S’ha arribat al límit?

La Colla Vella dels Xiquets de Valls va arribar a Santa Úrsula amb la sensació de deures fets. Això va fer que plantegés la diada per anar a la recerca del que li era desconegut i, després de descarregar a la primera ronda el 4de9 sense folre (tretze descarregats, cinc dels quals durant el 2018), va optar pel 2de9 sense manilles i pel 3de9 sense folre. Els dos van quedar en intent. A l’altra banda de la plaça, la Joves, havent recuperat el 4de9sf la setmana anterior al Vendrell, va portar a plaça dos intents de 3de9sf. Intentava, doncs, l’actuació somiada, la tripleta neta. Les dues colles que durant la temporada havien aconseguit descarregar els dos castells més valorats a la taula de puntuació del Concurs del Castells de Tarragona, s’atrevien a anar més enllà, gosaven explorar un terreny que els era desconegut, malgrat que, en el cas del 3de9sf, tenien experiència en intents de temporades anteriors.

Altres anys, proves de castells superiors al 4de9sf i el 2de8sf les havien fet els Castellers de Vilafranca, que havien carregat en tres ocasions el 2de9sm, del total de sis intents vistos a plaça. Quan s’ha intentat superar aquest límit, els resultats no han reeixit. I ens referim a intents seriosos, no improvisats (abans s’improvisava sovint per intentar guanyar el Concurs), precedits d’assajos intensos fets després d’estudiar a fons les diferents alternatives que cada colla tenia per configurar els troncs. Especialment, del 3de9sf. La novetat introduïda per la Joves per Santa Úrsula de posar cinc agulles entre els tres baixos demostra que el castell el tenien molt ben estudiat, i al pati d’assaig s’havien fet desenes de proves buscant l’encaix perfecte. 

Però l’èxit amb aquest castell no ha arribat, cosa que fa que ens podem preguntar si ja hem arribat al límit dels castells possibles. Dit d’una altra manera: és possible descarregar el 2de9sm? És possible fer-li l’aleta al 3de9sf? I als altres castells que podem considerar de la categoria dels castells no impossibles? El 4de10 sense manilles s’ha assajat, però no ha anat mai a plaça. Tampoc ho ha fet el 9de9 amb folre, que enguany hem tingut a prop si fem cas als assaigs fets al Portal Nou de Valls i al Cós del Bou de Tarragona. I el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals que vam veure intentar un cop a Vilafranca? I el 5de9sf que ningú s’ha atrevit encara a assajar? Es pot plantejar en termes possibilistes el 4de9 sense folre i el pilar al mig? I el 3de10 sense manilles? I el 5de10 amb folre i manilles? Podem plantejar com a possible la tripleta neta en una mateixa actuació? 

Arribar a mantenir-se.Hi ha una coincidència general entre els castellers que han estat caps de colla que és més fàcil arribar a assolir un objectiu, que mantenir-lo un cop assolit. Amb el temps, els troncs s’han de canviar, la capacitat de mobilització social necessària en alguns d’aquests grans castells varia també d’una temporada a la següent i és més fàcil de motivar la colla per a una estrena que per a una repetició… Això fa que mantenir el nivell de la temporada anterior resulti especialment difícil. És aquesta la raó que fa que calgui observar amb admiració la trajectòria dels últims dos decennis dels Castellers de Vilafranca, que han estat capaços de mantenir i millorar els registres gairebé cada temporada, fins aquest 2018.

Si això és vàlid per a les colles que encapçalen el rànquing, també ho és per a la resta. Els Capgrossos de Mataró, van haver de lluitar de valent el 2018 per mantenir el 5de9 amb folre i el 2de9 amb folre i manilles. Els Castellers de Sants no van poder revalidar el 5de9f i tenien un final de temporada difícil per les lesions, un altre dels factors que influeixen a l’hora d’aconseguir l’objectiu de mantenir el nivell de temporades anteriors. Són diversos els casos de colles que han assolit el nivell de 9 pisos i que l’han perdut amb posterioritat. Els Xiquets de Reus, per exemple, van perdre el 3de9f el 2017, i l’aconseguien recuperar el 2018, prova que es tracta, per ara, del seu castell límit. En el quadre adjunt hi figura el castell més alt assolit, segons el rànquing del Concurs del 2018, el que marca el límit de totes les colles que han assolit algun castell de 9 en aquesta era moderna.

El calendari. Més enllà de l’estat de salut tècnic i social de cada colla –que són elements determinants– hi ha un altre aspecte important, que és el calendari. Quan una colla té una gamma de castells molt àmplia (el cas, aquest 2018, de la Colla Vella), l’estratègia del calendari per poder portar tots els castells esdevé un altre element clau. No fa pas tants anys, que els Castellers de Vilafranca es van inventar la diada de Tots Sants, o una diada específica, ja avançat el mes de novembre, per intentar ser els primers a descarregar el castell de 10. Els grans castells necessiten un procés de maduració al llarg de la temporada, i quan els objectius de grans castells són molts, cal dissenyar un calendari que permeti que hi càpiguen tots. 

