Castells a la televisió: la Prehistòria

“Sense documents no hi ha història” (Ricardo Levene, 1885 – 1959). “Verba volant, scripta manent”.

Sento dir que sóc un vell casteller. Bé no us confongueu; no sóc un jaio de 90 anys que explicarà proeses en castells de 8 mítics dels anys cinaquanta o setanta. La meva intenció és escriure ja que d’una forma o altra scipta manent i si ningú no publica cap document, no hi haurà història per nosaltres.

I qui som nosaltres?

La meva història de batalletes castelleres anirà sobre la tele. I us parlaré de coses tan allunyades com l’esforç per fer que els castells tinguessin un espai a la tele, especialment a les teles locals. I de com va anar tot plegat. Una història molt allunyada de la situació actual… molt. Molt.

Hauria de consultar molt per precisar dates que potser no podré concretar i, en tot cas, si algú s’anima a fer-ne un millor reportatge estic disposat a ajudar-lo.

Començarem la història cap a mitjans dels anys 80 en què començaven a emetre emissores locals de caràcter amateur en algunes ciutats de Catalunya. Es rebien a través del senyal de l’antena de banyes (…què és una antena de banyes?) i de vegades calia moure i moure aquesta antena per trobar una bona definició de l’emissió. A Terrassa era TV20. En general, feien el que podien, sense cobrar ni un duro (…què era un duro?), intentant omplir una graella de programa una mica decent. Tot era al·legal; o sigui que com s’emetia a través d’un senyal d’ones (… de qui són les ones?) es podia fer. Allí ningú no cobrava, ni es parlava de drets d’imatge i la publicitat (escassa) era comerços de familiars o simpatitzants. Es treballava en estudis d’entitats populars que cedien l’espai; en el cas de TV20 era al Coro Vell del carrer Sant Marià.

No sé com va ser exactament, però es va plantejar la possibilitat de fer un programa de castells a TV20. Algú coneixia la Carme Torrades que era la factòtum de TV20. Em sembla que era l’any 1985. En vam parlar i la idea que en va sortir va ser fer un informatiu d’una mitja hora sobre l‘activitat de les de colles de la ciutat. La condició era molt senzilla (o si voleu molt complicada…), portàvem un vídeo VHS muntat que s’alternaria amb un presentador i algunes entrevistes. Vaig agafar el repte, una càmera de VHS, el micro alàmbric, un focus elèctric per actuacions nocturnes, un parell d’aparells VHS per muntar les imatges a casa amb les seves complicades connexions… Vaig fer un curs d’edició amb el Jordi Ysàs (que em deixava anar al seu estudi genial amb la seva taula d’edició), alguns col.laboradors, com ara Pep Ragà, Sílvia Toneu, Rosa Grau, Teresa Mirapeix… i segur que em deixo algú. El programa es va batejar amb el nom de Trempera castellera i vam aconsegur dos patrocinadors a canvi d’emetre un tall publicitari que jo mateix vaig gravar i editar: Saladures Tartera i El Cafè de les oques, que ens pagaven 5.000 pessetes al mes que cobrien una nímia part de les despeses. Tot era voluntarisme, feina feta amb la intenció d’aconseguir una certa presència dels castells a la ciutat, una mínima difusió televisiva dels castells a Terrassa. Ni idea de quin podria ser el share.

Paral·lelament neixien experiments similars de teles locals pirates arreu del país. I evidentment això representava que el nostre programa es podia associar amb altra gent que feia el mateix. Vaig contactar amb la tele local de Valls, amb Jordi Besora de la Vella i un noi de la Joves (no recordo el nom però estava molt implicat amb la Mulassa que treien al carrer aquell any) i vam començar a compartir gravacions i una certa coordinació per obtenir-les amb gent de Valls, Vilafranca, Tarragona, Reus, Barcelona. A Sant Pere de Ribes també va néixer TV Ribes, i el programa casteller el coordinava el Carlos Rabassó. La cosa va començar a esdevenir un informatiu setmanal de les millors actuacions de cada setmana; tot era tenir contactes amb gent que les gravés, ens passés una còpia i ho editéssim. Una prehistòrica Xarxa local amb els castells com a motivació.

