La penúltima oportunitat de la Joves

Francesc Ramon va ser escollit divendres cap de colla de la Joves en una assemblea plàcida, de les més tranquil·les que es recorden al carrer Gassó, tot i produir-se en un entorn del distanciament més gran que hi ha hagut mai respecte la colla rival. La Joves està repensant el seu model i el convenciment que cal aplicar un nou sistema està àmpliament estès. O més aviat, consolidar el mètode que ha implantat Jaume Galofré els dos darrers anys. La millor prova d’això és que l’assemblea va reunir prop de 200 persones, que van dedicar-se més a escoltar que a replicar i on no es va formular la típica pregunta de quins castells es volen fer enguany. L’objectiu a la Joves ara no és un castell o una diada en concret, sinó refermar les bases per tornar a ser dalt de tot.

La fórmula de la nova direcció de la colla situa Francesc Ramon com a cap de colla i Jaume Galofré, que ho ha estat els dos darrers anys, com a segon cap de colla. Ha estat el mateix Galofré qui ha pilotat aquest canvi gattopardià. Galofré ha desmentit els rumors que apunten que podria marxar a finals de temporada fora.

Però al mateix temps, el nou ticket representa el cartell que el fins ara cap de colla ha volgut visualitzar com el seu sistema: la fidelitat a l’assaig, la preparació física i la constància. Galofré fa un pas al costat, però mantenint-se en primera línia. Quan fa dos anys va accedir a la direcció de la Joves, portava entre mans un canvi de mentalitat: la Joves no podia recórrer només al talent si volia estar dalt de tot, sinó que necessitava invertir molt més en assaig i regularitat. El fons d’armari al carrer Gassó és immens i d’extraordinària qualitat, però si el recurs principal és la trucada al Fede Gormaz de torn, per molt bo que sigui –que ho és–, la diferència amb les altres colles grans serà cada més gran.

L’expedient de Galofré aquestes dues temporades ha estat bo, però insuficient. Ha estat bo perquè la Joves s’ha retrobat amb les manilles (o més aviat les ha conegut, ja que fins aleshores s’hi havia batut de manera esporàdica, massa esporàdica, per voler ser una colla puntera). Galofré ha tret més rendiment dels assaigs, ha importat fórmules –poc ortodoxes però efectives– procedents de la Zona No Tradicional i les colles universitàries, com l’assaig amb barres, i ha ampliat l’ambició de la colla fora de les diades més importants, com portar doble gamma extra a la Mercè o castells de 9 a la localitats poc propícies, com Amposta.

Però Galofré s’ha topat amb dos problemes. En el primer, poc hi podia fer i és que el distanciament amb les altres tres colles que antigament formaven el G4 s’ha ampliat considerablement. El salt endavant que han protagonitzat la Vella i els Minyons –els verds fa més de vint anys que estan lluny de la Joves– els ha deixat a una distància sideral. En els dos últims anys la Joves no ha superat en cap actuació a la Vella i en ocasions el castell inferior dels rosats supera el de més gamma dels vermells. I això al carrer Gassó fa mal. Els castells són això, i més a Valls. I si a sobre veus com la colla amb la que competeixes per aquesta quarta plaça virtual –la Jove de Tarragona– et passa pel davant, el problema ja pren unes altres dimensions. Les altres colles punteres van a una altra velocitat i només adoptant el seu sistema, la Joves podrà recuperar espai perdut.

El segon problema que ha trasbalsat Galofré és probablement de més difícil solució, però és el que és més a l’abast de la colla per resoldre’l. Galofré ha aconseguit implantar un nou mètode a la Joves… però no prou. Que la setmana abans de Santa Úrsula, els vermells només poguessin, dissabte, fer la clàssica de 8 a Tarragona i, diumenge, fossin la tercera colla en resultats a la diada de Santa Teresa del Vendrell és incompatible amb voler tastar la mel del triomf. Si més no, en el món casteller actual. Fins no fa gaire això a Valls podia ser possible, ja que la graella es concentrava en les grans cites de la temporada. Però avui en dia això és diferent, ja que el calendari és exigent més enllà de quatre o cinc actuacions i, a més, si en aquestes grans cites es vol obtenir el màxim, cal que a les menors també es faci un salt endavant.

Francesc Ramon i Jaume Galofré són plenament conscients d’aquesta situació. Però la millor notícia per a ells és que el conjunt de la colla que també ho és. I potser, per primera vegada en la seva història, està disposada a agafar el toro per les banyes. Així s’ha posat de manifest en les trobades que durant els mesos d’hivern han fet els divendres per repensar la colla. En la majoria de sessions hi ha hagut un centenar de persones, una dada que il·lustra que el problema s’ha detectat.

El nou organigrama està pensat per actuar en conseqüència. Un dels àmbits en els quals millor es vol visualitzar el canvi és en la canalla. La nova direcció ha habilitat tres responsables de canalla, un tècnic, l’altre social i l’altre pedagògic. No és pas un tema menor a la Joves. I a la colla no se li han caigut els anells –per molt de Valls i hereus de la colla de menestrals que siguin– per convidar als Nens del Vendrell a explicar-los-hi com han implantat un nou mètode en la gestió de la canalla. De la mateixa manera que han pres consciència que, per exemple, el sistema de les barres pot ser efectiu també ho pot ser aprendre d’una colla que ha exhibit un model de canvi exitós, com és el cas dels el Baix Penedès.

El nou organigrama també ha previst una figura que altres temps hagués fet falta, com és l’enllaç entre la Tècnica i la Directiva. Els dos darrers anys, la relació entre els dos òrgans ha estat exquisida, però en anteriors mandats hi ha hagut moments de certa tensió que s’han traslladat al conjunt de la colla. Cels Galofré –oncle del Jaume– va ser escollit president divendres i comptarà en la seva junta amb el qui ho ha estat els dos últims anys, Rafel Sans.

Hi ha una dada prou significativa en la Joves actual. Tres castellers seus són caps de colla de tres colles universitàries (Arreplegats, Pataquers i Marracos). El mateix Galofré ho havia estat abans dels Arreplegats. No és cap secret que les colles universitàries –amb totes les seves contradiccions– són un dels millors laboratoris on experimentar els avenços tècnics que viu actualment el món casteller. Algunes de les colles convencionals que en els últims anys han registrat creixements significatius han importat part del seu èxit del model universitari. En castells, està (pràcticament) tot inventat i no hi ha veritat més absoluta eu la força de l’assaig i la mobilització de castellers. Si això resulta determinant en una colla amb recursos convencionals, en una amb el fons d’armari que té la Joves pot arribar a ser més que determinant. La Joves té ara una nova oportunitat.

SANTI TERRAZA

Foto 1: Intent de 2de8 sense folre a la darrera diada de Santa Úrsula (Foto: Fèlix Miró)

Foto 2: 2de9fm al Sant Fèlix del 2016  (Foto: Fèlix Miró)

Foto 3: Panorámica de l’assemblea celebrada divendres passat

Foto 4: Assaig amb barres al carrer Gassó, l’estiu de 2015

Articles relacionats:

Matas torna als Minyons i Ramon apunta a la Joves

La Joves es vol ‘repensar’

Les colles de Valls i l’ordre

“Hem de fer autocrítica per a que la Joves torni a ser líder”

Una altra Joves és possible

Els credencials de Mr. Viagra

Nens valents i joves motivats