Les bondats de la norma del castell carregat

ENRIC GÜELL PENAS

El Concurs del 2018 ha estat el primer certamen a aplicar la polèmica norma de comptabilitzar només un castell carregat. El motiu? Millorar la seguretat, diuen. Però, quins són els beneficis reals de la norma? Realment ajuda a millorar la seguretat?

Els defensors de la mesura la justifiquen dient que el castell carregat és un fracàs evitable, i consideren que hi ha castells on els castellers els fan amb intenció de caure després de l’aleta. De fet, van més enllà, i creuen que la norma del concurs no és només pel concurs, sinó que s’ha d’extrapolar per erradicar el filocastellerisme: Anar només a carregar és el concepte de castellerisme. Un concepte que el mateix autor ja donava per superat, i per tant, totalment anacrònic i obsolet, en un article del 2013.

Aquesta concepció d’anar a carregar era comú en els intents de grans castells dels anys 90-00, però ja no dels 10. Jo, com a espectador, me’n vaig adonar que el canvi de mentalitat era realment una realitat en el Concurs del 2014 amb l’actitud de la Colla Vella davant del 4de9sf en cinquena ronda. La Colla Vella intentava un castell que fins aleshores no havia descarregat en el segle XX ni XXI, el 4de9sf. Només de carregar-lo ja s’enduien el Concurs. El castell (de més remenats ens n’hi hem vist pujar) va tirar avall amb sisens col·locats i els dosos a l’alçada dels quarts. He de reconèixer que a mi, en la cinquena ronda d’un concurs, em va sorprendre. El motiu? Que no tenia corda per descarregar-se. L’objectiu dels castells ja no és anar-lo a carregar encara que el preu a pagar sigui el primer lloc del Concurs. Si caure és evitable i sembla imminent, no queda altra que tirar avall. I portar a plaça allò treballat amb suficient gent i temps per garantir al màxim possible la seva adequada consecució. I de fet, així va ser: en la següent temporada la Vella descarregaria per primer cop en més de 130 anys el 4de9sf, i de fet, en faria múltiples per temporada, fins als tretze descarregats avui en dia, finals del 2018.

Cito l’exemple de la Vella perquè és la que m’ha semblat un dels exemples més explícits, però la gran majoria de les colles ja havien canviat el xip amb anterioritat. Només cal tirar d’hemeroteca per veure com, llevat que sigui una primera aleta inèdita d’un castell per la colla, ja no se celebren els castells només carregats. I aquí l’exemple més flagrant el trobo a la Joves, quan a cada 2de8sf carregat d’enguany, la celebració ha estat pràcticament inexistent, ja que el gran domini que l’hi tenen els feia aspirar a descarregar-lo. Qui ho hagués dit fa 15 anys!

Els defensors de la mesura del castell carregat creuen que el castellerisme és vigent, no són capaços d’argumentar-ho amb exemples, i de fet ells van més enllà, doncs voldrien invalidar tot castell carregat i que només valguessin si fossin descarregats. Si tan vigent és la qüestió en l’actualitat, potser caldrà valorar els resultats que abocarien a extreure tals conclusions. No obstant això, alguns dels defensors de la norma del castell carregat fins i tot sostenen que l’efecte de la norma no té per què comportar un canvi en els resultats, si més no a curt termini. I això xoca frontalment amb la lògica de tot sistema normatiu: aplicar una norma serveix per avaluar-la mitjançant indicadors.

I és aquí on hem d’analitzar els resultats dels últims concursos. Perquè, si s’ha d’aplicar una norma per aconseguir una millora, és que deu haver-hi un problema objectivament constatable, no?

Dades Concurs de Diumenge (Font: base dades CJXT / CCCC)

Si ens centrem en el concurs de Diumenge, es veu com després del concurs 2012 (on només hi va haver dos intents de castell Grup 7, els dos descarregats pels Castellers de Vilafranca), es passa del 22,7% de caigudes al 31,8%. Aquest augment, estadísticament significatiu, es justifica per la presència de vuit proves de castell de 10/sf (i probablement, implementació encara insuficient de les actuals rutines d’assaig). A partir d’aquí, es produeix un descens de caigudes, del 31,8% del 2012 al 29,1% del 2018 (-2,7%), que tot i no ser significatiu, marca una tendència que es repeteix el 2018, amb el 26,7% (-2,4%). Cal fer notar que en el concurs del 2016 s’intenten onze castells 10/sf, mentre que el 2018 se’n veuen deu (tres de descarregats en cadascun).

Això posa de manifest que la tendència a millorar la taxa de caigudes comença en el concurs anterior a l’aplicació de la norma, molt probablement degut a factors com la millora de la qualitat tècnica de les colles fruit de major dedicació i intensitat en rutines d’assaig, conscienciació de les colles a portar a plaça els castells amb suficients garanties i la utilització de la xarxa i la realització de proves senceres (castells desfolrats i nets).

Per tant, de què serveix la norma?

La norma només busca condicionar l’estratègia de les colles quan es fa un castell carregat: o et rendeixes i baixes pretensions, o te la jugues que si tornes a només carregar, és com si no haguessis fet res. Crea doncs una pressió que no existia. Però alhora, la norma de la incompatibilitat impedeix poder assegurar prèviament per treure pressió a la mateixa colla. Evitar especulacions per no allargar l’esdeveniment, diuen.

