L’obsessió pels punts

SANTI TERRAZA

Sense polèmica no hi ha castells. I sense rivalitat no s’hagués aconseguit la progressió assolida amb el pas dels anys (és més, en alguns moments de la història, els castells haguessin patit per la seva continuïtat). I la polèmica i la rivalitat formen part de les visions plurals –sovint condicionades per la camisa– sobre quelcom tan necessari i absurd alhora com establir nivells de dificultat a les diferents construccions. No es tracta de rànquings –que afortunadament han deixat de condicionar la majoria de castellers a l’hora d’efectuar les seves particulars valoracions–, però sí de començar a relativitzar les puntuacions. Al cap i a la fi, la taula del Concurs de Castells només serveix per a una actuació, tot i que la seva vigència va infinitament més enllà, ja que constitueix la base que mesura les colles que s’hi classifiquen per actuar a les tres cites bianuals de Tarragona i, al mateix temps, constitueix l’únic element, més o menys acceptat, per situar els castells en un ordre determinat.

La Revista Castells sempre ha refusat establir rànquings castellers ni acceptar-los com a mètode de valoració. Però irremeiablement –i, al mateix temps, per convicció– accepta i fa servir la taula del Concurs com a element de context per valorar la dificultat dels castells. Ho fa per elaborar llistes com el Top 100 de millors actuacions, però també per conèixer l’estat de les classificacions provisionals de les colles que opten per actuar a Tarragona o, ras i curt, per ordenar els castells en una dificultat concreta. Com, de fet, la immensa majoria del món casteller.

El problema sorgeix quan s’intenten construir veritats gairebé absolutes sobre els punts i els mateixos rànquings. Aquí és quan la taula –tot i la seva objectivitat inqüestionable, ja que és la mateixa per a totes les colles– es mostra com un mesurador fred, distant i parcialment aliè a una part crucial de la realitat castellera com són els sentiments, la rivalitat i la superació.

L’any passat, el debat va tornar a fer-se viu, especialment arran del canvi de puntuació a la taula del Concurs, en què els castells de 10 i els sense folre es van intercanviar els papers i aquests segons van passar per sobre dels primers. El motiu que va dur la Comissió Assessora a efectuar aquest canvi va ser que els castells de 10 havien proliferat notablement –si més no, els dos anys anteriors– i es van situar en nombre de consecucions per sobre del 4de9sf i el 2de8sf. A més, aquest darrer només havia estat descarregat en aquells moments per una sola colla durant l’Era moderna dels castells. El 2016 va suposar un esclat dels castells de 10 (amb quinze descarregats i sis carregats), que, aparentment, va situar aquestes dues construccions més a l’abast de les colles punteres, ja que quatre els van descarregar aquella temporada, mentre que els nets només van ser completats per dues colles.

El canvi de puntuació va suposar que, automàticament, es modifiquessin les taules de les millors actuacions històriques, que a partir d’aquell moment es van adaptar als nous barems. No era la primera vegada en els darrers anys que es feien canvis d’ordre en els llistats. Dos anys abans, ja havia passat amb un castell menor (el 5de7 va passar per sobre del 7de7) i també va obligar a efectuar canvis en els registres històrics de les colles. Aquest canvi va suposar que la que fins aleshores era la millor actuació, segons la taula i contant-hi tres castells i pilar (la de Minyons a la Diada de la Colla del 2016: 3de10fm, 4de10fm, 3de9fa, pde8fm), va saltar a la quarta posició, en benefici de la que havien firmat els Castellers de Vilafranca per Tots Sants del 2015 (3de9fa, 3de10fm, tde8sf, pde8fm), que, precisament, l’any passat van repetir dos cops més, per Sant Fèlix i Tots Sants.

Però la taula –i, per tant, la valoració de castells en punts– constitueix una veritat a mitges en el fet casteller. De proves n’hi hauria un grapat, ja que ningú millor que les colles per certificar el valor que aporten a cada construcció i actuació. Una de flagrant és la de la Colla Vella i la Santa Úrsula de 2016, en què va descarregar el 4de10 amb folre i manilles, el 3de10 amb folre i manilles i el 4de9 sense folre. És l’única vegada en la història que una colla ha descarregat tres castells dels considerats de gamma extraordinària o premium (els del grup 7 de la taula del Concurs: 3de10fm, 4de10fm, 4de9sf i 2de8sf, a més del 9de9f i el 2de9sm), però, en canvi, aquesta actuació figura en el divuitè lloc de les millors actuacions de la història. El motiu és ben clar: la Vella va renunciar aquell dia a fer el pilar de 8 amb folre i manilles per tancar la seva pletòrica exhibició, ja que havia de substituir una posició clau, com era el sisè.

