És viable un castell d’11?

Doncs sí, un castell d’11 pisos és viable tècnicament i físicament. Així ho van exposar tres especialistes en medicina de l’esport, dissabte passat, en un acte organitzat pel Fòrum Ramonet, que impulsen els Castellers de Vilafranca. Ho van fer, basant-se en estudis i anàlisis tècniques, que demostrarien la viabilitat –d’extrema dificultat– d’aquestes construccions fetes amb una quarta base, els puntals. El que també es va posar de manifest, però, és si val la pena valorar l’esforç que implicaria una empresa d’aquesta envergadura –ja que suposaria multiplicar encara més l’intens programa d’assaigs que es du a terme actualment– i elevar el risc de lesions greus, que, com es va posar de manifest, ha augmentat en els darrers anys, tot i haver disminuït el nombre de caigudes. En resum: el citius, altius, fortius obre les portes a pujar encara més, però queda per veure si és compatible amb el lema tradicional de força, equilibri, valor i seny.

L’auditori Berger Balaguer de Vilafranca va acollir dissabte una nova edició del Fòrum Ramonet que convoquen els verds. Tres ponents van exposar durant més de 90 minuts el seu punt de vista sobre la finestra de millora que encara podria tenir el món casteller: els doctors Jordi Porta, Alfred Irurtia i Jaume Rosset.

Jordi Porta, catedràtic en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, va explicar que els actuals castells de 10 amb folre i manilles i de 9 sense folre es podrien fer amb castellers de menor pes en les posicions centrals de la construcció i això permetria un marge de millora important. Va apuntar que es podria aconseguir una rebaixa d’uns 40 quilos per rengla en un 3de10fm actual i un hipotètic 3d’11fmp optimitzat biotipològicament: el resultat de l’estudi revela que el castell d’11 podria arribar a ser possible, però amb menys pes i alçada en la fórmula dels castells de 10 actuals, fins al punt que un castell d’11 podria tenir una alçada i pes similar als de 10 actuals. Per aconseguir aquesta fita, però, caldria un treball molt més específic de la musculatura i posició dels castellers. Porta també va plantejar l’halterofília com a un mètode beneficiós per als castellers adults.

El doctor Alfred Irurtia, professor de l’INEFC, va insistir en què la capacitat plausible dels castellers no ha tocat límit. Una millor preparació i una millor dieta ajudarien a millorar resultats i plantejar nous límits. Es tracta d’optimitzar la feina actual i a partir d’aquí seguir avançant. Irurtia també va abordar un tema prou recorrent com qui és el més adequat per una determinada posició: homes o dones, nens o nenes?  En aquest sentit, va afirmar que entre els 5 i els 11 anys els nens i les nenes evolucionen de forma diversa i que el treball pot ser diferenciat. Les capacitats físiques i de comprensió no porten el mateix ritme de desenvolupament i d’aquí es pot interpretar que les nenes tenen una major capacitat elàstica i cognitiva que les fa avantatjades. Entre els 12 i 18 anys, els nois experimenten canvis morfològics que fan que tinguin més marge de millora respecte les noies. Irurtia també va dibuixar un tronc d’un castell on la part alta està composta per nenes i noies i on les dones poden tenir una major presència en els folres. També va suggerir el treball amb gimnàstica artística, la d’anelles en concret, com exemple per millorar tecnificament.

Ara bé, tot i que tècnicament i física podria arribar a ser viable superar els límits actuals, els ponents van plantejar el dilema si val la pena la dedicació que implicaria. Entre l’actual ritme d’assaig i l’entrenament d’elit hi ha marge de millora i queda per saber fins on estan disposats arribar els castellers. Actualment, les colles més grans assagen tres cops per setmana a raó de dues hores per sessió. En un esport d’alt rendiment s’entrenen unes 25 hores setmanals.

La tercera ponència va posar als castells amb els peus a terra després de veure que el castell d’11 podria ser possible. El doctor Jaume Rosset, que va ser director mèdic de la Coordinadora de Colles Castelleres, va alertar sobre el risc exponencial que corre el món casteller cada cop que puja un pis. Rosset va fer un repàs de la sinistralitat, que ha anat a la baixa estadísticament, però va matisar que les lesions, tot i ser menys, són en alguns casos més greus. Rosset va reclamar major transparència i valentia a l’hora de parlar de les lesions. També va insistir donar per bons només els castells descarregats i que aquests no se celebrin fins que els segons baixin de la pinya.

El membre de Minyons –impulsor del grup de Foment de la Ciència en els castells– va demanar més implicació a les colles en el desenvolupament i implantació de mesures de prevenció, va incidir en què hi ha marge de millora en l’absorció dels impactes a la pinya i que cal seguir explorant i “perdre temps” en millorar la seguretat i no tant en fer castells més alts a qualsevol preu. Per a Rosset, s’ha fet un gran treball de sensibilització envers al públic i els mitjans no especialitzats, en vendre que els castells no són tan perillosos, però per contra el món casteller ha caigut en una banalització dels riscos.

El Fòrum Ramonet s’ha convertit en un espai de debat i divulgació de primer ordre: necessari i modern. El castell d’11 és possible amb el citius, altius fortius però queda per veure si és compatible amb el lema tradicional de força, equilibri, valor i seny.

CARLES ESTEVE

Foto 1: La fórmula del possible 3d’11fmp exposada pel doctor Jordi Porta

Articles relacionats:

Hem de perdre més el temps a assaig

Els enfonsaments, un problema important que necessita solucions

La preparació física s’imposa als locals

Què podem aprendre del projecte del casc?

Fortaleses, por i mala consciència

2 comments

  1. Pingback: 3ym4cwt5wvw3d5ynecyvcyrt

  2. Pingback: 3cm85wwn7tdmctcv4twyb45yc5