Els enfonsaments, un problema important que necessita solucions

 

JAUME ROSSET I LLOBET

Metge traumatòleg i de l’esport

Director Científic i Mèdic de la CCCC (2006-2012)

Recentment la Revista Castells ha publicat un article del company Joan Brugués en què fa una anàlisi molt acurada i interessant sobre els enfonsaments dels castells. El seu article és una reflexió en contra de la proposta que alguns hem fet de no considerar descarregat un castell fins que no han baixat els segons. Aquest canvi té diversos objectius, però m’agradaria analitzar-ne ara el principal que és el d’evitar lesions.

El 2016 es van produir 16 enfonsaments (en el seu article el Joan Brugués només analitza els produïts en castells de deu però cal tenir present que altres castells, fins i tot els només folrats, també s’ensorren a vegades i generen lesions). Aquests 16 enfonsaments van generar 36 sinistres; 8 van ser lesions greus. Fixeu-vos que estem parlant d’una lesió greu cada dos enfonsaments (8 en 16) i que un 22% dels lesionats per un enfonsament pateixen una lesió greu (8 de 36). Aquest és, per tant, un mecanisme lesional de primer ordre (només superat per les caigudes directes al terra). De fet, els enfonsaments generen més del 16% de les lesions greus totals malgrat que només representen el 4% dels 399 castells que van caure.

Amb aquestes dades penso que la reflexió sobre què podem fer per reduir-los està completament justificada. Per poder-ho fer ens cal conèixer les causes d’aquest col·lapse de l’estructura. Estic d’acord amb les tres possibilitats que proposa el Joan Brugués: per caiguda del tronc, per esgotament dels castellers/desestructuració del castell i per mala gestió de la baixada (per exemple, degut a celebracions anticipades).

Deixaré de banda els deguts a la caiguda del tronc, atenent que penso que aquí hi ha poc marge de maniobra (a banda de l’obvietat d’assajar més i millor el castell). En canvi sí que penso que hi ha coses a fer en els altres dos casos i la meva proposta és la de passar a considerar el castell descarregat quan baixen els segons.

Hi ha qui troba aquesta opció desproporcionada, antinatural i inútil. S’argumenta que això suposaria una penalització moral o emocional massa dura atenent que la feina, quan baixen els quints (en el cas dels castells de 10), ja està feta. Per a mi no és desproporcionada. Potser sí que ho és si només es tenen en compte les conseqüències morals. Però, davant les dades de sinistralitat existent no hi veig desproporció. És més, a dia d’avui, quan es produeix l’enfonsament d’un castell descarregat ja hi ha un bon nombre de castellers que queden penalitzats moralment, jo el primer. Tampoc em sembla antinatural. Es parla del cicle del castell (si comença quan pugen quints ha d’acabar quan aquests baixen). També es parla de tradició, de normalitat ancestral. Pregunteu als de la soca quan comença i quan acaba el castell i veureu com tot depèn del prisma amb el que es mira. I per últim, i més important, crec que aquesta mesura no seria inútil i, com he dit abans, penso que incidiria significativament sobre les possibilitats de supervivència del castell, tant en el cas d’esgotament com el de les celebracions.

Quan el castell es considera descarregat penso que hi ha diversos factors -encara que no hi hagi celebracions però amb més motiu si n’hi ha- que faciliten un cert grau de relaxament o desconcentració. Si els castellers ja estan molt al límit, és probable que aquesta desconcentració i relaxament, per petits -i imperceptibles- que siguin, incideixin sobre la viabilitat de l’estructura. Així també, tots sabem que, quan ja no podem més, el nostre organisme, si la causa s’ho val, treu recursos d’allà on semblava que no n’hi havia. Aguantar fins que el castell està descarregat, òbviament, és un molt bon estímul. Per altra banda, crec que és prou evident l’efecte que aquesta mesura tindria en les celebracions anticipades on la desconcentració, l’alentiment de la baixada, els moviments bruscos i el descens matusser poden ferir el més estable dels castells.

No cal dir que la pedagogia és una eina important. Cal dir que, com a mínim als Minyons, els tècnics i els caps de colla ja fa temps que treballen en aquest sentit. Estic convençut que això és l’habitual al món casteller. I, tot i que l’actitud penso que ha anat millorant, la meva sensació és que encara estem lluny del que jo crec que hauria de ser la norma (com a mínim a un bon nombre de castellers i de les colles; no voldria posar tothom al mateix sac, evidentment). A més, en el cas de les celebracions anticipades les causes són molt complexes i intueixo que la pedagogia hi té un paper complicat. Però això no ens ha de fer-la descartar, la pedagogia. Clar que no. De fet, aquest i altres articles, les xerrades o les línies de discussió a les xarxes socials també ajuden a fer-ne de pedagogia. El problema és que, al meu entendre, amb això no n’hi ha prou o, si més no, no avancem al mateix ritme amb el que estan creixent les lesions per enfonsament. La meva preocupació és encara major quan veig cap on van les possibilitats de creixement de les colles. Penso fermament que no considerar descarregat el castell fins a la sortida dels segons seria beneficiós per al món casteller. És cert que tindria alguns efectes col·laterals que cal veure com es gestionarien. Però, de ben segur, són efectes col·laterals que val la pena assumir atenent els guanys que podem obtenir a canvi.

 

Foto 1: Manilles d’un 2de9fm dels Castellers de Vilafranca en plena celebració de la descarregada del castell. (Foto: FdG / Rita Lamsdorff)

Articles relacionats:

Enfonsaments, ensorraments i castells de 10 descarregats

El valor dels castells

O descarregat, o descarregat

Equiparar castells és possible… si es vol

Sobre els castells carregats

Els castells carregats perden valor

El Concurs penalitza els castells carregats