Els ‘castellers’ del sud d’Itàlia

La Colla Vella vola demà cap a Sicília per actuar al festival Mandorlo in Fiore i fer més gran la contínua presència de colles castellers al país transalpí, des que precisament la mateixa colla de la camisa rosada, va actuar a Milà per primer cop el 1985. Itàlia és una destinació habitual de les colles catalanes, però també té els seus propis castellers: les torres humanes del pizzcantò de diverses poblacions de les regions del sud d’Itàlia: la Baslicata (Irsina, Melfi i Ferrandina) i Molise (Castellino del Biferno).

El pizzcantò és una tradició popular i religiosa que en els darrers anys ha recuperat part del seu esplendor, gràcies sobretot a l’impuls de la gent d’Irsina, que organitza el Festival de Torres Humanes. L’origen del pizzcantò és incert i hi ha diverses tesis, i totes passen per l’àmbit religiós en una regió d’escassa densitat, profundament agrària i lluny del desenvolupament industrial. Algunes versions –no documentades i menys demostrades– han apuntat com una possible herència catalana de l’Edat Mitjana, que es va expandir cap algunes terres del sud d’Itàlia. La primera Època d’Or del pizzcantò va ser als anys trenta del segle passat, si bé les referències documentades són escasses. El nom de pizzcantò prové, segons diversos estudis, de San Antonio (en italià) o San Antò (en dialecte), que és quan aques ball surt al carrer, llevat d’Irsina, que ho fa unes setmanes abans, per la Festa de la Madonna della Pietà.

El pizzcantò és pròpiament un ball en moviment, generalment, en construccions de dos pisos, tot i que ocasionalment i segons quines poblacions, de tres. Algunes fonts orals apunten que als anys trenta se n’havien fet de quatre pisos. No existeix una unitat d’estil ni menys encara regulació o característiques tècniques comunament acceptades. En cada població ho fan a la seva manera, si bé sí que manté un fet compartit, atès que es tracta d’un ball –i a diferència dels castells– amb les figures en moviment.

A Irsina, on més es practica, els qui pugen al segon o, ocasionalment, el tercer pis, ho fan un posant un peu a la cama dels del pis de sota, que s’ajupen lleugerament per facilitar-los-hi l’ascensió. Des de fora, però, també reben el suport d’una tercera persona, que tanca les mans, per tal que puguin ajudar-se amb el peu, com si fos pròpiament un joc infantil. Un cop a dalt, la figura va girant sobre si mateix i al mateix temps avançant cap endavant, ja que, en la majoria dels casos, participa en una processó religiosa. Els seus components s’agafen de manera lliure, si bé darrerament, gràcies a la relació amb les colles castelleres, al pis de baix agafen d’una manera similar a com es fa en una estructura de 3 d’un castell, tot i que molt més oberta. Els peus es col·loquen sobre espatlles diverses –com fan els govindes indis– i no sobre la mateixa persona.

Mentre la construcció gira i avança, els ses components entonen una cançó en dialecte lucà (la Lucània és una comarca de la Basilicata) i que diu el següent: “E né Pzz’cantò sembre’ mò sembre’ mò / A voj ca stet’ d’ sotto’ / Stat’v fort’a mand’nè / cè avet’ a scavazzè / tanda fech’ avet’ avè!” (Això és el Pizzcantò, sempre el mateix, sempre el mateix / vosaltres que sou a sota / manteniu-vos forts i apreteu / perquè si us ensorreu per l’esforç / prendrem mal”).

El pizzcantò d’Irsina surt al carrer amb motiu de la Festa della Madonna della Pietà, una de les més emblemàtiques d’aquesta població de 6.000 habitants, que se celebra el darrer diumenge de maig. En els darrers anys, però, la represa del pizzcantò l’ha fet participar en altres activitats i, fins i tot, mantenir una certa regularitat en els assaigs. Des de fa pocs anys hi participen també noies. El 2016 van recuperar l’estructura de tres pisos (vegeu foto), que s’havien plantejat anys abans, però que no havien gosat dur al carrer fins aleshores. Actualment, hi ha diversos grups, que giren entorn una associació de promoció de la cultura sota l’impuls de l’arquitecte Leonardo Zienna. A partir del contacte amb els castellers catalans també han començat a fer pilars de 3, que són una figura nova en els seus repertoris.

La passió que desperta el pizzcantò a Irsina actualment està originada per la recuperació que van efectuar fa una dotzena d’anys els membres de l’associació Terra di Sud. El 2009 van organitzar el primer Festival de Torres Humanes, que va comptar amb la participació, a més del pizzcantò local, del de Castellino del Biferno, de la Moixiganga de Sitges i de la Colla Jove de Castellers de Sitges, que va fer castells de 7 en una plaça plena a vessar, que va rebre gent de diverses províncies del sud d’Itàlia. El festival s’ha celebrat en tres ocasions més, la darrera el 2017. El 2009, la colla d’Irsina va participar també en una demostració de torres humanes a Sitges, per commemorar els 125 anys de la presència castellera en aquesta població penedesenca.

A Castellino, per la seva part, el pizzcantò té altres variants, ja que els seus components sostenen un pal al mig, que els serveix de suport per agafar-s’hi. En aquesta població, l’estructura de tres pisos és habitual en totes les seves demostracions. A Melfi, al ball se l’anomena scaricavascio i va sortir als anys vint del segle passat, sense deixar-ne gaire rastre. Les autoritats el van prohibir per “perillós”. També es feia per Sant Antoni. A Ferrandina també hi ha constància d’actuacions del pizzcantò local als anys trenta.

La cerca documental i el context popular del pizzcantò ha estat estudiada per l’antropòleg Gabriele Di Stasio, de Potenza, que el 2007 va publicar un llibre recollint els seus treballs. Di Stasio va fer una estada a la Universitat de Girona el 2002, on va entrar en contacte amb els Marrecs de Salt. Ha estat en diverses ocasions a Catalunya per assistir a actuacions i participar en diverses activitats culturals.

SANTI TERRAZA

Foto 1: Primera edició del Festival de Torres Humanes d’Irsina, el 2009, amb la Colla Jove de Castellers de Sitges, el pizzcantò de Castellino i el d’Irsina

Foto 2: Construcció de tres pisos del pizzcantò d’Irsina (2016)

Foto 3: Construcció de tres pisos del pizzcantò de Castellino del Biferno

Foto 4: Interior d’una construcció de dos pisos del pizzcantò d’Irsina (Foto: Francesco Zuccaro)

Foto 5: Tècnica per pujar

Articles relacionats:

Itàlia: piazza di ‘torri umane’

“Questi ragazzi che fanno le torri”

Prohibit fer castells

El meravellós món govinda

El Dahi Handi borinot

Pocs castells en terres espanyoles