endavant Tots Sants a Vilafranca, després la Diada dels Minyons i tantes altres.

 

  1. EL CONCURS I EL SEU IMANT PER A TOTES LES COLLES PARTICIPANTS

Només dues –o màxim, quatre– colles poden guanyar el Concurs, però la seva força és un imant per a totes les participants de les tres sessions. Per a les colles –tant les petites, les mitjanes com les grans– anar al Concurs suposa un suport extra notable per part de castellers ocasionals o altres que no ho són i poden acabar sent-ho. La pràctica totalitat de colles reuneixen més gent –en alguns casos, molta més gent– al Concurs que a les seves festes majors i diades. Això és una oportunitat en la seva progressió i creixement social.

Ara bé, de la mateixa manera que el Concurs actua com un imant per atreure gent, per a bona part d’aquestes colles també suposa una inversió econòmica important. Una colla mitjana que contracti cinc autocars, regali samarretes i convidi a dinar (o sopar, si actua dissabte) pot arribar a tenir una despesa –en funció d’on es desplaci i com s’organitzi– de 3.000 o 4.000 euros, quan el més probable és que no n’ingressi més de 2.000 –en funció del lloc on quedi classificat–. Sense necessitat d’ampliar les partides pressupostàries, potser seria interessant fer una relectura de la distribució dels premis per a que cap colla participant hi perdi.

 

  1. L’ÈXIT DEL CONCURS DEL CONCURS DE TARRAGONA

badalona4de8bEn aquest panorama caracteritzat per l’absència de noves propostes de concursos, de contenció dels cara a cara i d’expansió de la competició a distància, el creixement i l’èxit extraordinari d’una actuació presencial formalment competitiva com el Concurs sembla, a primer cop d’ull, una contradicció.

Però es tracta d’una contradicció més aparent que real, perquè en aquell dia –formalment competitiu, excepcional i “modern” – els castellers també han imposat les seves preferències i han defugit les normes que podien haver fet del Concurs un espectacle menys previsible, més emocionant, més curt i més atractiu per al públic i les audiències.

En el fons, el primer objectiu de les normes actuals del Concurs és facilitar que les colles puguin demostrar el que saben fer i classificar-se en el lloc que els pertoca. Per això s’ha intentat minimitzar la incidència de l’atzar; afavorint les actuacions individuals, mantenint les cinc rondes, atorgant un descompte modest als castells només carregats i no penalitzant els que han quedat en intent. I l’estadística històrica de les classificacions del Concurs deixa clar que aquest objectiu s’ha assolit en un grau molt elevat.

Pel mateix motiu, s’han descartat algunes propostes fetes recentment i del tot viables, que haurien permès escurçar la durada del certamen fins a situar-la dins del límit del directe televisiu adreçat al gran públic.

L’altre gran encert del Concurs ha estat d’obrir-se a la participació de totes les colles, moltes de les quals, des de l’any 1996, es veien privades de participar-hi. A més, el Concurs ha demostrat una capacitat excepcional per mobilitzar els castellers i ha aconseguit que les colles puguin presentar-se a Tarragona en condicions d’assolir bons registres i competir en condicions de relativa igualtat.

D’aquests dos elements, de l’obertura a la participació de totes les colles i de la probabilitat elevada de quedar en el lloc que a cadascú li pertoca, deriva l’èxit del Concurs. La majoria de castellers en surten satisfets i amb ganes de tornar-hi i el nombre de colles que hi assisteixen no para de créixer. Tot i que encara queda camí per fer, es pot dir que l’aspiració del Concurs a convertir-se en la Gran Festa dels Castells, ja és una possibilitat real, no una entelèquia, un objectiu que, en canvi, resulta inassolible en les competicions esportives per equips.

MIQUEL BOTELLA PAHISSA

Foto 1: Ronda conjunta smb la qual es va obrar el Concurs de diumenge

Foto 2: Els Castellers de Vilafranca recollint el premi de campions

Foto 3: 4de10fm dels Castellers de Vilafranca

Foto 4: 4de9sf de la Colla Vella

Foto 5: Els Xiquets de Hangzhou, a punt d’enlairar el 4de9f

Foto 6: 3de9f carregat dels Xicots

Foto 7: Celebració d ela Jove de Tarragona pel 3de9fa (Foto: FilmaT produccions)

Foto 8: Panorama de la plaça des d’òptica d’un nen dels Nens

Foto 9: La sessió de dissabte

Foto 10: 4de8 dels Castellers de Badalona a la sessió de Torredembarra (Foto: David Oliete)

Articles relacionats:

Grans castells i xiulets

I el Concurs? Realment és tan diferent?

Colles d’empresa?

La histèria dels punts

Els verds conserven el tron

Els Xicots guanyen el Mundial B

El Concurs del segle

El 3de9 sense folre truca a la porta

El Concurs que ho va canviar tot

Un món casteller cada cop més gran