La norma d’un sol castell carregat: un primer balanç positiu

GUILLERMO SOLER

L’any passat la comissió assessora del Concurs de Castells va aprovar una norma segons la qual en la competició bianual només puntuaria un castell carregat, obligant, per tant, a què almenys dos dels tres castells puntuats fossin descarregats. La norma va aixecar crítiques immediates, sovint mitjançant l’artifici de traslladar-la a actuacions que no es regien per aquests paràmetres. La contestació va ser prou forta perquè fins i tot la comissió assessora –recordem-ho, amb una notable majoria de representants de colles castelleres- s’obrís a la revisió de la seva decisió, i aquest any va tornar a votar la normativa, amb el mateix resultat. Un cop s’ha aplicat per primer cop en les tres jornades de la darrera edició del Concurs tenim més elements per valorar-la. I, en aquest sentit, considero la primera experiència com a força positiva.

Val a dir que, personalment, sempre he considerat que aquesta norma té sobretot un caràcter ideologicopedagògic, per dir-ho d’alguna manera. Ideològic perquè parteix de la consideració que el castell carregat és un fracàs (un fracàs parcial, si voleu, però fracàs) que cal anar erradicant. I que en el resultat global d’una actuació les estructures completades han de ser més que les que només es coronen (en el cas del Concurs, dos a una respectivament). I pedagògic perquè la finalitat de la normativa és justament transmetre i difondre aquest missatge, aprofitant la caixa de ressonància del Concurs, a castellers, colles i públic. Tal com jo veig aquesta norma, el més important és el missatge que vol transmetre, i no tant els resultats concrets i immediats que pugui tenir sobre el Concurs, que al cap i a la fi “només” acull 200 de les més de 12.000 construccions que s’aixequen cada any. I això l’any que n’hi ha, de Concurs. Per tant, quan diem que la norma juga en favor de la seguretat, pensem sobretot a reforçar el discurs en favor del castell carregat com a castell incomplet. Perquè per molt que sempre es digui que “totes les colles volen descarregar els seus castells”, penso que encara li donem massa valor al castell carregat (que no vol dir que no en tingui).

El meu suport a la normativa s’ha fonamentat sobretot en aquesta visió concreta, diguem-ne, a mitjà termini. Reconec, en canvi, que tenia més dubtes sobre quins serien els seus efectes concrets al Concurs, especialment en la primera edició en què s’apliqués la norma. En aquest sentit, els contraris a la norma havien apuntat tota una sèrie de possibles efectes contraproduents o negatius (a vegades contradictoris entre ells, cal dir-ho) i, efectivament, calia comprovar-ho sobre el terreny. És aquí on, al meu entendre, penso que ens hem trobat amb una agradable sorpresa, que cal celebrar amb la lògica prudència de què tot just és la primera edició i cal molta més perspectiva abans de fer valoracions definitives. Carles Esteve ja ha aportat en aquesta mateixa revista algunes dades rellevants, però jo em vull concentrar a comentar com s’han ajustat a la realitat algunes de les prediccions que es van fer sobre els efectes negatius de la norma.

Abans, però, val la pena apuntar que una crítica habitual ha estat sobre la suposada artificialitat de la norma (per què acceptem un castell carregat i no dos, o cap?) que, d’alguna manera, aniria en contra d’un suposat ordre “natural” casteller. Doncs sí, és innegable i evident que la norma és artificial o construïda. Com ho és, d’altra banda, tota normativa castellera. Per què a les actuacions es fan tres rondes? Per què acceptem que es pugui desmuntar un peu fins a un determinat nivell sense que ho considerem intent? Per què un castell carregat (fora del Concurs) no es pot repetir? Totes aquestes són normes artificials, que simplement s’han consolidat per consens. Que siguin “tradicionals” no vol dir que siguin eternes, ni que no canviïn al llarg del temps. Evidentment, el Concurs és el reialme de l’artificialitat, començant per la taula de puntuació: realment un castell X val 1630 punts? Recordem que no fa pas massa temps encara era “natural” que un castell carregat valgués més que l’immediatament inferior descarregat, una norma que segurament avui en dia ben pocs subscriurien (i, per cert, ja en aquells temps se’ns va dir als que vam promoure canviar-ho que traiem la memòria ancestral castellera). Per què, ara, acceptem un castell carregat i no dos, o cap? Senzillament perquè aquesta és la norma que els actors pertinents (en aquest cas, via un organisme formal, la comissió assessora) han aprovat. Si eventualment no encaixa amb el sentiment general del món casteller, tornarà a canviar (ep, en una direcció o en una altra!). Ara per ara, per dir-ho d’alguna manera, hem decidit que acceptem un sol error.

