L’Aurora va ser la primera

De vegades no saps com la vida et regla moments que recordaràs durant molt de temps, i avui, compartint un cafè amb l’Aurora, he tingut aquella sensació de moment únic i excepcional.

Em trobo davant d’una dona que amb 82 anys té una veu clara i segura però, a la vegada, deixa entreveure la vulnerabilitat d’una dona que ha patit i lluitat. Sóc conscient també que transmet la humilitat d’una dona que si hagués estat home, ja tindria una estàtua en qualsevol plaça castellera. Mirant-la als ulls, tinc una sensació de persona coneguda i estimada, com l’àvia que tots voldríem tenir.

Quan s’ha assegut a la taula i ens ha dit amb veu emocionada que quan es morís desitjaria sentir les gralles en el seu enterrament, que encara l’apassionava el seu so quan les sentia, ha donat més sentit a aquesta aventura que, de la mà de la Raquel i la Maria, hem començat per recollir tota la informació sobre el fet de la dona en el món casteller. Perquè és la passió pels castells el que ens mou, la passió per no deixar que aquelles dones que avui ens han permès arribar fins aquí, quedi en l’oblit.

L’Aurora va tenir la sort de tenir un pare apassionat pels castells que va ser fundador dels Castellers de l’Eramprunyà i actiu de les colles vallenques, i de tenir tres germans que seguien la passió del pare. Ella s’hi va afegir sense adonar-se que era única, que aquell fet la convertiria en la primera dona que va fer castells i per un segons em recorda la meva història. El meu pare d’origen tarragoní va ajudar en la fundació dels Castellers de Mallorca i m’hi va portar, en aquell moment no vaig saber que jo també faria coses que les dones en els castells mai havien fet.

Però l’Aurora va ser la primera i ho serà sempre, va ser l’única durant més de 25 anys. Cap altra va seguir les seves passes, no va ser fins als anys 70 que una nena va tornar a pujar a les alçades. És aquí on recau el pes de la responsabilitat sobre cada una de nosaltres (castelleres), hem d’entendre que no passa res si som les primeres, no ens ha de fer por obrir el camí, el que hem d’aconseguir és no ser les úniques.

Escolto l’Aurora com explica que ha viscut treballant per tothom, les filles, el marit, la casa, i penso: I ella? Els valors dels castells no ens han ensenyat res? On som les dones? I perquè és més senzill criticar-nos que alabar-nos? L’important és que també fem coses per valorar-nos, per posar en relleu que en els castells no hi ha posicions masculines o femenines, que en els castells la força no és un adjectiu masculí, que el seny no té per què ser un adjectiu femení i que trobar l’equilibri és el que ens farà realment valentes, conscients que encara queda molta feina per fer.

AINA MALLOL

Articles relacionats:

Dones que porten el pes

L’autosuficiència de les borinotes

Les dones han fet els castells més grans

Les dones dels Xicots i el 4de8

Dones al terç del 4de8

El tap al quart

Mitja família al pis de sisens