Enguany es compleixen 150 anys de l’estrena de la composició coral Los Xiquets de Valls, de la qual fou autor Josep Anselm Clavé (Barcelona, 1824–1874). El pervivent lema casteller Força, equilibri, valor i seny és un vers d’aquest cor. Periodista, poeta, polític, compositor i introductor de Wagner a Catalunya és un puntal de l’associacionisme obrer al segle XIX. Creia que Espanya s’havia de regenerar i que, si es dotava els obrers d’eines –educació, ideologia, cultura–, reeixirien.
A propòsit de la inauguració de la temporada 2016-17 del Teatre Nacional de Catalunya amb la primera sarsuela en català conservada, L’Aplec del Remei, de Clavé, estrenada el 1858 al Liceu, el director artístic del TNC assegurava que, musicalment, és al nivell dels contemporanis europeus. També comparà la peça Los Xiquets de Valls, que precedia la sarsuela en l’espectacle, amb la creació del polifacètic compositor contemporani Carles Santos, concretament amb la fanfàrria olímpica de 1992.
Los xiquets de Valls. Cor descriptiu català, a veus soles es conserva imprès al quadern XV del recull Flores de estío i en el núm. 33 de l’Edición popular de las obras del fundador de las sociedades corales en España, amb 59 poemes, dels quals 50 inclosos a Flores.[1] Apareix datada el juliol de 1867 dins el catàleg de poesies de Clavé confeccionat per Apel·les Mestres inclòs a la biografia Clavé. Sa vida y sas obras (1876) [2] i a partir de la tercera edició de Flores de Estío de 1893.[3]
El text compta amb la dedicatòria a “A Eduard Vidal: li ofereix aquest record d’una gaia festa passada en sa companyia, son afectíssim amic”. La vinculació entre una jornada viscuda el Sant Fèlix de 1863 per Clavé i pel dramaturg vilafranquí, llibretista de sarsueles, polític i alhora el seu biògraf, Eduard Vidal i de Valenciano, ha estat majoritàriament acceptada com punt de partida de la composició.[4]
El 1910, l’escriptor reusenc Francesc Gras i Elias (1850–1912) hauria estat el primer en apuntar-la.[5] El 1932 l’escriptor i polític vilafranquí Pere Mas i Perera (1901–1977) és el primer que fixà la visita el 1863.[6] El 1934 l’industrial, escriptor i excursionista vallenc Francesc Blasi i Vallespinosa (1872–1951) també l’hauria sostinguda tot i que errant-ne la data. Blasi n’extreu i remarca el vers Força, equilibri, valor i seny.[7]
Major coneixement casteller. Clavé no descobrí, però, els castells a Vilafranca ni tampoc no fou l’únic lloc en què, abans de la composició de 1867, els tornà a contemplar. Per fer créixer la popularitat de la reina espanyola Isabel II, l’estiu de 1860 el govern del general O’Donnell organitzà viatges de la monarquia per la península. Isabel arribà al monestir de Montserrat i hi concorregueren tant els castellers, representats per la Moixiganga d’Igualada sota l’apel·latiu genèric de Xiquets de Valls[8], com Clavé amb el seu cor. Diu la crònica:
“Al salir S. M. de la cueva era completamente de noche. Los Xiquets de Valls, que se hallaban allí para bailar sus danzas, en unión de los Voluntarios Catalanes, tomaron antorchas y alumbraron el camino al regresar S. M. La poética montaña á cuyo pié serpenteaba el famoso Llobregat, á la luz de las antorchas, hacia destacar sobre las peñas las sombras de la comitiva que cual visiones fantásticas vagaban por aquellos matorrales. De momento centenares de fuegos de Bengala aparecieron en otros tantos puntos de la montaña, y entonces la