Noves promeses: la generació Whatsapp

L’estiu del 2005, la versió en paper de la Revista Castells publicava un reportatge amb quatre promeses emergents de les quatre principals colles: Llàtzer Magrinyà (Colla Vella), David Guirado (Colla Joves), Neus Cristià (Castellers de Vilafranca) i Jordina Massaguer (Minyons de Terrassa). Tots quatre ja eren fixes als troncs dels castells més importants de les seves colles i, com el pas del temps ha demostrat, han estat protagonistes dels moments de major èpica de la historia dels castells. L’article els va qualificar com Castellers JASP, els joves sobradament preparats d’una coneguda campanya publicitària. Poc més de 10 anys després, la Revista Castells va fer el mateix exercici amb altres quatre promeses de les quatre mateixes colles. El reportatge va aparèixer a l’Anuari 2016 de la Revista Castells i ara el reproduïm en aquestes pàgines. D’això ja fa gairebé un any i una de les protagonistes (Nerea Moreno, dels Castellers de Vilafranca) ha substituït aquest any la camisa verda per la vermella de la Joves de Valls, seguint el pas d’un costum massa estès entre alguns joves castellers. Amb tot, el reportatge continua sent interessant i, per aquest motiu, us el reproduïm a continuació.

El món casteller viu la seva època més dolça, que d’una manera sostinguda s’aguanta des de fa un grapat d’anys. Ara en fa deu, entrevistàvem uns joves que apuntaven maneres dins de les seves colles i que han gaudit d’aquests meravellosos anys a les seves formacions. Pocs dies abans de Sant Fèlix de 2005 aplegàvem Llàtzer Magriñà (Colla Vella), Neus Cristià (Castellers de Vilafranca), Jordina Massagué (Minyons de Terrassa) i David Guirado (Colla Joves). Aleshores, eren quatre sòlides promeses en vies de consolidació que vam definir com castellers JASP, els joves sobradament preparats d’una coneguda campanya publicitària. Amb el temps, tots ells han acabat participant en les millors construccions de les seves colles, que han estat en el podi de les consecucions castelleres més grans dels darrers deu anys.

Avui és divendres 8 de gener i tornem a quedar al monument Als castellers, a Vilafranca, davant la basílica de la capital de l’Alt Penedès. No fa especialment fred per ser gener. Aquest hivern és boig. Van arribant els nous protagonistes i ja detectem el primer canvi respecte fa deu anys: les noies guanyen protagonisme. El Jordi Roselló, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, és l’únic noi del grup. L’Anna Bové, dels Minyons de Terrassa, arriba la primera i moments més tard la Laia Torrell, de la Colla Joves Xiquets de Valls i finalment la Nerea Moreno, dels Castellers de Vilafranca. Tres noies i un noi. Fa deu anys, quan vam proposar aquest mateix reportatge a les mateixes colles, el resultat (sense demanar-ho) va ser dues noies i dos nois. Sens dubte, les noies han anat assumint el protagonisme principal en els pisos superiors i la fotografia d’avui en serà un reflex.

La segona gran diferència amb els seus predecessors: són més joves que ells, però en la majoria dels casos l’Anna, el Jordi, la Laia i la Nerea ja sumen construccions més importants que les que havien fet la Jordina, el Llàtzer, el David i la Neus.

Una tercera variant respecte fa deu anys: són joves promeses de la generació whatsapp. Entre ells no tenen cap amistat especial, però sí que s’han vist actuant a places i ens confessen que existeixen grups de whatsapp entre castellers joves de diverses colles.

L’Anna fa castells amb els Minyons de Terrassa des que tenia tres anys i ha anat baixant des d’enxaneta fins a la seva ubicació actual a quints de castells de 9, sisens de castells de 9… i setens dels castells de 10 dels Minyons. La família de la mare anava als castells i ella s’hi va integrar des de ben petita. Ara, amb 15 anys, ja llueix de 3 i 4de10 amb folre i manilles… com aquell qui no vol la cosa!

La història del Jordi Roselló, en canvi, és diferent. També ve de família castellera, però fins al 2010 no va tenir camisa de la Colla Vella. Amb tot, el mateix Jordi admet que “abans, anava als assaigs, però no feia res, cap prova seriosa”. A la Colla Vella, l’obtenció de la camisa és un procés que demana compromís i el mateix Jordi explica que “quan era petit, era massa gran per pujar i no va ser fins el 2010 que vaig començar a pujar més seriosament i llavors vaig tenir camisa”.

A la Colla Joves, per contra, l’experiència de la Laia Torrell va ser diferent. Filla d’una mare cap de colla, l’Helena Llagostera, des dels 5 anys que puja a les estructures de la Joves i ja no n’ha baixat. Ara en té 16 i ha estat en les grans consecucions dels de la camisa vermella, en els darrers anys a sisens.

