Castells de 7 i 8 i mig

 

GUILLEM BARTOLÍ I BALAÑÀ

Casteller de la Colla Vella dels Xiquets de Valls

D’un temps ençà he observat que gairebé en totes les entrevistes que es fan pels mitjans d’informació, bastants caps de colla abusen constantment de l’expressió “castells de 8 i mig” sense immutar-se ni pensar amb el ridícul i la ignorància que demostren a l’utilitzar aquesta expressió per definir els castells. Aquesta critica i/o observació també la dirigeixo a tots els informadors que la sustenten, per la poca rigorositat que demostren en aquesta qüestió. Avui dia, que tanta gent està interessada en buscar i descobrir informació del segle XIX per reescriure la història dels nostres avantpassats, m’agradaria saber si mai en alguns d’aquells escrits es digui que aquelles colles vallenques feien castells “de 7 i de 8 i mig”. Jo no ho he llegit mai enlloc, i que consti que ja se’n feien d’aquests castells als que ara s’hi posa aquest afegitó. Però al món casteller modern se li ha encomanat una mena de supèrbia i fatxenderia, que res te a veure amb l’afany de superació que honestament els castellers i les colles han de tenir.

No tinc la data exacta, però no crec equivocar-me gaire si dic que els mal anomenats castells de “7 i mig” es comencen a anomenar així a la dècada dels anys setanta del segle XX. O sigui, al formar-se un bon estol de colles arreu de Catalunya (la primera fornada, vull dir). El que sí puc assegurar és que aquesta denominació només es feia servir per els castells de 7 i alguna vegada pels de 6, però mai per als castells de 8. Per demostrar que era així, afegiré part d’una ponència que jo mateix vaig presentar sobre aquest tema al segon Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalanes, celebrat a Valls els dies 27 i 28 de gener de 1996. Entre altres coses, diu així: “Els castells són més simples del que massa vegades algunes persones volen fer creure i, per tant, respecte a l’alçada, sigui quina sigui l’estructura que s’aixequi, solament poden ser de 6, de 7, de 8 i de nou pisos. Potser algú em dirà que també se’n fan de cinc pisos, però excepte els pilars, jo m’atreveixo a dir que qui fa això a les places, no és digne que se’l consideri casteller. I ara anem al gra. Evidentment que un 5de7 té més dificultats que un 3de7, i tot bon afeccionat sap apreciar el mèrit que mereix la colla que intenta o que aconsegueix els castells més difícils d’executar, però això tan passa amb els de 6, els de 7, els de 8 o els de 9 pisos”.

“Com és possible, doncs, que pràcticament en totes les tertúlies, en els comentaris i les cròniques castelleres sempre surtin a relluir els castells de 7 i mig, i algunes vegades els de 6 i mig, però mai els de 8 i mig? Sota aquesta perspectiva he de fer la pregunta obligada: És que no se’n fan de castells de 8 i mig? Particularment, i sense por d’equivocar-me, he de contestar “no”, com tampoc se n’han fet ni se’n faran mai de 7 i mig”. (La ponència sencera es troba al llibre “Ponències” editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Primera edició desembre de 1997). Aquesta ponència fou discutida i aprovada. Es rebutjà de ple la denominació de “7 i mig” per sempre.

També vull explicar, perquè ho tinc clavat al cervell que, un dels participants d’aquell debat i contrari del que es va acordar –per més senyes, comunicador de ràdio ja en aquells anys– a plena veu, va dir: “Jo continuaré dient-ho com em doni la gana”. Tot un exemple de disciplina i respecte, vaig pensar al sentir-ho. A partir d’aquell Congrés i salvant alguna excepció discriminatòria, els cronistes i informadors castellers començaren a fer servir les denominacions de “castells de gamma alta de 7 i de 8” per distingir-los i més endavant els de “gamma extra” als superiors al 3de9f. Tot i que també hi ha castellers i aficionats que no els fa massa gràcia aquestes expressions, almenys són molt més correctes i gens tendencioses com es allò del “mig” que no té cap mena de sentit, excepte el que he dit abans, la fatxenderia i la supèrbia. Com que ara els castells estan tan de moda i la quantitat i qualitat és tan alta, els que no arriben als nivells superiors ha tornat a rebrotar –cada vegada amb més força– la paraula “mig”, per sobrevalorar i vanar-se molt més del que els pertoca als capitostos de les colles implicades, això sí, sense pensar la ignorància que suposa aquesta expressió en els castells.

Perquè la paraula “mig” en els castells és per sobrevalorar-los, tot al contrari del “mig” que es feia servir als orígens i que era despectiva, o si més no, gens afalagadora per als qui anava dirigida, i que eren els castellers, no als castells. Quan a mitjans del segle XX els castells estaven sota mínims i el màxim que s’aconseguia era el 4de8, a les tertúlies castelleres, i sobre tot referint-se al pis de segons –els terços i quarts gairebé sempre baixaven dels pisos superiors– deien que un casteller que feia molt bé un castell de set, si el posaven al 4de8 i flaquejava, o dit d’una manera més entenedora no podia, li deien que “aquest és un casteller de 7 i mig”. Aquesta expressió, referida a uns castellers, té tot el sentit del món, però no mai per a uns castells perquè aquests sempre han estat, són i seran de 6, 7, 8, 9 i 10 pisos, fins ara. No sé si aquest treball tocarà la consciència d’alguns que s’hi puguin sentir identificats o, si més no, servirà als neòfits per conèixer el sentit d’aquesta expressió tan encertada en els seus orígens però posteriorment prostituïda per la supèrbia dels humans.

Foto: 5de7 dels Castellers de Castelldefels

Articles relacionats:

Lèxic ric, debat apassionat

Els inicis dels vallencs

La biblioteca castellera