ilusión fué completa, el cuadro sublime. La admiración arrancó una esclamacion suave y compacta entre todos los espectadores cuando el dulce acento de los inspirados cuanto aplaudidos coros de Clavé entonaron la linda y melancólica pastorela Catalana, titulada Las flors de maig. La regia comitiva se paró, y según nos fué dicho, al llegar S. M. á percibir aquellos armónicos acentos, quedó como petrificada y embelesada. El general Prim estaba visiblemente conmovido, manifestando cuanto puede en un alma sensible el acento de la patria! que cuanto mas se oye, mas dulce se siente y mas suave penetra en el corazón de sus hijos. Yo he oido centenares de veces esta y todas las composiciones de Clavé, pero jamás me ha producido su armonía el mágico efecto que en esta histórica y pintoresca montaña ha producido esta vez en que millares de oyentes acampados en ella, tendían la vista en tan bello panorama iluminado á la vez por las antorchas, los fuegos de bengala y la luna, que celosa de tanta magnificencia y gravedad, quiso tomar parte en la fiesta enviándonos sus luminosos rayos”.[9]
Des del 1849 s’havia estès l’apel·latiu Xiquets de Valls amb què també es denominaren colles d’altres localitats. La Moixiganga d’Igualada efectuava el 1860 “espadats, torres y castillos”, segons referencia el programa de la Festa Major de Sant Bartomeu, celebració patronal en què a la dècada dels 50 havia existit competència entre dues colles rivals de moixiganguers i en què el 1859 havia actuat una colla de Valls amb “sus espadats, torres y castillos de cinco, seis y siete”.[10]
Des de mitjan XIX dins del projecte de Clavé per a la creació d’una federació de cors, en menys d’una dècada connectà milers d’intèrprets i articulà una nova cultura popular, fonamentada en la consciència col·lectiva de la classe treballadora, en una simbologia republicana expressada a les places públiques i en una educació amb solfeig. Un programa laic, progressista i republicà que arrelà en un teixit associatiu propici. A les places, a més dels concerts corals, es prodigaven les noves sardanes de l’Empordà i els Xiquets de Valls amb colles de diferents localitats.
Clavé basà l’expansió en visites personals a les poblacions on es gestava un nou cor. Les cartes conservades en el Fons Clavé de l’Arxiu Nacional de Catalunya i les cròniques a l’Eco de Euterpe demostren que el 1862 dedicà molts esforços a contactar, orientar i acompanyar els seguidors repartits pel territori, especialment els de les comarques tarragonines. Així el 1860 es fundà la Societat Coral L’Àncora a Tarragona, el 1861 la Societat Coral Aroma Vallenca i el 1862 la Societat Coral El Penedès a Vilafranca, totes tres entitats amb continuïtat fins avui. La troballa de l’epistolari de Clavé permeté certificar visites a Vilafranca, Reus i Tarragona el febrer de 1862, i a Reus, Valls, Tarragona, l’Espluga de Francolí, Poblet i Lleida, entre el 14 i el 22 de juny, i encara el retorn a l’Espluga i Vilafranca el mateix any.[11]
El següent s’esdevenen noves visites al juliol a l’Espluga per la Festa Major a finals de juliol en què també es realitzaren castells[12] i la vilafranquina que motivà la dedicatòria a Vidal. Entre el 3 i el 28 de setembre, Clavé acompanyà el professor universitari i polític Emilio Castelar en un viatge per Catalunya, en què visità Barcelona i poblacions de l’àrea castellera com Valls, Reus, Tarragona, l’Espluga i Poblet.