Anem ara a repassar les crítiques que apuntaven a possibles efectes negatius de la norma. La primera i més generalitzada apuntava a un impacte profund sobre la classificació final, amb colles que, en veure el seu segon castell carregat anul·lat, es veurien relegades a posicions molt inferiors a les que els correspondria sense la norma. Aquest fet, a més, es presentava com una injustícia evident. A l’hora de la veritat, només una colla s’ha vist perjudicada d’aquesta manera en el Concurs 2018: els Castellers de Sabadell, que han “saltat” d’una teòrica vuitena posició a la tretzena. Si això és una injustícia o no, dependrà del punt de vista de cadascú en relació amb la norma (són injustos tots els resultats que es van donar amb la puntuació que primava els castells carregats?), però en tot cas el que vull destacar és que tan sols ha afectat una colla de 42 participants.

Justament això és el que, al meu entendre, debilita altres crítiques que s’havien formulat i que penjaven d’aquesta primera. Així, es deia que la norma obligaria a moltes colles a provar un castell extra després de dues caigudes. Això podria comportar més caigudes encara i un augment en la durada del Concurs. En aquest 2018, ni una cosa ni una altra. Els Castellers de Sabadell van aconseguir un tercer castell puntuable gràcies a un quatre de vuit descarregat en ronda conjunta.

Això pel que fa als efectes més “tangibles” de la norma. Fins a quin punt va influir en determinades decisions dels equips tècnics només ho saben aquests, però sí que podem intuir que alguna cosa deu tenir a veure amb el fet que sigui el Concurs de Castells de Tarragona amb un menor percentatge de caigudes, segons dades de Pere Ferrando. Punt positiu per la norma.

També és cert que el descens de caigudes ha anat acompanyant d’un major nombre de peus i intents desmuntats. En aquest sentit, es pot argumentar que la norma ha contribuït a allargar el Concurs. És probable. Però -a banda que crec que tots ho donarem per bo si això ha estalviat alguna caiguda extra- també hauríem de tenir en compte si la norma ha influït a l’hora que algunes colles hagin decidit no provar castells que no veien clar poder descarregar i “conformar-se” amb el resultat ja assolit. En aquest cas hauríem estalviat temps (a banda de caigudes).

Segurament entorn aquests intents que –potser- hauríem vist sense la norma gira una altra crítica que d’alguna manera venia a dir que puntuant un sol castell carregat el Concurs es devaluava. Recordo sentir un periodista que va arribar a dir, directament, que “el Concurs ha mort”. I, malgrat això, no sembla que al final se n’hagi ressentit massa: més gamma extra que mai, més prèmium –i a càrrec de més colles- que mai, més colles fent castell de nou que mai… No és això el que volem? Algú pensarà que la collita encara hauria estat millor sense la norma, que potser –i poso exemples concrets- sense la maleïda norma la Joves de Valls no hauria desmuntat els intents de quatre de nou sense folre, la Jove de Tarragona hauria tirat el mateix castell en quarta ronda i Vilafranca s’hauria tret de la màniga algun intent de castell inèdit per mantenir la lluita fins al final. Amb norma o sense, si les colles van optar per no arriscar és perquè veien molt poques opcions que els castells no acabessin en caiguda. I, des del meu punt de vista, la decisió va ser encertada. Si la norma va ajudar-hi, perfecte. Si no la van tenir en compte, tampoc no els devia fer nosa.

De moment, ni una munió d'”injustícies”, ni més caigudes, ni un Concurs devaluat. Potser un Concurs més llarg. En tot cas, un Concurs amb menys caigudes. No em sembla un mal balanç provisional. I menys encara si pensem –i jo ho continuo pensant- que el més important és el missatge que llencem.

Foto 1: Imatge de diumenge del Concurs (F. Fèlix Miró)

Foto 2: La Joves preparant el 2de8sf (F. Clàudia Sauret)