Castells sense públic

La fotografia es repeteix cada setmana. I en aquestes darreres, amb la calor asfixiant que rebota al ciment, encara més: els pilars, ni que siguin de 6 o, fins i tot, superiors, es fan sense pràcticament públic a plaça. I, en ocasions, tampoc al balcó. No és un fenomen nou, però el fet casteller es resisteix a prendre nota i mira cap a una altra banda, fent veure que el problema no hi és. Les actuacions es queden sense prou públic. És una de les conseqüències del creixement (d’objectius i, per tant, de diades i de registres) i l’expansió actual.

Va passar a ahir a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, on els Xiquets de Tarragona van fer el pilar de 6 de cloenda sense pràcticament ningú que no fos casteller mirant-los (i admirant-los). La diada havia tingut una afluència notable de gent en primera ronda, però a mida que avançava, la plaça es buidava. I no n’hi ha per menys: aguantar dues hores de castells a 30 graus a l’ombra requereix una passió suplementària. I el que es va viure a Barcelona també va passar a Cornellà (també amb castells de 9) i la setmana passada a Sabadell (amb dos pilars de 6 de cloenda) o, fins i tot, al bressol dels castells, on al públic li va costar mantenir la plaça del Pati plena, tot i l’espectacle ofert.

Barcelona, Cornellà, Sabadell, Valls i pràcticament totes les places del país, llevat que no es tracti d’una diada especial, que en són la minoria. El món casteller creix més que mai en nivell, consecucions, registres, colles i castellers. Però té un problema amb el públic, ja que es mostra incapaç de seduir-lo prou per a que es mantingui fins al final. Algú s’imagina un concert que en les darreres sis o set peces es queda sense públic? O un partit de futbol (o de rugbi) que quan faltin 30 minuts de la segona part només es vegin cadires buides per deserció dels assistents?

El problema no són els castells, que han demostrat la seva capacitat d’atracció al conjunt de la societat catalana –i més enllà–. El problemes són les colles, que són les organitzadores de la gran majoria de diades, i que es neguen a assumir com un problema que els espectacles que ofereixen estan entrant en crisi, perquè, tot i que el nivell és elevadíssim, no s’adapten a les necesistats del públic. Tots els responsables de les colles són conscients que el problema hi és (no són cecs), però pràcticament cap colla ha agafat el toro per les banyes i ha decidit posar-s’hi de veritat.

Hi ha excepcions, certament, com les aplicades a Tarragona, amb la complicitat de les quatre colles, que han aconseguit imprimir una agilitat destacable a les diades de Sant Jordi i de Sant Joan o les de la mateixa ciutat de Barcelona, quan actuen les sis colles juntes (l’exhibició de Santa Eulàlia del passat febrer no va arribar als 40 minuts). Però, en tots els casos, es tracta de diades menors, que no amaguen un problema absolutament generalitzat i estès arreu del país.

La lògica tècnica impera –com no pot ser d’una manera– en la dinàmica dels castells i un cap de colla no està disposat a posar en joc els seus castells per esgarrapar uns minuts o tirar amunt una construcció sense el suport extra de les altres colles al peu. L’excés d’actuacions també figura entre les causes que propicien aquesta fugida de públic (no és el mateix tenir dues o tres exhibicions a l’any al teu barri o poble que tenir-ne set o vuit). L’exigència tècnica de les colles ha fet multiplicar els calendaris, però aquest creixement rellevant de l’oferta està girant en contra dels propis interessos del col·lectiu. I, per últim, hi ha la negació consumada a acceptar quines són les hores més adequades per fer (i veure) castells quan el sol estreny de valent. Perquè la tradició serveix a Valls, Vilafranca, el Vendrell i alguns llocs més, però en la majoria de places no deixa de ser una importació.

Sigui per una cosa o per una altra (i totes, plenes de coherència i sentit comú), el món casteller es fa gran la ferida i es resisteix a posar-hi remei. Hi ha més actuacions que mai, les colles alcen més construccions que mai i el nivell generalitzat és el més alt assolit en la història. Però els castells tenen el perill d’acabar mirant-se el melic i no observar el que passa el seu entorn. I, tard o d’hora, això acaba passant factura.

SANTI TERRAZA

Foto 1: Pilar de 6 dels Xiquets de Tarragona, ahir en una plaça de Sant Jaume buida

Foto 2: 4de8 dels Castellers de Sabadell, el passat diumenge davant el seu Ajuntament

Articles relacionats:

Castells a l’hora i alhora

Hi ha públic per a tantes actuacions?

Els castells a l’antiga i la durada

El temps sí que importa

Començar més d’hora i acabar aviat

Castells per a les colles o per al públic?

Bons castells a màxima velocitat