En el cas de la Nerea Moreno, que amb 15 anys també ha estat en els principals castells dels Castellers de Vilafranca, el camí també ha estat diferent. Procedent dels Xics de Granollers, on hi feia castells des dels 4 anys, va ser l’any 2008 quan entra als Castellers de Vilafranca i comença a participar a les seves grans construccions. Com ella mateixa explica, “volia fer castells més grans i superar-me a mi mateixa” i els verds li van facilitar aquesta possibilitat.

Tots ells amb els grans castells de les seves colles a les esquenes, el signe de l’inconformisme i de l’ambició està present en tots ells. L’Anna, a Minyons, fa ben poc que ha participat en la diada dels dos castells de 10 pisos, al Dia de la Colla de Minyons, quan la seva formació descarregava tant el 3de10fm com l’inèdit 4de10fm. Però lluny de veure el got ple, per a l’Anna encara queda molta feina pendent: “Tenim moltes actuacions per fer, amb castells nets i amb el pilar” i es marca en un mateix nivell tant repetir una diada amb el 3 i el 4de10 com tornar a descarregar el 4de9 sense folre.

La resta de components d’aquest selecte grup reunit a Vilafranca també consideren que encara tenen molt de marge de millora a les seves colles. A la Joves, per exemple, la Laia, que encara no ha pogut dibuixar l’aleta al 3de10, creu que “nosaltres encara podem fer molt més. Sí que hem fet el 2de9 amb folre i manilles, però en canvi aquest any no hem fet el 2de8 sense folre i ens vam quedar a prop del 3de10”.

Malgrat que tan sols els dos representants de les colles de Valls es coneixen personalment, entre ells i elles sí que es tenen ben controlats. Més enllà de les particularitats de les colles de Valls a l’hora de situar-se o de baixar d’alguns castells, les sensacions que transmeten les colles també es detecten des de la seva tendra edat. L’Anna de Minyons i la Laia de la Joves de seguida coincideixen que “veus els castells de Vilafranca i semblen fàcils. Sempre estan perfectes”. El Jordi, des de l’òptica de la Colla Vella afegeix que “els de Vilafranca no han de defensar gairebé mai els castells. En canvi, als Minyons sí que els defensen i la Joves també”. La Nerea, per contra, veu que “la Colla Vella aquest any ha estat molt bé, però altres anys havien aguantat alguns castells molt deformats, cosa que a nosaltres ens costaria”.

Obrint les visions els uns dels altres, aquests joves castellers reivindiquen l’esperit de cada colla: el Jordi i la Laia confessen que la rivalitat que es viu a Valls fa que les diades entre les dues colles a la plaça del Blat siguin molt intenses. Per a la Laia, “la rivalitat que hi ha a Valls és molt més gran que la que es viu en altres places” i el Jordi afegeix que “de vegades la gent es passa i quasi acaben malament”.

Amb aquest esperit guanyador vallenc, tant el Jordi com la Laia parlen de tirar castells bo i sabent que és força improbable que es descarreguin. Per al Jordi, quan es va a una diada a la plaça del Blat o a Sant Fèlix, la Colla Vella té clar que vol guanyar: “a Sant Fèlix d’aquest any ho vam deixar clar. Vam anar pel 2de8 sense folre perquè volíem guanyar”. Un cas similar al que representa la Laia amb l’intent de 3de10 de la Joves per Santa Úrsula, un castell on no havien posat setens a l’assaig, però que va tirar amunt amb el convenciment que “potser el carregàvem, però estava segura que no ens podíem fer mal, perquè hi puja tantíssima gent que la caiguda no pot ser dolenta”.

L’Anna de Minyons es mira el Jordi i la Laia amb un punt de distància. Per a ella, “nosaltres no ens plantegem una competició. Vam venir a Sant Fèlix a fer el 3de10 i el que teníem previst, però no crec que canviéssim res per guanyar”. L’Anna afegeix que aquest punt competitiu vallenc queda lluny dels Minyons pel seu entorn: “Nosaltres tenim moltes actuacions a Barcelona i als voltants, on gairebé sempre som superiors i per tant no tenim aquesta gran rivalitat amb les colles amb qui actuem la majoria de vegades”.

A Vilafranca, la Nerea sí que creu que “nosaltres vivim la pressió de veure, sobretot aquest últim any, com la resta de colles ens apreten molt perquè han pujat molt” i recorda que “Sant Fèlix, per a nosaltres, és d’una gran exigència i notes la pressió des del matí. I si tens al costat els Minyons que et fan el 3de10…”, comenta somrient mentre rep la resposta amistosa de l’Anna: “Per Sant Fèlix sabem que anem a fer el màxim, però també ajudem la colla del costat i t’agrada que els hi surti bé”.