Quin sentit té que una actuació somiada per totes les colles punteres quedi relegada al divuitè lloc del Top 100? La freda lectura i interpretació de la taula es mostra contundent i no dóna dret a rèplica, ja que les sumes són les que són. Però és evident que els castells no es poden limitar a un factor tan distant com són els números. Qualsevol de les altres colles punteres somia tenir una actuació amb tres premium descarregats; ho han intentat en algunes ocasions i la complexitat i extrema dificultat de l’objectiu no els ha permès arribar-hi, si més no fins ara. Al mateix temps, de ben segur, que no hi ha cap casteller de la Vella que vulgui canviar la Santa Úrsula del 2016 per qualsevol de les actuacions que encapçalen el Top 100.

Aquesta reflexió és extensible a una infinitat de casos més. Els mateixos Minyons de Terrassa van obrir l’octubre del 2015 un debat sobre quina era la seva millor exhibició del moment: la que havien fet per Sant Fèlix d’aquell any o la de la diada de la Nova Atenes. En totes dues havien descarregat els mateixos castells (3de10fm, 5de9f, 2de9fm), però mentre a Vilafranca van carregar el pilar de 8 amb folre i manilles, a Terrassa van tancar amb el pilar de 7 amb folre descarregat. És obvi que, punts en mà, el pilar de 8 carregat va per sobre del pilar de 7 completat, però per als Minyons –la colla que renuncia de ple als punts i al Concurs, però mai no deixa de mirar-se’ls– va resultar prioritari per filosofia, per convicció i, fins i tot, per estètica, prioritzar quatre construccions descarregades que tres descarregades i una carregada, encara que la suma d’aquestes darreres fos superior. I qui gosa –i en base a què– rebatre a una colla sobre quina actuació considera millor en els seus registres?

En un altre estadi, l’any passat, els Esperxats de l’Estany van bastir a la vigília de les Fires de Sant Narcís la que, segons els punts, és la seva millor actuació: 3de7, 4de7, 5de6. Però, en canvi, ells no tenen cap problema en admetre que la que van fer la setmana abans a Banyoles (4de7, 3de7, 7de6) és superior. Per a una colla petita, fer un 7de6 requereix més recursos que no un 5de6, encara que tècnicament aquest pugui ser lleugerament més difícil. I, repetim: qui gosa dir-los-hi que estan equivocats i que han de considerar com a superior l’actuació amb el 5de6, malgrat que és evident que la taula puntua la dificultat tècnica i no el nombre de castellers que es necessiten per fer les construccions?

La llista de casos que permetrien qüestionar la validesa dels punts com a veritat absoluta seria inacabable i en alguns casos, fins i tot, abraçarien les colles que més els defensen de manera aferrissada. Un cas força comú seria els nivells de satisfacció que, entre les colles de 9 consolidades, genera quan, en determinades actuacions són en condicions de fer el 4de9 amb folre enlloc del 3 (tot i que generalment van junts). El 4de9f està puntuat per sota del 3de9f, però requereix de majors recursos per raons òbvies de camises i, per aquest motiu, determinades colles acostumen a rebre’l amb un punt superior de satisfacció.

El valor que una colla –o un casteller– pot aportar a una construcció determinada és quelcom difícilment compatible amb la tècnica i objectiva puntuació dels castells. Però, per altra banda, tothom coincideix que un 4de9 sense folre i l’agulla és més difícil que un 2de9 amb folre i manilles i, per tant, hi ha d’haver un mesurador que ho determini. I per defensar totes dues visions –perfectament compatibles– no calen veritats absolutes.

 

Foto 1: La Colla Vella i els Castellers de Vilafranca –en una imatge del darrer Sant Fèlix– mantenen una sana pugna per assolir els millors castells (F. Fèlix Miró)

Foto 2: Els Minyons celebrant un èxit, l’any 2016, a la seva tradicional manera (F. Nabridi Aróztegui

Foto 3: 4de10 amb folre i manilles carregat per la Colla Vella per Santa Úrsula

Foto 4: 3de10fm descarregat pels Castellers de Vilafranca a l’Arboç 2017 (F. Fèlix Miró)

Articles relacionats:

La contradicció dels punts

L’actuació més completa i els punts