Més enllà d’altres factors, com la pressió que hi ha a determinades places (per a una colla de Valls, no és el mateix fer el 2de8sf a Vilallonga que fer-lo a la plaça del Blat), aquesta necessitat d’adaptar el calendari als objectius explica la sorpresa que va suposar per a tothom que la Colla Vella portés el primer 5de9f de la temporada a la Selva del Camp, o que aconseguís fer història amb el seu primer 2de8sf descarregat a Vilallonga del Camp. Són castells de gran diada, però quan els objectius tenen un nivell tan alt d’ambició i són tan nombrosos ha calgut aprofitar les oportunitats que dóna el calendari per poder aplicar l’estratègia dissenyada en cada tram de temporada, que en el cas de Valls té tres parts clares, que s’acaben per Sant Joan (24 de juny), Sant Fèlix (30 d’agost) i Santa Úrsula (el diumenge següent al 21 d’octubre). 

Un altre exemple el trobem a Tarragona: el calendari festiu local es queda curt, i per això la Colla Jove, per exemple, ha fet una aposta molt forta per la Fira de Santa Teresa, al Vendrell (mitjans d’octubre), i els Xiquets de Tarragona per Tots Sants a Vilafranca. Al Vendrell és on la Jove va descarregar el seu primer 5de9f i va carregar l’únic 4de9sf que ha assolit fins ara. I els Xiquets, a Vilafranca, hi ha portat grans intents de 5de9f o de 2de9fm, quan aquests castells els tenia a l’abast.

Menys camises? En el món dels castells no tot són qüestions tècniques, i sovint el vessant social de les colles és el que posa el límit. La tècnica s’aprèn, però es necessita gent que estigui disposada a aprendre-la, gent que vulgui fer castells. Durant el 2018, moltes colles que van notar una minva en els seus efectius, tant a plaça com, sobretot, al pati d’assaig. Hi ha una dada significativa: si mirem les dates de fundació de les colles castelleres, podrem observar que durant el bienni 2013-2014 van néixer o es van refundar 21 colles en parts molt diverses del país, tant a la Zona Tradicional com la No Tradicional. Durant els últims tres anys (del 2015 al 2018), les colles creades han estat set. Sense voluntat de ser precisos, cal afegir a aquestes dades que algunes de les colles fundades els anys 13 i 14 o ja han desaparegut o s’ha vist que la seva activitat ha estat escassa. Aquestes dades no deixen de ser una mostra de la puixança social del fet casteller, que no és la que havia estat.

No existeixen dades oficials del nombre de camises existents, ni quantes en té cada colla, però van ser molts els caps de colla que, durant la temporada 2018, van argumentar la manca de camises per explicar als periodistes, en fer la valoració final de les actuacions, per què el castell objectiu que s’havia anunciat no es va portar a plaça. La qüestió de les camises és, doncs, un argument més a tenir en compte a l’hora de fixar els límits que avui té el món casteller.

Grans castells.També podem mesurar la salut del món casteller, a efectes de determinar on són els límits actuals, amb el nombre de grans castells assolits durant la temporada 2018 en relació a les anteriors. I, malgrat que el 2018 va ser any de Concurs, que, a efectes estadístics, és una actuació que aporta molts castells, el nombre total de castells de 9 i gamma extra va baixar en relació al 2017. 

Si es mira el total, ja no es tracta de constatar la baixada del nombre de grans castells assolits en relació al 2017, sinó en relació al 2016, quan també es va celebrar el Concurs de Castells a Tarragona. En relació a aquell any, estem parlant de 76 castells de 9 i de gamma extra menys realitzats, un 22,4% menys. La qüestió de la manca de camises que es va anar constatant al llarg de la temporada pot ser l’explicació d’aquesta minva del volum de grans castells. 

Per ser justos, cal remarcar algunes circumstàncies que contenen les dades: el 2017 es van haver de suspendre diades importants (Sant Magí i Gràcia, per exemple) pels atemptats de Barcelona. I durant el 2018, la pluja de Sant Narcís a Girona i la baixa efectivitat de les construccions bastides per Santa Úrsula a Valls i per Tots Sants a Vilafranca també hi van tenir la seva influència, tot i que no amaguen la realitat.

En tot cas, són dades que marquen tendència i, per tant, cal tenir-les en compte a l’hora de determinar on tenim avui els límits del món casteller.

Onze pisos?S’ha estudiat si el castell d’11 pisos és possible o no, i, si fem cas als estudis tècnics fets i que el mes d’abril van ser presentats al Fòrum Ramonet dels Castellers de Vilafranca per Jordi Porta, Alfred Irurtia i Jaume Rosset, tècnicament sí que són possibles. La crònica de l’acte que va fer Carles Esteve publicada a la pàgina web de la Revista Castells explica que “estudis i anàlisis tècniques demostrarien la viabilitat –d’extrema dificultat– d’aquestes construccions fetes amb una quarta base, els puntals. El que també es va posar de manifest, però, és si val la pena valorar l’esforç que implicaria una empresa d’aquesta envergadura, ja que suposaria multiplicar encara més l’intens programa d’assaigs que es du a terme actualment, i elevar el risc de lesions graus que, com es va posar de manifest, ha augmentat en els darrers anys, tot i haver disminuït el nombre de caigudes”. Quanta gent i durant quants dies caldria per assajar amb garanties el tres d’onze amb folre, manilles i puntals? Quants castells es deixaria pel camí la colla que es plantegés seriosament aquest objectiu? Quina colla seria capaç de mantenir motivada la seva massa social per poder suportar la duresa del programa d’assaig d’un castell d’aquestes característiques? Qui estaria disposat a assumir-ne el risc?

En tot cas, els límits de cadascú depenen de molts factors interns de cada colla. I la suma de totes és el que marca els límits del món casteller. En el context actual, els onze pisos queden lluny, i només poden ser considerats una quimera.

FRANCESC DOMÈNECH