El castell a vista de quints, sisens i fins i tot setens té les seves particularitats. La Nerea, a Vilafranca, creu que “els castells amb folre i manilles són més de folre i manilles que de ningú. En canvi, la torre sense folre és un castell molt més teu, dels qui pugen”. A la Joves, la Laia també confirma que “quan puges a un 3de10 penses que no et pots fer mal. En canvi, amb els 4de9 sense folre hi ha molts més nervis”. I és que l’efecte amortidor de folre i manilles, o simplement de folre, fa pensar en una hipotètica caiguda menys problemàtica que un castell que cau sobre la pinya.

Aquests joves sobradament preparats potser encara no acaben de valorar amb exactitud les proeses que han aconseguit, però tots ells saben que el vincle amb la colla els portarà a comprometre’s amb el col·lectiu. De fet, ja ho han començat a experimentar. Fer castells de gamma extra no es regala. La Nerea, dels Castellers de Vilafranca, assegura que “després dels estudis, l’activitat principal ja és els castells”, una experiència compartida amb la Laia, que a la Joves comenta que “abans sí que feia bàsquet, però ara ho he deixat i la meva activitat són els castells”. Li passa un fet semblant a l’Anna, dels Minyons, que encara manté un esport: “Abans feia més coses, però ara només faig futbol i castells”. El Jordi, de la Colla Vella, diu que “tinc totes les tardes ocupades, però és veritat que els castells són tres dies a la setmana”.

Totes aquestes hores de dedicació ja comencen a donar-los crèdit, sobretot davant dels més petits, a qui fan els primers mestratges. De tots, la Nerea i la Laia són les que ho veuen més clar: “Em veig amb la canalla, ensenyant-los, perquè sé què senten”, explica la Nerea, mentre que la Laia diu que “potser sí que algun dia m’encarregaré de la canalla, però potser m’hi veig més fent activitats o excursions que no pas portant-los a plaça”. A la Colla Vella, el Jordi també es veu més fent activitats de lleure amb la canalla que dirigint-los tècnicament: “no voldria tenir cap càrrec, perquè jo veig que treballen moltíssim i hi dediquen moltes hores. Jo, ara mateix, vull fer castells i gaudir-ho, sense dedicar totes les hores que hi posen els qui tenen un càrrec”. A Minyons, l’Anna confessa que “és que a mi no m’agraden els nens. Sí que crec que els puc dir coses per ensenyar-los, però mai voldria ser cap de colla”. Aquest és un sentiment bastant comú: volen viure els castells i ajudar els companys i companyes més petits… però no es veuen amb càrrec. Tots ells són conscients que ser cap de canalla o cap de colla comporta hores, esforços i sacrificis. Sens dubte, qui ho té més clar és la Laia, que a la Colla Joves ha vist com la seva mare era cap de colla: “Ho va ser dos anys i ja veig que a mi no m’agradaria. Quan ets cap de colla has de prendre decisions i potser a tothom no agraden, llavors s’enfaden…” i prefereix no acabar la frase per prudència. Amb tot, de vegades lamenten que els responsables no els demanin més l’opinió. La Nerea indica que “sempre es pregunta més com ha anat el castell als grans del pis, que no pas a nosaltres, perquè potser som més joves”.

El respecte cap els càrrecs és una de les poques línies vermelles que tenen aquests joves. La que més naturalment assumeixen és l’ajuda als més petits o als nous al seu pis. La Laia, de la Joves, creu que “de petita sí que tens por, però no tens nervis. Crec que és molt important transmetre confiança als petits perquè ho facin bé. De més gran, en canvi, ja has de controlar més els nervis i costa molt més que et transmetin confiança”. L’arribada d’una persona nova al pis pot tenir diverses vessants. Pel Jordi, que admet nervis davant dels grans castells, fins i tot li produeixen un efecte tranquil·litzador: “Veig que n’hi ha d’altres que estan més nerviosos que jo i això fins i tot em relaxa”. Un efecte curiós però que la Laia, a la Joves, també viu a la seva manera: “Que hi hagi algú nou, no sempre vol dir que hagis de patir més. A mi, hi ha algunes petites que em transmeten molta confiança quan veig que pugen”.

La confiança és un valor que tots consideren fonamental. La confiança que els van donar a ells i la que intenten transmetre als més petits. Una confiança per a que d’aquí deu anys hi hagi una altra generació de joves sobradament preparats.

El relleu continua

Si la confiança és un valor fonamental en els castells, els encarregats de generar aquesta confiança són persones amb un alt grau de credibilitat. Això és el que ha succeït en el lapse de temps de deu anys, entre aquells “Joves sobradament preparats” de fa 10 anys i els actuals.