El cas de Tarragona és important, perquè coincideix amb els dies centrals de les Festes de Santa Tecla, el 22, 23 i 24 de setembre. No foren unes celebracions habituals, ja que comptaren amb dues importants inauguracions: “Como su venida coincidirá con la inauguración del Ateneo Tarraconense de la clase obrera, el Sr. Castelar tendrá ocasión de visitar aquel establecimiento”.[13]
Aquest centre fou obert al carrer de l’Abat, núm. 2, al xamfrà dels Quatre Cantons que desemboquen al carrer Major. D’altra banda, l’actuació del dia de Santa Tecla se situà per primer cop a la plaça de la Font on s’havia inaugurat la nova façana del palau municipal i provincial: “la favorita diversión de los castells o torres de hombres tendran lugar hoy, despues del regreso de la Corporación Municipal de la función de la Catedral, en la plaza de la Fuente hasta las dos de la tarde, frente al palacio de la Diputación y Ayuntamiento. Consideramos sitio más a propósito y de mejor lucimiento para las cuadrillas, el que se ha escogido este año, con preferencia a las escaleras de la Catedral”.[14]
La crònica ho ratifica: “las famosas torres o castillos, que tuvieron lugar frente a la nueva y bajo todos conceptos magnífica fachada que da frente a la plaza de la Constitución o de la Fuente”. En canvi, el dia de la Mercè a “el medio día, hora en que empezaban en la plaza de la Verdura, las torres”.[15]
Triomf del cor. L’èxit de Los Xiquets de Valls fou ràpid. Així el 24 de setembre de 1872 el notable artista barceloní Simó Gómez Polo (1845–1880) publicà a La Ilustración Española y Americana, de Madrid, una il·lustració sobre Clavé, en què apareixen els castells, esdevenint una de les més velles conservades d’aquesta manifestació patrimonial.[16] Caracteritzada per la profusió d’il·lustracions sobre vida quotidiana, en aquesta revista escrigueren plomes destacades seguint les capçaleres europees com les franceses L’Illustration o Le Monde Illustré, l’alemanya Illustrierte Zeitung o la italiana La Illustrazione Italiana.
La il·lustració de Gómez és la més antiga signada per un artista de renom en la temàtica de Xiquets de Valls. Porta el peu “Fiestas de Barcelona. Música popular. Alegoría de los coros de don Anselmo Clavé”. Un any abans, el 1871, s’havia instaurat la dimensió de carrer de la Mercè, patrona del cap i casal des de 1868.
La il·lustració sencera inclou «los temas de sus mejores composiciones» al voltant del retrat de Clavé. A la cançó i al dibuix, “se describe la diversión típica de muchos pueblos de la provincia de Tarragona, llamada Las torres o ‘Los xiquets de Valls’, y cuya costumbre consiste en formar un castillo de hombres empezando por nueve en la base y terminando por uno, al son de unas flautas de madera y un tambor, que producen una sonata muy parecida a las que los moros tocan en sus zambras”.
Gómez presenta un castell en construcció amb quatre pisos pràcticament col·locats. És una estructura complexa en què, al segon, veiem cinc homes. En el tercer un casteller s’està situant i, a l’esquena i espatlles d’un terç, un altre individu pujant. Els castellers duen faixa i el cap cobert. La silueta d’un campanar escenifica la plaça pública. Els especialistes d’art han considerat Gómez un hàbil plasmador de tipus i escenes populars, interès coincident amb el de Clavé, que apostà per la recreació temàtica de tradicions i costums, i dels treballs més quotidians, artesanals o industrials. La projecció ideològica sobre aquestes creacions era el més important i ajudà a reconstruir, en català, els ponts entre la cançó popular –dominada fins a la segona meitat del XIX per obres de tradició castellana–, i les idees de progrés social i modernitat literària. L’estudiós Jordi Rubió i Balaguer afirmà que:
“Clavé no va pretendre mai de figurar entre els homes de la Renaixença, tot i que surt el seu nom als Trobadors moderns. El seu lema no va ser el dels Jocs, en els quals no va intervenir mai, que sapiguem, sinó Progrés, Virtut, Amor. És el de La Maquinista (1867) i fou el que adoptà L’Avens en la primera època (1882) en els versos proemials de Massó Torrents. Però el poble, que va ignorar molts anys la poesia dels Jocs Florals, va ser guanyat de seguit per la de Clavé. Això ens indica com va ser de superficial la influència en les classes populars de la poesia històrico-romàntica”.[17]
Los Xiquets de Valls fou la darrera composició de Clavé abans que el 18 d’agost de 1867, el capità general del
Principat n’ordenés la deportació al punt del territori espanyol que ell mateix decidís, sempre fora de Catalunya. Encara es desconeix amb exactitud la causa de la deportació.[18]
La mètrica volgué que el mot de Clavé perícia quedés separat dels quatre següents i, per tant, del lema. Blasi ja no el recollí. De fet, la Segona República agafà la música però prescindí de la lletra claveriana i n’encarregà una nova a Josep M. de Sagarra (El cant del poble), per substituir l’himne Els segadors, fet no acceptat per la població.
