Un barri amb personalitat pròpia

La Colla Vella dels Xiquets de Valls celebra demà la tradicional diada de les Vivendes, el barri construït fa prop de 50 anys i batejat amb el nom de la colla, ja que estava destinat a acollir-hi castellers de la històrica entitat. Amb aquest motiu, la Revista Castells recupera aquest article del Jordi Castañeda publicat al número 26 (maig – juny del 2009) de la seva versió en paper i que explica com es va crear el barri.

“Van ser uns anys increïbles. Al fet de tenir una casa nova s’hi afegia que tenies de veí un amic que era com de la família, perquè a tots ens unia la Colla Vella i s’aconseguia un caliu molt familiar, molt propi de com era la colla als anys seixanta”. Aquest és el record que Jaume Viñas té dels anys d’infantesa i joventut que va viure al barri de la Colla Vella. Viñas va arribar al barri amb 6 anys, però el seu pare havia desenvolupat un paper clau en tota l’operació que es va materialitzar al setembre del 1968 amb el lliurament oficial de les claus dels habitatges.

Jaume Viñas Vila (pare de Jaume Viñas), l’any 1962, era el secretari del sindicat vertical a Valls i va viatjar a Madrid per rebre uns cursos de formació. En aquella trobada, ni més ni menys que al Valle de los Caídos, es va relacionar amb diferents càrrecs dins dels règim franquista d’aleshores i va acabar sorgint el tema del cooperativisme. Reus era, en aquells anys, una ciutat líder en cooperatives i la presència d’un representant de les comarques tarragonines no va passar per alt. Així és com li van suggerir a Viñas que impulsés, en nom del sindicat, una cooperativa d’habitatges a Valls. El seu fill explica com “de tornada, devia començar a somiar i quan va arribar a Valls va anar a parlar amb el Pep de la llet i altres castellers per fer-ho”. Així és com Viñas va reformular la idea d’una cooperativa d’habitatges que havia de gestionar el sindicat cap a una cooperativa d’habitatges de la Colla Vella. “La colla era la família”, explica Viñas fill, que recorda com “el més maco de tot va ser aquest esperit de família que es vivia entre els castellers de l’època, que eren gent molt humil”. I és que la majoria de persones que es van interessar en la nova urbanització vivien en condicions molt precàries al nucli antic de Valls.

Cinc anys de treball. El mateix 1962, els artífexs del projecte, com Jaume Viñas Vila o Josep Maria Bonet, president de la cooperativa d’habitatges durant molts anys i regidor a l’Ajuntament de Valls de l’època, ja tenien clar que calia intentar-ho. El primer problema, però, va ser trobar els terrenys. Quan ja es pensaven que ho tenien tot perdut, ja al 1963 va aparèixer una oportunitat molt bé de preu, que és on finalment es va materialitzar aquest somni.

Jaume Viñas explica que “els cinc anys que va durar l’urbanització van ser molt especials i també van anar molt bé per a la colla, perquè durant cinc anys cada cap de setmana ens trobàvem allà per fer les obres la mateixa gent, amb la mateixa il·lusió i amb el lligam de la colla”. Viñas assegura que “en una època en la qual no hi havia tantes actuacions com ara, això va fer molt de caliu”.

La il·lusió per poder tenir una casa nova va fer que molts intentessin fer els impossibles per anar finançant aquesta oportunitat. En aquest procés tenien cert avantatge els professionals del món de la construcció (paletes, fusters, etc.) ja que una part fonamental del treball es basava en la “prestació personal”, és a dir, en el treball d’un mateix per aixecar-se la casa. Això significava que si no s’era paleta s’havia d’aportar algú que ho fos i intentar ajudar al màxim malgrat no fos el seu ofici. És a dir, que si el futur propietari posava la mà d’obra perquè ja era paleta, el cost seria menor que no pas si s’havia de llogar algú per fer l’obra. Fos com fos, es van acabar construint 88 habitatges.

