Arrelament, internacionalització i altres paradoxes

 

ESTHER ORIOL
Castellera dels Castellers de Sants

Afirmar que el fet casteller té un elevat potencial de projecció internacional és, a hores d’ara, una evidència de la qual tot sovint presumim. Ho demostren els molts viatges castellers fora de les nostres fronteres, la proliferació de colles a l’estranger, l’impacte mediàtic del Concurs de Tarragona, les moltes visualitzacions d’usuaris de tot el món a determinats vídeos, l’ús de la Marca Castells per part de multinacionals que fan seus els valors de l’activitat, així com, evidentment, la palanca definitiva que va suposar ser patrimoni de la humanitat.

En el document de la Coordinadora “Els valors socials del fet casteller” s’afirma que “els castells ja no són patrimoni exclusiu de les colles, sinó que són símbol del país i aglutinadors de tota una sèrie de valors universals reconeguts per l’UNESCO”. Una declaració compatible amb el caràcter local de les colles, tot i que això pugui semblar una paradoxa. Els castells, com altres mostres de cultura popular, tenen en un dels seus element característics l’arrelament: les colles són part essencial de la seva xarxa associativa local i teixeixen vincles amb el seu territori generant complicitats entre veïns. Durant les actuacions, especialment a les diades locals de renom, comparteixen plaça protagonistes i espectadors i sovint queda diluïda fins a deixar d’existir la línia que divideix l’espectacle del seu públic. En un escenari ideal, els castellers són veïns del barri i el públic el formen castellers de samarreta: aficionats locals que ocasionalment fan pinya amb la que és, també, la seva colla. Uns i altres comparteixen les emocions que generen els èxits i d’aquests, en surt reforçat el sentiment de pertinença a la colla i al seu barri o vila.

A Sants, Gràcia, Mataró o Sant Cugat, per citar exemples de la zona que millor conec, les colles formen part d’entramats associatius a través del quals es millora la cohesió social i es facilita la participació dels veïns en projectes compartits. L’arrelament, el vincle i, en definitiva el sentiment de pertinença són elements que expliquen la bona progressió d’aquestes colles. Són entitats que han crescut directament vinculades als espais de socialització dels seus membres i que tenen el repte de fer créixer l’afició pels castells en el seu entorn a partir d’aquesta proximitat.

Malgrat aquesta foto ideal, com les colles castelleres acostumen a ser les entitats amb més membres del seu entorn, en ocasions, es generen tensions i recels amb altres agrupacions de cultura popular. Sovint creixen antipaties degudes, en molts casos, a actituds pròpies dels castellers que entenen que per nombrosos, han de ser més rellevants. Quin greu error. Si les colles pretenen continuar creixent i aspirar a reptes tècnics superiors caldrà que ho facin de la ma dels seus, creant afició, generant complicitats i coent un clima social que ho afavoreixi. Des del meu punt de vista això es fa amb humilitat, proximitat i esperit de vinculació al territori. O al revés del que deia el conegut eslògan, pensant localment per aconseguir un impacte a nivell global.

Les claus del creixement sostingut de les colles no s’ha de fonamentar en la recerca desesperada de noves fonts d’ingressos per cobrir despeses evitables. Per créixer cal assegurar unes arrels profundes al territori, l’única manera de preservar els valors d’una activitat exposada a un aparador cada vegada més global.

Foto: Els borinots alçant un 5de7 a la passada Festa Major de Sant Cugat

Articles relacionats:

Renovar el tronc… per necessitat

Quan la formiga i l’elefant es posen d’acord

“Hem sabut construir un calendari molt intel·ligent”