L’aleta, una icona a protegir

CARLES ESTEVE

Una de les imatges més precioses i apreciades de l’art de fer castells és l’aleta. El gest amb la mà de l’enxaneta i el so de la gralla marcant el cim amb un sol agut és una de les estampes il·lustratives del món casteller. Una aleta que cal protegir: s’ha passat a validar el castell carregat amb el peu sobre el dos contrari i sovint les gralles van a destemps. Fer castells alts, sí, però fer-los bé també és quelcom a reivindicar.

L’entrada de la fotografia al món casteller devia ser tota una revolució. Captar en una imatge la grandiositat d’un castell ha estat perseguit per moltes càmeres. L’aleta indica un primer èxit i l’aplaudiment del públic així ho reconeix –en el moment precís en les places enteses–. Els fotògrafs –professionals o afeccionats– intenten captar la imatge de la mà aixecada com a senyal de triomf. Segurament la fotografia del castell coronat –publicada a mitjans i pòsters– ha estat decisiva perquè carregar el castell tingui la consideració d’objectiu assolit –quan el cert és que queda mitja feina per fer–. Tot el castell muntat i la mà aixecada és la imatge més buscada.

Ara bé, les normes del Concurs han entrat de ple a les places. Totes les colles accepten –no hi ha dissidència– que un castell està carregat quan l’enxaneta posa el peu sobre l’espatlla del dos contrari per on ha pujat. Hagi fet l’aleta o no. Les photofinish en cas de dubte tenen sempre en compte aquesta norma. Aquest és un cas de norma que ha traspassat les parets de la TAP. Una norma coneguda per a la majoria de castellers i que no ho és tant entre el públic ocasional o el neòfit. L’aleta té aquest component romàntic de l’enxaneta saludant al cel. Cal, doncs, preservar aquesta icona que el castellerisme ha convertit en gest simbòlic.

En l’àmbit sonor també té les seves particularitats. L’aplaudiment dels espectadors ha de ser precís, quan toca, com també l’aleta dels grallers. És el moment amb més decibels de l’actuació. Els castells també són sons i els castellers es guien amb tots els sentits –el sonor és molt important–. L’aplaudiment de l’aleta coincideix amb el darrer pas de la remuntada de l’enxaneta i esclata en veure la mà alçada –no s’està pendent del peu– i produeix estranyesa quan l’aleta és imperceptible o inexistent. Cal recordar que el pas de l’enxaneta per sobre de l’aixecador és fugaç en l’actualitat i fruit de l’atrofiament del pom de dalt del Ball de Valencians que va convertir al que aixecava en un acotxador (acotxat) o cassoleta/cassola. El Toc de Castells recull en la seva partitura una part dramàtica –de suspens– que indica que quelcom gros està a punt de passar: re-mi- re-mi-re-mi-re-mi-re-mi-re-mi… SOL! És l’aleta, que a poder ser ha de coincidir amb la mà alçada. No és un caprici, és un avís al públic i que serveix als mateixos castellers per saber com a va el castell. Una aleta anticipada o amb retard pot influir en el resultat d’un castell que va just. Des dels baixos als dosos és un senyal de què va succeirà i del que cal fer. També pot esperonar a l’enxaneta que no està del tot decidit a fer l’última remuntada –una empenta com la que genera el crit encoratjador del públic o del qui canta el castell–. No fer l’aleta, tocar-la en l’àmbit musical, també indica que el castell no ha arribat dalt o que baixa sense haver fet el cim –una informació important–.

Els castells són les úniques torres humanes que tenen un element musical com a senyal que s’ha coronat la construcció. Els Falcons, que fan servir melodies populars, no solen tenir aquest avís, llevat dels Falcons de Barcelona que han incorporat una “aleta” a les seves figures més complexes. El mateix passa en el món de les muixerangues on habitualment s’interpreta la Muixeranga d’Algemesí que no marca els temps de la construcció. Però hi ha el cas de la Muixeranga d’Alginet que ha incorporat una melodia diferent i que marca el moment en què el xiquet corona la figura. Són propostes interessants però que la majoria –de moment– no veu com a una evolució necessària.

L’aleta castellera és icona i sense ella costa imaginar un castell. L’estampa més bonica és la de l’enxaneta ben encavalcat –sense gairebé tocar l’aixecador–, amb el braç i la mà ben aixecada. Anant fins a l’extrem, a nivell de vocabulari, al Vendrell no podrien fer cap castell sense l’aleta: així li diuen a l’enxaneta.

Articles relacionats:

A ningú no l’interessa el set?

Aposta segura del Concurs

A Anglaterra, rugbi; i a València, muixerangues

Sense 6 no hi ha colla

Solucions sota cobert i tocs inacabats