Del Llàtzer al Jordi. Llàtzer Magriñà, en els darrers deu anys ha continuat sent un fixe a les alineacions de la Colla Vella. D’entre els canvis que ha tingut en aquesta època hi ha passar de quart al quatre de nou sense folre dels anys 2001 i 2002 a fer-lo al terç el 2014 i 2015. El Jordi Rosselló veu Llàtzer Magriñà com “un referent. Mai el veus nerviós, sempre està rient i parlant amb tothom. És tot un exemple”.

Magriñà, al seu torn, creu que Jordi Roselló “és un nen prodigi. Té un físic molt potent i té el cap molt fred, cosa que va molt bé per als grans castells” i afegeix que “no l’espanten els grans reptes, que ha assumit molt tranquil. És un casteller que saps que tot ho ha anat fent bé i agrada pujar amb ell perquè no és dels qui parla a dalt del castell”. Per a Llàtzer Magriñà, “el Jordi d’aquí deu anys arribarà on vulgui, molt probablement fent castells al terç o a segons, depèn com acabi creixent”.

 

De la Neus a la Nerea. Neus Cristià ha continuat pujant als grans castells dels Castellers de Vilafranca i en ocasions al pis de sota de la Nerea: “Algunes vegades l’he tinguda a baix i la Neus sempre em corregeix i em diu si ho he fet bé”, en un mestratge que la Nerea agraeix. Cristià ha continuat als mateixos pisos que ara fa deu anys, entre ells a sisens del 3de10fm i a quints del 4de9sf. Curiosament, no ha assumit responsabilitats tècniques ni de canalla, sinó de manteniment del local dels Castellers de Vilafranca: “Sóc aparelladora i, a més de fer castells, he estat en l’apartat d’infraestructures, o sigui cuidant la casa dels Castellers de Vilafranca, Cal Figarot”.

Per a Neus Cristià, la Nerea Moreno “és una castellera molt aplicada i sempre atenta al què li dius. És molt perseverant i no es queixa mai” i diu convençuda, que “li queden molts anys de castells i d’aconseguir objectius, com ara el pilar, on crec que té molt de camí per córrer”.

 

De la Jordina a l’Anna. Si hi ha un castell on la confiança amb els companys ha de ser màxima és el pilar. Doncs aquesta va ser l’estructura que va forjar la confiança entre la Jordina Massagué i l’Anna: “Ens trobàvem molt i molt per fer el pilar i d’aquí va sortir una confiança màxima”, comenta l’Anna, que afegeix que “la Jur ara potser no puja tant, però quan a vegades la tinc a sota, encara em dóna tota la confiança”.

Jordina Massagué, en aquests últims deu anys, ha continuat ocupant posicions de quints de castells de 9, però també ha tingut dues criatures i ha estat a la Tècnica dels Minyons. Després de ser mare, ha anat reduint les seves aparicions als castells, però en canvi ha engegat una empresa especialitzada en posar en forma dones embarassades i en època de postpart. Algunes castelleres li han demanat ajuda per reincorporar-se a la colla després d’haver parit i, des de la seva experiència, és una part de l’estat físic de la dona que ha pogut desenvolupar.

Per a Jordina Massagué, l’Anna és “una noia tossuda i perfeccionista, que sempre aconsegueix el que vol i que lluita per millorar l’equip” i remarca que “té un bon físic i es nota que li corre sang castellera de Valls [el seu pare és de la Colla Vella] i dels Minyons per les venes”.

Del David a la Laia. David Guirado no va actualment a la Colla Joves, però la Laia el continua considerant una peça important en la feina del traspàs de confiances: “Quan pujava el David era un d’aquells que quan el veies al seu lloc, sabies que ho faria bé i, per tant, pujaves amb la confiança que el castell aniria bé”, assegura la Laia. Guirado, en els darrers deu anys, té en la posició de terç del 4de9 sense folre un dels seus millors records, a banda de la resta de castells que ha anat sumant la Joves en aquesta època, com el 9de8 o el 5de9f. Ara fa tres temporades, però, es va operar del genoll (després d’una lesió futbolística) i no ha tornat amb regularitat a la colla: “Vaig fer dos intents, però sóc dels que penso que als castells s’hi ha d’anar a totes. I ara, veia que les meves circumstàncies personals han anat canviant i no m’agradava el fet d’anar a pocs assaigs però continuar pujant igualment. Crec que han de pujar els qui van als castells sempre i a totes, i jo ara no estic en aquest punt”.

Per a Guirado, la Laia Torrell “porta els castells a la sang [la seva mare ha estat cap de colla de la Joves] i ho farà tot. És una de les millors de la colla i espero que aviat també faci el pilar”.

JORDI CASTAÑEDA

Fotos 1 i 2: Els quatre protagonistes del 2016

Foto 3: Els quatre protagonistes del 2005

Articles relacionats:

Graduats en castells

Els vells ‘rockers’ del món casteller

El moment dolç del gran pilar

Mitja família al pis de sisens