Els castellers ja no tenen por

Durant molts anys –de fet, durant dècades– les colles castellers eren entitats absolutament hermètiques a les influències polítiques. Hi havia un component intrínsec i plenament assumit de catalanitat –en tant que els castells són una de les mostres més genuïnes i identificatives de la cultura catalana–, però en canvi no es traspassava cap frontera que induís a un posicionament més nítid respecte el fet nacional o altres elements de la vida social, més enllà dels comunament acceptats per la immensa majoria de la ciutadania.

Això ha canviat. No pas ara, sinó arran el Procés i la necessitat que molts catalans han tingut de posicionar-se a favor de la independència, un cop han avortat les altres possibles vies per tenir un encaix a Espanya que garantís la diferència nacional. Les colles han estat un viu reflex del pas que una part (previsiblement) majoritària de la població catalana ha fet en aquest posicionament.

Els castellers ja no tenen por. No tenen por de plantar cara a l’Estat, com s’ha vist els darrers dies davant l’escada repressiva contra el Referèndum. Però, sobretot, el més rellevant és que els castellers no tenen por de mostrar les seves banderes o els trets nacionals amb els quals combreguen la immensa majoria dels seus components. Que la Colla Joves faci l’assaig de demà davant d’un col·legi en clara alienació amb la consulta de diumenge; que la Jove de Tarragona hagi apostat decididament per cedir les seves instal·lacions per votar, tot i tractar d’un espai cedit per l’Ajuntament –clarament alineat amb les posicions del Govern de l’Estat–; que una immensa majoria de colles participin a les manifestacions de l’11 de Setembre exhibint estelades; i que també una majoria es pronunciessin contra l’actitud de l’Estat arran els atacs a les institucions catalanes són quadres d’un mateix escenari, on el més destacat no és el missatge, sinó l’assimilació d’un relat coincident i gairebé unànime,

Durant els anys que les colles no participaven en manifestacions de contingut polític la raó esgrimida era clara: les colles són entitats plurals amb integrants que tenen sensibilitats i visions diferents dels temes socials i nacionals. En unes entitats on el nombre de gent és un dels elements claus per assolir els objectius anhelats, la por a perdre components va frenar durant molts anys cap posicionament públic en determinats temes. El fet també que durant tots aquests anys anteriors l’independentisme fos una opció minoritària a la societat catalana també ajudava a entendre aquesta forçada i necessària neutralitat.

Les úniques excepcions de posicionament van per protagonitzades per colles com la Jove de Tarragona o els Xiquets de Reus, nascudes a la Zona Tradicional amb la recuperació de la Democràcia (i, per tant, amb unes estructures socials diferents a les colles de més trajectòria, on, a més, tenien un elevat nombre de castellers procedents de la immigració del sud d’Espanya). Tant els tarragonins com els reusencs es van negar a participar en la cerimònia d’un esdeveniment amb tanta acceptació social com els Jocs Olímpics, perquè Catalunya no podia competir amb la seva bandera. Però llevat d’aquests dos episodis, els posicionaments públics dels castellers a favor del sobiranisme van ser fins fa mitja dotzena d’anys puntuals i de poca transcendència social.

Fins que va esclatar el Procés. Els Castellers de Vilafranca van ser els primers a apuntar-se a la primera de les grans manifestacions de l’11 de Setembre, la del 2012. L’any següent, el nombre de colles que es van sumar a la cadena humana que va enllaçar Catalunya de punta a punta ja arribava a la quarantena, que va saltar a més de setanta en les convocatòries posteriors. La immensa majoria de les colles s’hi ha posicionat pel dret a decidir i –també la immensa majoria– per la independència. Els castellers ja no tenen por de les fractures que aquesta actitud els pot generar en les seves files. No han perdut gent per dir el que pensa immensa majoria de la seva gent. I si en algun cas, ho han fet de manera puntual, probablement ha estat compensat per incorporacions noves.

Ara bé, aquest posicionament nítid i encoratjador també té els seus riscos, com el perdre una possible transversalitat social que els havia caracteritzat durant moltes dècades. Fins ara, això no ha passat factura; al contrari, les colles són entitats més sòlides i grans (en general) que cinc anys abans, quan hi van fer el pas. Però també és cert que administrar els equilibris requerirà una certa habilitat que la majoria de les colles ja han demostrat que poden executar de manera correcta.

SANTI TERRAZA

Foto: El món casteller s’ha posicionat clarament a favor de la democràcia (F. Xics de Granollers)

Articles relacionats:

La repressió de l’Estat apunta als castells

El món casteller condemna la repressió de l’Estat

Les colles s’apunten al ‘Sí’ en el referèndum

Els riscos de l’èxit