Què podem aprendre del projecte del casc?

verdscatllarAquesta temporada s’han complert 10 anys des que el casc va aparèixer a les places. Aquesta, sens dubte, ha estat una història d’èxit.

En primer lloc, a nivell tècnic. S’ha aconseguit un casc eficaç. Des de la seva implantació no s’ha donat cap cas de traumatisme cranioencefàlic greu, no s’ha detectat que provoqui despenjaments ni que causi lesions en la pròpia canalla o en la resta de castellers.

En segon lloc, ha estat un èxit del món casteller. No sempre és fàcil que totes les colles es posin d’acord. En el cas del casc es va saber treballar amb unitat (tot i que va costar en un bon principi) i la Coordinadora de Colles Castellers i el propi món casteller en van sortir clarament reforçats.

En tercer lloc, ha estat un èxit a nivell social. El projecte del casc va donar tranquil·litat a una societat cada cop més preocupada pels riscos –sobretot de la canalla– i va generar-los una percepció de modernitat, d’activitat tradicional que s’ha sabut adaptar. De fet, hem esdevingut referents en diferents àmbits per aquesta capacitat d’avançar sense perdre les arrels.

canallaxiquetsPer últim, ha estat un èxit a nivell estratègic. I potser aquest és el punt més important del projecte del casc. La Coordinadora va saber anticipar-se als problemes. Cal recordar només que, en el moment de la mort de la Mariona Galindo, el casc ja era una realitat (tot i que no encara el dels dosos, posició que ocupava). Es fa difícil preveure com hauríem estat capaços de gestionar aquesta crisi, tant a nivell de les colles com a nivell social, si no haguéssim tingut ja a punt el casc. Les estadístiques, per molt favorables que siguin, difícilment calmen les pors i les animadversions davant de fets tan commovedors. A més, el projecte del casc va servir per acostar-se i establir llaços de col·laboració i sintonia amb sectors que havien mostrat obertament les seves reticències i recels pel món casteller, com per exemple la Societat Catalana de Pediatria. Aquests, en poder conèixer la serietat del treball fet envers l’estudi dels riscos i la prevenció de lesions, van passar de ser detractors de l’activitat castellera a actors partícips dels propis projectes preventius castellers.

Aquesta perspectiva històrica em porta a creure fermament que, si no haguéssim estat capaços de fer realitat un casc altament efectiu, el món casteller tindria serioses dificultats, a dia d’avui, per subsistir en la manera que el coneixem.

Per aquest motiu, hem d’estar eternament agraïts a les persones que, des de la Coordinadora i les colles, van impulsar aquest projecte. També a tota la gent que hi va donar suport i treballar, així com al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, element clau en el procés. Però molt especialment a l’empresa NZI, la creadora del casc. Crec que el món casteller no és prou conscient de fins a quin punt aquesta companyia murciana va canviar (potser hauríem de dir que el va fer viable) el nostre futur com a món casteller.

nazariojaumeSota el meu punt de vista, el casc –conjuntament amb altres estudis sobre la sinistralitat als castells– ha comportat també algun efecte advers significatiu. El més important és que s’ha generat una falsa sensació de seguretat absoluta. Això, per un costat, ens torna desprevinguts i, per altra, facilita perillosament l’immobilisme. El món casteller està vivint una fase de creixement explosiu. A banda dels ja existents, se’ns estan presentant temes i reptes nous quasi cada temporada. Només penseu per un moment en els Xiquets de Hangzhou i veureu la mà de fronts que ells sols han obert.

El problema és que aquest creixement tan trepidant té dues derivades rellevants sobre els riscs de lesions. En primer lloc, malgrat que les estadístiques ens diuen que no ha augmentat significativament el percentatge de lesions greus, sí que ha augmentat significativament el nombre de practicants. Això vol dir que ha augmentat el nombre de gent que es lesiona cada temporada. Si el percentatge de lesions per castells fos un 1%, voldria dir que cada 100 castells tindríem un lesionat. Si augmentem l’activitat a 1.000 castells, amb el mateix 1%, ara ja tenim deu lesionats. Per tant, cada cop tenim més castellers lesionats; la quantitat de colles que ha de viure una lesió greu en pròpia pell augmenta. Per altra banda, l’increment del nivell casteller requereix més dedicació. Gestionar, socialment i tècnica, les colles requereix cada cop més esforç i, com a conseqüència, cada cop queden menys recursos i energies per a altres coses que no sigui fer créixer (o mantenir) la colla.

