El bicentenari joc de les normes no escrites

En la setmana més castellera de l’any bo és repassar alguns aspectes del fet casteller que són vigents, però no han estat així tota la vida. Els castells tenen una antiguitat bicentenària i, llevat dels dies de concurs, no tenen un reglament complet de com ha de desenvolupar-se el joc. Tan sols en algunes diades s’ha establert el sistema de rondes per garantir un ordre i agilitzar l’activitat. La resta són normes no escrites o assumint algunes de les que proposa el Concurs de Castells de Tarragona.

La principal norma que ocupa i preocupa als castellers i afeccionats és la puntuació que es deriva de l’ordre de dificultat dels castells. En aquest sentit hi ha un cert consens i acceptació de l’ordre de la taula de Tarragona. És conegut que els Minyons de Terrassa no accepten la valoració amb punts, però la catalogació del grau de dificultat dels castells no és subjecte a una esmena a la totalitat. La discussió actual està en que si els castells d’un mateix grup/nivell de dificultat haurien de ser considerats iguals o s’han de mantenir les diferències –els castells sense folre i els castells de 10 han invertit la seva relació en la darrera taula aprovada pel Concurs–.

En les darreres dècades s’han regulat d’altres aspectes com l’abolició dels despenjaments, el nombre de peus desmuntats o l’inici del castell. Al Concurs també s’ha estipulat el temps màxim de preparació d’un peu per iniciar un castell.

Les caigudes fins la base d’un o dos castellers eren tolerades fins fa pocs anys i en l’actualitat cap colla dóna per  descarregat si no han baixat tots els castellers del tronc (els que marquen l’inici del castell). A plaça es poden veure dos peus desmuntats i al tercer, el castell va amunt, però no a tot arreu: al Concurs, o en algunes diades grans, al segon peu desmuntat es perd ronda. També no està ben vist fer més de dos intents d’un mateix castell; tampoc en actuacions convencionals s’ha vist intentat un castell que ha estat prèviament carregat –tal com preveu el Concurs–. En canvi, sí és acceptat poder tornar a intentar un castell fallit. L’inici exacte d’un castell també s’ha actualitzat recentment i s’ha estipulat que és en el moment en que el darrer casteller del pis en que sonen les gralles comença l’ascens –abans era quan pujava el primer casteller d’aquell pis–. Així han de sonar les gralles quan pugen terços als castells de 6 i 7, quarts als castells de 8, quints als castells de 9 i sisens als castells de 10 (un pis més en les torres i els pilars).

En el sistema de rondes és on hi ha més variants. Des de les tres rondes amb opció a repetició immediata, les tres rondes amb repetició al final de la tanda, cinc rondes continues amb dues de millora -en algun cas condicionat a fer un castell superior-, rondes simultànies, algunes macro-cites amb sistema mixt de ronda conjunta i individual segons nivell o si es tracta de la primera, segona o tercera tanda… De sistema de rondes n’hi ha de moltes maneres i cada cita adapta el sistema amb més o menys fortuna. La ronda de pilars, sobretot a les grans diades, s’ha convertit en una ronda més i ja es parla obertament de quatre rondes -aquest és un tema candent-. La ubicació a plaça es pot fer per sorteig o de forma pactada -en la majoria de casos la colla local ocupa el lloc central-. En l’ordre d’actuació passa el mateix. La tanda de pilars sol iniciar-se amb el pilar de major envergadura però no és així a totes les diades -especialment on la competitivitat fa que es mantingui l’ordre del sorteig-.

El nombre d’enxanetes també és font de discussió recurrent. Les estructures del 9 i del 7 van comptar amb més d’un enxaneta de bon inici per part dels seus impulsors –la Colla Vella amb el 9de8 i els Margeners de Guissona amb el 7de7–. Després s’han donat per bons amb un sol enxaneta i ha sorgit el dilema de si les dues maneres són valides i si han de tenir el mateix valor. Antigament, l’estructura del 5 també s’havia fet amb més d’un enxaneta, quan el pom de dalt el formaven dos pollegons. Una altra variació s’ha produït amb els castells amb l’agulla quan, en fer-se més alts, s’ha consolidat com a millor opció fer entrar l’aixecador del castell a fer les funcions d’enxaneta del pilar. És una evolució lògica des de que l’aixecador ja no alça res i s’acotxa: passa a ser el més petit del pom de dalt –més menut que l’enxaneta que travessa amb cama llarga per sobre–. També cal recorda que el castell amb pilar al mig, més concretament el 4de8a,  als anys 80 del segle XX és va considerar com a carregat quan havien sortit els dosos i és veia l’enxaneta fent l’aleta del pilar –una mesura abolida–.

Una altra norma implementada ha estat la compatibilitat i incompatibilitat de determinats castells en una mateixa actuació. Ha estat habitual veure més d’un castell amb l’agulla en una mateixa actuació. També dos castells amb el mateix nombre de base: 2de8sf+2de9fm o 4de10fm+4de9sf o 4de9sf+4de9f. En aquest sentit està regulat en el Concurs, i aplicat arreu, que es poden fer dues estructures de la mateixa base però sempre que sigui diferent el nombre de pisos de tronc: un 4de8 i un 4de9f són incompatibles per ser la mateixa construcció a nivell de tronc.

Des de setembre ha entrat en vigor que al Concurs que tan sols computi un castell només carregat –una mesura controvertida i que de moment és únicament d’ús per al Concurs, tot i que cada cop hi ha més veus favorables a treure valor als castells que han caigut després de fer l’aleta–. Antigament no s’havien donat com a bons els castells caiguts, tot i fer l’aleta, i és al segle XX que s’accepten els carregats per poder celebrar les noves conquestes o reconquestes.

L’execució dels castells també te la seva normativa al Concurs i a plaça és fa de més i de menys. L’aleta no te caràcter vinculant i al Concurs és motiu de penalització –i, com a la resta de places, no implica la no validesa del castell si no s’efectua el gest–. El mateix passa amb l’enxaneta que baixa pel dos per on ha pujat: el peu col·locat al dos contrari de per on ha pujat valida el castell i la baixada incorrecte no te més efectes que una penalització al Concurs. En els castells amb l’agulla també hi ha certa polèmica quan en alguna ocasió l’enxaneta no es deixa anar dalt del pilar o s’agafa al pis inferior quan encara hi ha algun casteller agafat sobre el peu –al Concurs seria considerat intent desmuntat–.

El joc, l’esport o l’art de fer castells ha anat evolucionant i algunes normes han aparegut o s’han variat. Actualment, l’espectacle consisteix de forma habitual en tres rondes i un pilar de comiat –pilars de salutació o al balcó a banda–. Les colles rivalitzen per fer els castells més alts –en un exercici de autosuperació–. Tot i que el lema “castells, torres i pilars” amb el que s’anuncien històricament les diades castelleres dels Xiquets de Valls a Vilafranca i a Tarragona convida a pensar que el joc original podria haver estat a veure qui feia el millor castell, la millor torre (estructura de 2) i el millor pilar. Tindríem novament un exemple de tres rondes –una per cada tipologia–. És el joc que no té normes escrites –cosa que vol dir que adaptar-les a les sensibilitats/necessitats del moment  no ha estat mai cap problema–.

CARLES ESTEVE

Foto 1: 9de8 dels Minyons de Terrassa

Foto 2: 4de8a dels Nens del Vendrell

Articles relacionats:

El límit de caigudes

Èxits de categoria a preu car

Castells a l’abast que cauen

O descarregat o descarregat

Caure al Concurs farà més mal

La histèria dels punts