El 1980 s’instituïa el primer premi periodístic casteller batejat com Força, equilibri, valor i seny, patrocinat pel vilafranquí Oriol Rossell. El mateix any Jordi Surià a El Eco de Sitges encara parlava del “lema casteller, que darrerament anem popularitzant”[19]; hi subratllo “darrerament”. El fet que Eloi Miralles dediqués un dels primers capítols de l’obra Fem pinya!, d’àmplia difusió en l’època, fou un motor de propulsió per al lema, plenament consolidat quatre dècades després.
JORDI BERTRAN
NOTES:
- Canadell, Roger. 2012. Josep Anselm Clavé i l’escriptura: obra poètica i periodisme cultura, II. Barcelona: Universitat de Barcelona. p. 879.
- «Catálech de las pessas corejadas que quedan consignadas en la llibreta manuscrita d’en Joseph Anselm Clavé», a Mestres, Apel·les. 1876. Clavé. Sa vida y sas obras. Barcelona: Est-Tip. Germans Salvat, 1876.
- Clavé, José A. 1893. Flores de Estío. Barcelona: A. López Editor. 3a ed.
- La tesi doctoral de Roger Canadell se n’aparta i considera que Clavé i Vidal veieren els Xiquets de Valls a la ciutat de Valls. op. cit, I. p. 426.
- v. Català, Pere (direcció). 1981. Món casteller, I. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. p. 114.
- v. Miralles, Eloi. 2013. Castellers de Vilafranca, I. Vilafranca del Penedès: Castellers de Vilafranca. p. 53.
- Blasi, Francesc. 1997. Els castells dels Xiquets de Valls. Valls: Cossetània (L’Aixecador, 1). 3a ed. p. 10.
- Tant Xavier Güell com Jaume Nonell han concretat els elements participants en la celebració, analitzant-la des de perspectives diferents: Güell, Xavier. 2013. La moixiganga d’Igualada: apogeu i decadència dels castells. Vilanova i la Geltrú: Bonaire (Quaderns de la Brufaganya, 2). pp. 32-34. Nonell, Jaume. 2015. «De Figueres a Montserrat», Revista de Girona, núm.292. pp. 64-66.
- F. y F., A. Reseña de los festejos tributados á S.M. la Reina Doña Isabel II en su visita á Barcelona… 1861. Barcelona: Librería de El Plus Ultra. p. 37
- Güell, Xavier. 2013. op. cit. pp. 31-32.
- Canadell, R. 2012. op. cit. I. pp. 52-54.
- Ferrando, Pere – Tarés, Joan. 2003. Els altres Xiquets de Valls, l’exemple de l’Espluga de Francolí.Valls: Cossetània (L’Aixecador, 11). p. 16.
- Tarragona: Diario de Tarragona, núm. 254, 12-9-1863. p. 2.
- Tarragona: Diario de Tarragona, núm. 265, 23-9-1863. p. 2.
- Tarragona: Diario de Tarragona, núm. 266, 23-9-1863. p. 2.
- Reproduïda a M. de V., E. «Nuestros grabados», Madrid: La Ilustración Española y Americana, núm. 36. 24-9-1872. pp. 564-568.
- Rubió, Jordi. 1989. Il·lustració i Renaixença. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliva, 70). p. 155.
- Canadell, R. 2012. op. cit. I. p. 427-428.
- v. Miralles, Eloi. 1981. Fem pinya! Els castells, símbol i expressió del nostre poble. Barcelona: Diàfora (Tot Catalunya, 6). p. 11.
Foto 1: Detall d’un dibuix amb el rostre d’Anselm Clavé i els Xiquets de Valls, publicat a La Ilustración española y americana, el 21 de setembre de 1872
Foto 2: Castells en l’acte d’homenatge en la memòria de Clavé, a Barcelona el 1907. (F. La Actualidad)
Foto 3: Portada de La Actualidad que recull l’homenatge a Clavé
Foto 4: Castells en l’acte d’homenatge en la memòria de Clavé, a Barcelona el 1907. (F. Arxiu Municipal de Barcelona)
Foto 5: Retrat de Clavé. (F. España es cultura)
Articles relacionats:
Quan els castells eren immensos