Joves de 20 anys. “Allò era Hollywood. Era un barri de parelles molt joves, amb fills o sense, però entre tots plegats érem una mitjana d’edat força jove, en un barri nou i on tots compartíem el sentiment per la Colla Vella”. Qui ens explica això és Anton Villa, que va arribar al barri l’any 1968 amb els seus pares, quan ell en tenia 21. Villa en té un gran record d’aquella joventut: “Es va agafar Sant Jaume com a patró perquè la colla havia anat a actuar a Santiago de Compostela i el cas és que per Sant Jaume muntàvem unes festes majors on no anàvem a dormir”. La festa major d’aquest barri encara se celebra, amb actuació de la Colla Vella inclosa des dels seus inicis, i amb castells gens menyspreables: un pilar de 6 carregat l’any 1969. De fet, una de les dues places de l’urbanització es va batejar com a Plaça del Pilar de sis, l’altra plaça és coneguda popularment com La plaça del Mig i a banda i banda de les places passen els carrers de Sant Jaume i Verge de Meritxell. L’any 2001, amb motiu del bicentenari de la Colla Vella, a la plaça del Mig s’hi va instal·lar un recordatori en homenatge als impulsors del barri.

Abans de les festes majors, però, Jaume Viñas recorda l’època nadalenca: “Des de Nadal fins a Reis totes les festes s’acabaven celebrant al carrer, amb els veïns o tenint la casa plena de gent del barri. Ben bé durant els dos o tres primers anys recordo que totes les festes les celebràvem entre tots, com una gran família. Després, a l’estiu, es va decidir fer la festa major de Sant Jaume i la veritat és que va tenir un èxit que milers de persones venien al barri”. Anton Villa, amb més edat que Viñas, apunta que “aquí, per festa major, no dormia ningú. Anàvem pel carrer des de les cinc del matí fins a la una, portàvem una xaranga, entràvem a les cases on ens esperaven amb porrons i menjar. Has de pensar que era un lloc amb gent molt jove, es va convertir en un barri molt de moda i venia moltíssima gent”. Viñas creu que “l’alegria d’una gent que havia pogut canviar d’una casa precària al nucli antic a una casa nova i la millora de la situació econòmica del país a finals dels seixanta van fer del barri de la colla un lloc molt especial”.

La Colla Vella i el barri. Jaume Viñas encara recorda com “el meu pare s’enfadava quan sentia que n’hi deien “el barri dels castells”. Ell tenia molt clar que allò era la cooperativa de vivendes de la Colla Vella. La veritat és que quan jo era petit, una cosa era el barri i l’altra cosa era la colla. Després, quan et vas fent gran, cap als 14 o 15 anys, quan ja anava amb la colla a fer castells, llavors sí que em vaig adonar més de la situació. Aquell era el barri de la colla i quan anàvem d’actuació fora de Valls, l’autocar sempre feia parada al barri per recollir trenta o quaranta que hi anàvem”.

Per a Anton Villa, “avui la situació ha canviat i és un barri on es compren i es venen cases com en qualsevol altra banda. Abans d’aquesta crisi econòmica, s’estaven venent cases per uns 32 o 33 milions de pessetes”. El que sí assegura Villa és que “si t’havies de vendre la casa, sempre s’intentava mirar a qui li venies. Si no portava camisa de la colla, que en fos pròxim. I el que sí que ha passat també és que ha vingut gent a viure aquí sense ser de la colla i s’hi ha acabat fent”.

Les situacions particulars de cada família van provocar que la mitjana d’edat del barri anés augmentant fins quedar força alta. Com explica Anton Villa, “si eres fill únic, com el meu cas, estava aviat aclarit, però si la casa tenia diferents fills, el més normal és que tothom anés a viure fora i al barri quedaven els pares, que lògicament cada cop eren més grans”. Aquesta tendència a l’alça s’ha vist invertida, en els darrers temps, per néts de castellers o dels primers propietaris de cases i que hi han volgut fer el seu habitatge. Amb camisa o sense, però gairebé sempre amb simpaties o vinculats a la colla.