Aquesta situació és el que dóna explicació a fets viscuts recentment com que una colla –motivada perquè ha patit en pròpia pell algun accident greu– engegui un projecte preventiu interessant (per exemple, les soques a l’antiga als castells folrats) i pràcticament cap altra tècnica trobi la manera o la conveniència de fer-ne proves per col·laborar a avançar en aquest estudi. Possiblement, algunes colles no veuen interessant la idea. Potser pensen que no és viable (ja abans de provar-la). Però la causa principal d’aquesta desídia, penso jo, és la comoditat: atenent que estem molt enfeinats en tirar endavant la nostra colla esperem a que facin la feina els demés. El problema és que, com a resultat involuntari d’aquest manera d’actuar, acaba sent prioritari el rendiment casteller a la seguretat.

Hi ha altres factors que hi tenen pes, de ben segur. Un d’evident és la por al canvi; la tendència que tenim, col·lectivament i individual, a l’immobilisme. Un altre és la negativa, per part d’algunes colles, a cedir llibertats individuals a favor de l’interès comú. I em sembla molt lògic que s’intenti preservar cert grau d’autonomia. Segur que, fins i tot, és bo per al món casteller. Però penso que hi ha temes transcendentals en que cal que treballem conjuntament. Un exemple és el del dimensionat de les pinyes, un tema eternament pendent i eternament capat per algunes colles. Hi ha qui ha mostrat obertament la seva por a que definir les bones praxis ens posi entre l’espasa i la paret. Ho entenc. Però a mi el que em fa realment por és que algú posi en risc els seus castellers (i els de les altres colles que hi col·laboren) simplement perquè hem decidit posar-nos una bena als ulls. Els problemes no deixen d’existir pel fet d’aparcar-los. Tard o d’hora t’exploten a la cara amb virulència.

Aquesta por ha portat algunes colles a proposar-se mantenir la Coordinadora només com a gestora d’assegurances i distribuïdora de casc. Jo sóc dels que pensa que ens cal un organisme federatiu potent que vetlli pels temes comuns (i n’hi ha una bona llista). Insisteixo en una cosa que he dit moltes vegades: si no ho fem nosaltres ho acabarà fent algú altre; si no ens anticipem perdrem l’avantatge que ens serà necessari, tard o d’hora, per poder gestionar amb eficàcia les crisis que ens vindran. Amb el casc ho vam saber fer. Hem d’aprendre de la nostra pròpia història d’èxit. Ara encara tenim elecció, però no em sembla que ens quedi massa marge més, sincerament.

JAUME ROSSET I LLOBET

Metge traumatòleg i de l’esport. Director Científic i Mèdic de la CCCC (2006-2012)

Foto 1: Pisos superiors d’un 3de9 amb folre dels Castellers de Vilafranca al Catllar, l’any 2015 (Foto: Fèlix Miró)

Foto 2: Canalla dels Xiquets de Tarragona, abans de pujar a un castell, l’any 2014

Foto 3: Nazario Ibáñez (conseller delegat d’NZI) i Jaume Rosset, entrevistats per Biel Duran, a la Diada de Minyons

Articles relacionats:

Sense casc, no hi ha castells

El peu a l’antiga: any 0

Fortaleses, por i mala consciència

El que encara no hem ensenyat a la Xina

Aquests simpàtics castellers xinesos

Llagostera, el 4de10fm, els Nens i el conseller Romeva: protagonistes de la Nit

Més segur del que sembla

“És el rigor…”

Les colles que més cauen i les que menys

Com ho fem per buscar canalla?