Anem a detallar aquests aspectes:

Estratègia de les colles (plantejament). En l’etapa compresa entre la notificació del canvi normatiu del castell carregat i la celebració del concurs hi va haver qui va especular que les colles sortirien a assegurar amb castells del Grup 6 en les dues primeres rondes, relegant els grans castells quan el cansament fos major en una segona fase del concurs. L’evidència ha constatat que no s’han acomplert tals presagis. Les colles, ara em centro en el grup A, van plantejar una actuació de màxims, i es va poder veure com, amb aquesta normativa, la colla que descarrega les dues primeres rondes té mig concurs al sac.

Valor 0 dels carregats. Paradoxa dels inèdits. És evident que l’objectiu és descarregar-los, però per molt ben preparat que pugui tenir una colla un castell, el mateix castell es pot complicar durant l’execució i acabar caient –sobretot els castells de major dificultat, especialment els de 10 pisos, on no hi ha xarxa on es pugui fer sencer a l’assaig–. En l’era actual, les colles defineixen molt clarament els seus objectius i els treballen a l’assaig i només aquells que presenten garanties suficients de ser descarregats són els que arriben a plaça, com una punta de l’iceberg. Si acceptem aquestes dues premisses, no hauríem de fer escarafalls per donar valor a un castell que es carrega i cau després. Caure pot significar despenjament –amb arrossegament de la resta de castell o caiguda lliure del casteller/s implicats–, caiguda in extremis després de carregar, caiguda a mitja o a final de descarregada amb canalla fora, provocada per enfonsament, per mal encaix entre uns determinats pisos, etc. Sigui com sigui, el castell queda carregat, i un castell carregat té un valor, menor a ser descarregat, i des de fa uns anys, a la taula de punts del concurs, inclús inferior al castell descarregat de l’anterior categoria.

El que esdevé incongruent és que quan es carreguen 2 castells a la TAP, un dels dos automàticament valgui 0, reconeixent com a valor 0 l’esforç de la colla per fer, molt probablement, un castell que tantes altres colles persegueixen o admiren utòpicament lluny de les seves capacitats.

Es fa impossible d’explicar com, teòricament, s’hauria pogut abordar per part d’una mateixa colla al concurs dos castells dels anomenats inèdits, posem per cas el 9de9f i el 3de9sf, i en cas de només carregar ambdós, ser els primers carregats a la història dels castells, i en canvi, només computar un i no tenir assegurada la victòria que, si m’ho permeteu, mereixeria qui aconseguís tal fita, pràcticament sense necessitat d’un tercer castell. Tota una paradoxa.

Atribuir valor 0 a un castell que es trenqui després de l’aleta, només perquè ja se n’ha deixat un anteriorment en només carregat, és infravalorar el castell menor puntuat i l’esforç que comporta, i en el meu cas, necessitaré que m’ho expliquin més i millor per arribar a comprendre-ho.

Pressió precastell. Un cop acceptades les normes del concurs per les colles participants, cada colla sap doncs que si deixa un castell incomplet després de l’aleta, és hipotecar les següents rondes.

I en cas de tenir ja un castell previ carregat, s’afronta el castell a un tot-o-res, sabent que si es produeix un accident després de l’aleta, tot l’esforç haurà estat en va.

Tant si és abans de la primera caiguda com quan ja hi ha castell carregat previ, només les colles que s’hi han trobat poden dir si existeix una pressió extra que pugui influir en el desenvolupament del castell o si n’estan exempts. També afegiria que davant qualsevol declaració mai sabrem del cert el grau de sinceritat d’aquesta. Perquè… i si la norma generés nervis que afegeixen més dificultats al castell? De confirmar-se estaríem davant una mesura contraproduent, que justament obtindria l’efecte contrari.

Pressió i estratègia postcarregat. Un cop un castell ha quedat carregat al concurs, toca replantejar-se l’actuació. O seguir amb el programa (com s’hagués fet sense la norma), o canviar castell i objectiu, per salvar els mobles, davant un risc evident de fer un exigint esforç i no tenir més recompensa que una foto i una ronda en blanc. Si la caiguda no ha tingut conseqüències en l’estat psicofísic de cap casteller, quina seguretat es millora amb la norma? Què té de pedagògic dir-te que un segon castell carregat val 0? A la que hi hagi un castell carregat, ja pleguem? Personalment dono gràcies a haver pogut veure el concurs dels verds del 2012. Dubto si amb aquesta norma mai l’haguéssim arribat a veure.

Els dirigents del concurs la van introduir amb l’únic pretext del de millorar la seguretat. Algunes veus diuen que és una mesura pedagògica i filosòfica, però no deixa de ser la seva opinió, tan respectable com la meva: la norma del castell carregat ha ensopit un concurs, no tant pels aparents resultats. Els Castellers de Sabadell van ser els únics damnificats directes en el resultat, i hauríem de veure si va afectar en algun aspecte als Castellers de Sants i als Castellers de Sant Pere i Sant Pau, sinó pels efectes indirectes que podria haver generat –a les demés colles que no haguessin descarregat els castells que es proposave–, però que no tenim eines per valorar objectivament.

Llavors, com es millora la seguretat? La millora de la seguretat es fa dins de cada casa i sense cap norma que ho propugni.

Dades del Concurs 2012-2018 (incloent tots els dies de Concurs)

Foto 1: 4de9 amb folre  carregat dels Castellers de Sabadell, el passat Concurs (F. Fèlix Miró)

Foto 2: Primer 4de9 descarregat del s.XXI de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, St.Fèlix 2015 (F. Enric Güell)

Foto 3: Primer 2de8 sense foltre carregat a Valls en la història moderna

Articles relacionats:

La norma d’un sol castell carregat: un primer balanç positiu

Aposta segura del Concurs

Menys caigudes i més desmuntats al Concurs