Fortaleses, por i mala consciència

Ara fa 10 anys, el món casteller va viure un dels episodis més durs i difícils dels més de 200 anys d’història: la mort de la Mariona Galindo, deu dies després d’haver caigut d’un castell dels Capgrossos de Mataró, va ser un fort impacte per al món casteller i per al conjunt de la societat catalana. Hem demanat al periodista Guille Soler, que aleshores era subdirector del programa Quarts de Nou, de Televisió de Catalunya, que expliqui i analitzi, des de la perspectiva actual, com el món casteller va viure aquell trist episodi.

En parlàvem un parell de dies abans, i no ens ho volíem ni imaginar. Dimecres, en acabar la diada de la Firagost a Valls, uns quants periodistes dels que seguíem l’actualitat castellera vam anar a sopar i algú va comentar-ho: diuen que pinta malament, molt malament. I si…? Què faríem? Com ho explicaríem? Com –en el fons– ho justificaríem? Dos dies més tard, divendres, cap al migdia, allò que no volíem ni imaginar-nos esdevenia una realitat: Mariona Galindo, la nena dels Capgrossos de Mataró que havia patit un traumatisme craneoncefàlic a les darreres Santes, era morta.

Funeral de Mariona Galindo, amb diverses colles aixecant pilars en el moment que el fèretre sortia de l'església

Funeral de Mariona Galindo, amb diverses colles aixecant pilars en el moment que el fèretre sortia de l’església

Ara ens tocava de respondre de manera immediata les preguntes que no ens havíem volgut fer. En el meu cas, com a subdirector del Quarts de Nou de TVC, tocava determinar què explicaríem al programa i com ho faríem. El primer que vam comentar amb el Xavier Capdevila va ser que, en aquestes circumstàncies, difícilment tenia sentit emetre continguts previstos que esdevindrien frívols, com ara una entrevista al doctor Estivill. A partir d’aquí, els esdeveniments ens van dictar en bona mesura què explicaria i què no el programa. Primer, el mateix divendres a la tarda, es va optar per suspendre les diades del cap de setmana. Dissabte al migdia, la Coordinadora –després d’un debat intern intens, però resolt amb encert- donava la cara amb una roda de premsa. Dissabte a la tarda, el funeral, profundament emotiu, amb la presència –oficial o extraoficial- de moltes colles i moltes cares conegudes. A això s’hi va afegir la valenta i sincera entrevista que l’endemà el Pol Marsà (tot un crack) li va fer al Xevi Castellví, el cap de colla mataroní. Finalment, el Quarts de Nou que es va emetre aquell diumenge al vespre era pràcticament un programa monogràfic (la crònica de la Firagost era l’únic contingut que no s’hi referia). L’audiència –una de les més altes del programa– i els comentaris rebuts posteriorment de part de la comunitat castellera, i especialment des dels mateixos Capgrossos, van certificar que realment era necessari explicar què havia passat, i era necessari explicar-ho de la millor manera possible.

23 pilars d'homenatge a la Mariona alçats en la darrera diada de les Santes per les colles participants

23 pilars d’homenatge a la Mariona alçats en la darrera diada de les Santes per les colles participants

Però, més enllà d’espais especialitzats com el nostre, penso sincerament que el tractament dels mitjans generalistes va ser força correcte. O, si més no, contràriament al que molts esperaven, no hi va haver editorials abraonats, ni campanyes sensacionalistes… Fora del món casteller es va entendre perfectament que allò havia estat un accident excepcional, que per tant no havia de posar en qüestió l’activitat ni la participació de menors. Ho he dit algun cop, la societat catalana va demostrar ser més madura en la percepció del risc casteller del que ho era bona part del propi món casteller. Una setmana més tard, la temporada es reprenia amb certa normalitat. I les pors del món casteller? Aquestes pors, que jo compartia en part, penso que tenien molt a veure amb una certa mala consciència interna. Perquè en el fons sabíem les coses no es feien sempre bé.

Precisament, una d’aquestes qüestions –la protecció cranial a la canalla– estava camí de solucionar-se gràcies al casc casteller. Un casc que, abans de la mort de la Mariona, havia estat molt qüestionat per bona part del món casteller perquè es considerava innecessari, perquè era contrari a la tradició o, fins i tot –quina frivolitat!–, per raons estètiques. En unes setmanes tot havia canviat: el cap de colla que al juny deia que la seva agrupació no participaria en les proves del casc perquè tenien objectius molt ambiciosos i no podien perdre el temps, a l’agost en tenia prou amb un sol assaig per estrenar-lo a plaça. En casos com aquest, però, benvinguts els conversos.

Hi va haver altres factors i, fins i tot, persones concretes que penso sincerament que van ser decisives per tal que el món casteller i la societat en general encaixessin el cop de la millor manera possible, per tal que el món casteller descobrís, a la fi, que era més fort del que es pensava: a risc de ser profundament injust, esmento com a exemples al Jaume Rosset o l’Antoni Baron en els seus papers respectius. Però sens dubte el factor clau va estar en l’entorn més immediat de la Mariona. Primer en la seva família, en els pares. I després en una colla, els Capgrossos de Mataró, que van tenir un comportament exemplar els dies i les setmanes següents (també, però no només, de cara als mitjans). A la colla sempre han dit que va ser la fortalesa dels pares la que els va empènyer a continuar. Jo penso que la fortalesa i la serenor, malgrat el dolor, dels Capgrossos també es va encomanar a la resta del món casteller. I –és la meva interpretació– la seva fortalesa també tenia a veure amb el fet que la colla tenia una trajectòria exemplar a l’hora d’evitar les caigudes. I si fas les coses de la millor manera possible, no tens mala consciència.

Deu anys després, el casc és una realitat inqüestionable que pràcticament ha eradicat les lesions craneoencefàliques al pom de dalt, i hem avançat moltíssim en tot el que està relacionat amb la prevenció, començant per la consciència del col·lectiu. Però encara ens queda feina per fer, aspectes per millorar, defectes que corregir. I la lliçó que, si més no, jo n’extrec, de l’experiència de fa una dècada, és que aquests temes cal afrontar-los de cara, sense reserves, fent tot el possible per millorar. El món casteller ha de deixar definitivament de tenir mala consciència. I per això ha de ser impecable en tot allò que té a veure amb la prevenció de lesions.

GUILLERMO SOLER

 

Articles relacionats:

Sense casc no hi ha castells

Quan l’important és saber-se aixecar

Emoció i passió a les Santes