Gralles i castells: assignatures pendents

LLORENÇ ROCA I PICAS, Membre de l’Escola de Grallers de Sitges

Davant del gran moment del fet casteller, s’està parlant poc de l’acompanyament musical dels castells. D’ençà de l’octubre de 1952, quan Pere Català Roca denuncià a la revista Destinoque a tot Catalunya només quedaven quatre colles de grallers –és a dir, 14 grallers i 7 timbalers[1]– la cosa ha canviat molt. Tot i que per una banda existeix la professionalització, per una altra, molta gent comença a aprendre sense una metodologia clara, ja que tothom s’hi atreveix. Podríem dir, fins i tot, que el món graller està a punt de morir d’èxit.

D’entrada la gralla, com tots els instruments, és complicada i podria afegir que poc agraïda, ja que un mínim temps sense tocar-la suposa un retrocés bestial, sobretot el no tenir llavi, que en diem. Amb això vull dir que no tothom està preparat per tocar la gralla, cal tenir una paciència particular per treure finalment un bon so i afinar correctament amb els altres membres de la colla. Aleshores per què les colles castelleres es permeten sortir al carrer amb grallers que no en tenen el nivell mínim? Realment, les colles castelleres no tenen pressupost ni cap altra alternativa? Tenint en compte que som humans i que tothom pot tenir un mal dia, potser alguns nous grallers tenen massa mals dies

En els meus 18 anys com a graller n’he vist de tots colors: des de colles castelleres presentant-se a actuacions sense músics propis, a colles a plaça amb només amb un timbal. Podríem comentar vídeos que han circulat per les xarxes socials de grallers en una actuació interpretant el Toc de Castells de forma destralera, però potser que ho deixem estar. Per davant de tot, s’ha de normalitzar i dignificar l’instrument.

Des que el 16 de novembre de 2010 els castells van ser inclosos en la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, les juntes de les colles castelleres i la mateixa Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) s’haurien de plantejar seriosament com gestionar el tenir un acompanyament musical adequat. Si bé és cert que algunes colles s’hi ha posat en aquest camí, com pot ser que el fet casteller sigui Patrimoni de la Humanitat amb un acompanyament musical desastrós en certs casos? Si els castellers assagen cada dia més i millor, com és que els grallers de la majoria de les colles no ho fan? La gralla és un instrument i necessita assaig constant.

En els darrers anys, el problema s’ha estès no només a les actuacions, sinó al moment final. Algunes colles han deixat d’interpretar el típic Toc de Vermut per tocar altres peces com laPolca d’Ours, fins i tot amb ball coreografiat de la colla castellera al mig de la plaça. Aquesta polca és una de tantes tonades pirinenques i no té massa a veure amb els castells. Així que tenint el Toc de Vermut–que els Macaris del Vendrell l’anomenaven Sortida de plaça[2]–, per què cal canviar aquesta bonica tradició i encara menys per fer un ball al mig de la plaça? Al final, aquestes peces tenen la funció dels antics tocs de retreta, que interpretaven els grallers per convidar la gent a dinar[3].

Entre les escasses iniciatives per estimular el nivell de les gralles en els castells hi ha la iniciativa sorgida fa pocs anys de premiar els grallers per part del Concurs de Tarragona. Però no deixa de ser sorprenent que ni tan sols hi hagi unes bases específiques. Si més no, a nivell públic, ja que no apareixen al seu web. Si s’efectua una cerca per Internet hi apareixen en alguns articles una breu valoració de dues línies del jurat, però sense cap acta que ho certifiqui. Els criteris valoratius que entenc que aplica el jurat de gralles se centra en dos àmbits: l’estrictament musical (que inclou aspectes com l’afinació, els equilibris de volum entre les diferents veus o l’estil d’execució) i l’execució del castell (on s’analitza la precisió en l’execució de l’aleta o del toc de sortida en el moment adequat, entre d’altres).

Són unes valoracions correctes, però insuficients. Per què, per exemple, no es valora que els grallers es presentin en formació tradicional (2 o 3 grallers i un timbal)? Entenc que si alguna colla es presentés en 40 grallers i timbalers no passaria res si afinés i fes una execució correcta del castell i podria arribar a guanyar el premi. Per què no es valora l’ús de gralla seca enfront la gralla dolça? O, fins i tot, la gralla baixa? O com també que la percussió sigui l’adequada? Som davant d’un instrument popular, no d’un instrument de cambra; a més a més, per al Toc de Castells no és necessari l’ús de claus. Ja a la seva època, el mestre Pau Casals va fer tornar a tocar amb gralla seca a la Colla Romeas per a recuperar el seu timbre brillant i contundent[4]. Tampoc no és una batucada i el timbal hauria de ser el correcte. Per què havent-t’hi premis monetaris es creu pertinent excloure de la valoració els grups sense una vinculació directa a la colla? Aquestes colles també han passat un procés d’aprenentatge i han d’assajar per assistir al concurs i fer-ho bé.

Moltes preguntes, cap resposta i falta de transparència. No s’entén com en el Concurs de Castells està tot tan mil·limetrat i valorat i en el premi de gralles ni tan sols hi ha unes bases públiques, tenint en compte que hi ha premis monetaris.

Podem estar segurs que la tradició de la gralla té futur assegurat, però hi ha molta feina a fer i s’han de millorar i potenciar molts aspectes, per tal de garantir que sigui digne i de qualitat. De la mateixa manera que la tècnica en el món casteller és cada vegada més important i clau en l’extraordinària evolució que veiem i vivim avui en dia a les places d’arreu del país.

 

Foto 1: Grallers del Vendrell, tocant castells en la primera part del segle XX

Foto 2: La Jove de Sitges alçant un 3de7 amb l’agulla, acompanyada de l’Escola de Grallers de Sitges

Foto 3: Disc de gralles editat per l’Escola de Grallers de Sitges l’any 1973

Notícies relacionades:

Els castells i les gralles necessiten de la festa

El matrimoni de gralles i castells

Nivell i qualitat de les gralles

Un lloc per als grallers i tabalers

 

 

[1]Pere Català i Roca, “¿Está desapareciendo una institución tradicional?”, Revista Destino, 18 d’octubre de 1952, p 5.

[2]Joan Cuscó i Clarasó, Toc de Castells, Edicions i Propostes Culturals Andana, 2008, pp. 40-41.

[3]Joan Cuscó i Clarasó, Toc de Castells, Edicions i Propostes Culturals Andana, 2008, p 60.

[4]Joan Cuscó i Clarasó, Toc de Castells, Edicions i Propostes Culturals Andana, 2008, p 24.