Un cas de fidelitat al barri és el de Maria Saumell, que va anar a viure-hi amb el seu marit l’any 1968. A la cooperativa de vivendes hi va criar la seva filla, Maria Teresa Peris i, en l’actualitat, encara hi viu junt amb la seva filla i el marit d’aquesta. Per tant, els dos néts de Maria Saumell, Judit Serra i Joan Serra, també han viscut la major part de la seva vida al barri de la Colla Vella. És més, el seu nét més jove, Joan Serra, s’ha remodelat una casa del barri per viure-hi amb la seva parella. Són tres generacions, per tant, vivint al barri.

Maria Saumell no sap ben bé com al seu marit li van proposar la idea de canviar de casa: “Jo ja tenia prou feina a treballar tot el dia i el meu marit també. Eren uns anys molt difícils, però el cas és que estalviant molt i treballant molt aquí estem. El meu marit, però, mai no havia portat la camisa de la Colla Vella”. El cas de Maria Saumell tampoc no va ser l’únic, ja que segons Anton Villa, “al principi es van anar a buscar castellers simbòlics, castellers que pujaven, però també van anar a trobar persones que tinguessin aptituds com a comptables o en d’altres àmbits que també feien falta per tirar endavant el projecte de la cooperativa”. Villa acaba resumint dient que “la il·lusió era tan gran que es va deixar força de banda si havien estat d’ERC o del POUM i es va valorar que fossin bona gent, amb capacitat i pròxims a la Colla Vella”.

Planta baixa i primer. L’estructura de l’urbanització es basa en dos carrers paral·lels (el de Sant Jaume i el de la Verge de Meritxell). Cap a la meitat de la numeració dels carrers, la plaça del Mig els uneixen una zona d’esbarjo infantil. Al final dels dos carrers, es tornen a trobar en la plaça del Pilar de sis, on hi ha una pista de bàsquet i uns més moderns aparcaments que tanquen la plaça. A les festes majors, la Colla Vella ha actuat a les dues places, ja que en alguna ocasió una de les dues estava en obres.

El barri disposa dels serveis habituals de la ciutat i un local social. La llunyania respecte del centre queda solucionada amb una parada de l’autobús urbà i unes passeres pel damunt de la carretera.

Les cases tenien la façana pintada de blanc, vermell clar i verd, de forma irregular, però amb el pas dels anys aquesta coloració ha anat canviant, així com alguns balcons que s’han convertit en galeries. A l’interior de les cases, la distribució primigènia era d’un rebedor una sala d’estar, un menjador, la cuina, un petit lavabo i el pati del darrere a la planta baixa, mentre que al primer pis hi havia quatre habitacions i un altre bany.

A fora de la casa, la majoria llueixen alguna planta, que amb el pas del temps encara són un record ben simbòlic d’aquell esperit familiar dels inicis: “Jo ja fa temps que no visc aquí i tinc les plantes igual que sempre. Les veïnes me les reguen i, a més, tenen les claus de casa”, comenta orgullós Anton Villa.

Ja no és el que era. Si als promotors del barri de la Colla Vella els haguessin dit que, amb els anys, hi viuria un cap de colla de l’altra colla (com s’agraden d’anomenar entre les dues agrupacions vallenques), segurament no s’ho haguessin cregut pas. El cas és, però, que així ha estat. Un dels caps de colla més exitosos dels últims anys a la Joves, que ha signat 4de9 sense folre, va passar-s’hi tot un any i explica cofoi que tampoc no era l’únic de la Joves que hi vivia. “Fins i tot sortia de casa amb la camisa de la colla i mai no va passar res”, explica aquest jove vallenc que, curiosament (o no) es va casar amb una vallenca que havia viscut tota la vida en aquesta cooperativa de vivendes. I és que, malgrat que la gran majoria de veïns són o simpatitzen clarament amb la Colla Vella, les coses han canviat.

JORDI CASTAÑEDA

Foto 1: Monolit identificatiu del barri (F. Carles Castro)

Foto 2: Vista general del barri (F. Carles Castro)

Foto 3: Acte d’inauguració del barri, el 1968

Foto 4: Maria Saumell i la seva néta, Judit Serra, al barri l’any 2009 (F. Carles Castro)

Foto 5: Pilar de 6 carregat a les vivendres el 1968

Foto 6: Anton Dilla, al barri el 2009 (F. Carles Castro)