Els castells i les gralles necessiten de la festa

La presència de les colles castelleres a les festes majors és centenària i és la raó de ser dels castells. Encara cobra més sentit quan partim de la idea que els castells tenen el seu origen en el ball de valencians. El castell, torre o pilar formava part d’un entremès que anava més enllà de les construccions humanes: el balls de valencians i les moixigangues, que realitzen danses i representacions de caire religiós en honor a un patronatge. Durant dècades els castells han anat lligats a les festes populars i no és fins al boom de finals de segle XX que prenen un caire nacional i que amplia el nombre d’actuacions més enllà de les festes majors; fent necessari un calendari casteller propi que ultrapassa l’arrel d’element folklòric. Els castells s’han convertit en cultura universal i amb majúscules, deixant de ser merament cultura popular, i abraçant molts altres aspectes de la societat de finals del segle XX i XXI –amb un component competitiu que supera l’àmbit local i que en si esdevé un espectacle únic i capaç de funcionar per si sol–.

Sóc un fervent defensor de la competència entre colles, de la sana i necessària rivalitat entre colles. També sóc partidari del bon rotllo entre colles que fa possible col·laboracions indispensables per garantir la seguretat en els castells límit, com també sóc favorable de la participació assenyada del públic cridat a fer pinya (tot i que mai posaria un espectador que no ha fet mai castells, algú que no coneix els seus límits físics- a sota d’un folre–. Tot això ens porta a dibuixar com són els castells en l’actualitat: una activitat física, artística, de caire popular, d’arrel cultural i competitiva, de superació en vers un altre o un mateix. Amb tots aquests elements es podria dir que els castells funcionen per si sols, però no sempre és així.

Places mig buides –o sense espectadors– i diades infumables demostren que alguna cosa no funciona en aquest espectacle. I ja no es tracta tan sols del ritme de la diada, de l’incompliment de l’horari d’inici –més de 15 minuts de retard–, de l’allargada de la diada –més de tres hores–, dels cartells amb més de tres o quatre colles, de les pretensions tossudes de les colles que no pensen en l’espectacle, de la poca idoneïtat d’algunes franges horàries per clima o conciliació familiar, de celebrar-se dues diades castelleres gairebé simultànies a pocs centenars de metres de distància (que encara que sembli mentira passa), de diades amb colles que difícilment completen tres rondes de castells de 6, de provar castells poc assajats amb resultat de desmuntats o fallits… Un mal que ha portat el sobredimensionament del calendari ha estat que els castells, en la majoria dels casos, no s’alcen en un marc festiu. Les festes majors i fires són el seu marc apropiat i són aquestes les diades on el públic local gaudeix dels seus castellers. Les actuacions fora del programa festiu local i celebrades a conveniència de les colles solen sert tan sols de l’interès dels propis castellers –afeccionats i membres d’altres colles–.

Aquests darrers dies he pogut llegir que, a Tarragona, les colles castelleres no participaran de les processons de les festes patronals i que a Vilanova és el segon any que no poden actuar el diada de la patrona de les Neus per manca d’ambulància –fet que els ha portat a qüestionar-se la participació en determinats actes de la Festa Major–. A Vilafranca, la presència de les colles locals a la Romeria de Montserrat ha estat intermitent en els darrers anys –quan dècades enrere tenia rang de pelegrinatge indiscutible–, les festes d’hivern en honor a Sant Raimon havien tingut diada castellera al gener i aquest any pràcticament no es van celebrar.  La presència de les colles foranes el dia de Sant Fèlix va ser eliminada a finals del segle passat. Detecto una tendència a la separació dels castells vers les tradicions locals que no aportin grans resultats.

Sovint sento veus que qüestionen que els castells puguin encabir-se en el que entenem com a esport –perquè per definició tenen tots els elements per ser considerats així– en canvi, el camí de separació entre cultura popular i castells cada cop és més gran. Les festes majors mantenen aquesta vinculació entre folklore i castells, tot i que en molts casos les diades poden caure fins i tot fora dels dies forts de celebració. A Terrassa, els Minyons han impulsat des de fa uns anys la diada del Patrimoni a principis de temporada: una data per recordar l’essència i l’arrel folklòrica dels castells –una bona acció però que convida a reflexionar quan les colles han de promoure el que hauria de ser obvi–.

Per acabar, una darrera consideració, com a graller també convido a la dignificar el paper de l’acompanyament musical i el rol de les colles de grallers de les colles castelleres. Els grallers sovint queden relegats a tocar quatre tocs de castell i una melodia final –millor el Toc de Vermut que no la Polca–. Impulsar les matinades, entrar a plaça amb el toc corresponent,  participar a les cercaviles i processons, evitar rondes simultànies o convenir que la colla amfitriona toqui els pilars simultanis de comiat –habitualment és un orgue de gats– podrien ajudar a dignificar la gralla al món casteller. Els grallers sovint són els grans oblidats. Des d’aquí felicitar als Xiquets de Tarragona per la iniciativa de celebrar un concert amb les colles guanyadores del Concurs de Castells en l’apartat de gralles. Estaria bé institucionalitzar aquesta i d’altres mesures des de les colles castellers i que s’impulsin accions formatives i de promoció de la gralla des de la Coordinadora.

CARLES ESTEVE

Foto: Grallers dels Xiquets de Reus, considerats un dels millors grups de gralles i tabals del Concurs

Articles relacionats:

El matrimoni de gralles i castells

Nivell i qualitat de les gralles