La cosa no era fàcil. D’entrada, algú havia de fer la gravació, i les gravacions ens les havíem de donar en mà, amb la cinta VHS. Recordo vitages un dilluns a la tarda cap a Valls, en què sortia de casa a les 14.30 h i aparcava al Pati de Valls a les 16h i anava cap a la tele local de Valls, portant les meves cintes., Allà editàvem compartint gravacions de les principals actuacions del cap de setmana. També cap a Sant Pere de Ribes i de vegades era el Carlos Rabassó qui venia a casa meva a fer l’edició. I sovint ens les enviàvem per missatgeria (recordo un dia que hi havia un pilar de 6 de la Joves al Vendrell que era primícia informativa i que vaig anar al local de l’empresa de missatgeria a esperar la furgoneta). En definitiva, que el Trempera castellera i els altres similars de Valls i Ribes trascendien de ser informatius locals a informatius de tot el món casteller. I tot amb voluntarisme, treball amateur…I amb patrocinadors com Saladures Tartera i el Cafè de les oques.

Aquest article vol ser simplement una exposició de com va ser de difícil i esforçat fer els primers programes de castells a la tele. Un homenatge a tots aquells que van posar el clau i fer forat; sense propietat intel·lectual, sense cobrar (al contrari; pagant), amb un esforç i dedicació totalment amateur, muntant amb tronats equips un programa, fent viatges amb cotxe per portar, compartir i muntar gravacions en VHS.

Citant Alfons Daudet a Lettres de mon moulin (1874) quan instalen un molí a vapor “Tout beau, tout nouveaux!” tots els pagesos hi porten el blat… i obliden els anys i panys on la farina s’obtenia amb el vell molí de vent de maitre cornille. És més o menys el mateix; canvieu els referents i el molí de vent és la càmera de VHS, les emissions UHF, els muntatges casolans… ja ningú no se’n recorda de nosaltres.

Avui els castells a la tele tenen retransmissions en directe amb realització, càmeres grua, cameres als castellers que pugen, patrocinadors com Estrella Damm, presentadors professionals, programes setmanals com Quarts de nou i Dosos amunt… i polèmiques sobre drets d’imatge, propietat intel·lectual. Buf! Si us heu llegit l’article, sense comentaris.

Per acabar, voldria aportar un parell d’informacions de com anava això dels castells a la tele als anys 80.

  1. L’any 1987 alguns ajuntaments, entre ells el de Terrassa, van voler fundar canals públics locals de TV. Això volia dir recursos econòmics, cobrar, millors recursos tecnològics, més capacitat d’audiència. A Terrassa, l’Ajuntament va fundar la TVT anomenant com a director el cineasta Antoni Verdaguer. Vaig entrevistar-me amb ell per proposar-li e fer un informatiu casteller a la nova tele local de titularitat municipal. La resposta, més o menys, va ser la següent: “No ens interessa; imagina que ve la Societat Ocellaire i em proposa fer un programa…hauríem de donar programes a totes les cases regionals, societats de numismàtics, associacions de caçadors…”. No hi calen més comentaris.
  2. Amb la tele de Valls vam enviar una carta a TV3 sobre la necessitat de que hi hagués un informatiu casteller. La resposta va ser: “Informarem de les actuacions importants però no ens sembla que l’activitat castellera generi suficient interès informatiu per fer-ne un programa específic”.

JOAN BRUGUÉS

Foto 1: 3de9f de Minyons l’any 1988,  primer castell de 9 carregat pels egarencs (F. Cristóbal Castro)

Foto 2: Portada del llibre La construcció mediàtica del fet casteller, de Santi Suárez-Baldrís

Articles relacionats:

La guerra dels drets d’imatge (Episodi XI: Nissaga de poder)

La guerra dels drets d’image (Episodi X: House of Cards)

La guerra dels drets d’image (Episodi IX: Joc de Trons)

La guerra dels drets (Episodi VIII: La venjança)

La guerra dels drets (Episodi VII: El retorn del Jedi)

La guerra dels drets (Episodi VI: L’atac dels clons)

La guerra dels drets (Episodi V: L’amenaça fantasma)

La guerra dels drets (Episodi IV: El despertar de la força)

La guerra dels drets (Episodi III: L’imperi contraataca)

La guerra dels drets d’image (Episodi II)

La guerra dels drets d’image arriba als castells (Episodi I)

Protegint els drets del fet casteller

Que la tele ens acompanyi