Els castells no són només una qüestió de tradició, d’arquitectura humana i de física aplicada a l’equilibri; una colla és, per definició, el reflex fidel del carrer, del poble i del barri. Però, què passa quan el lloc sobre el qual se sustenta aquesta construcció comença a escombrar la seva gent?

En les darreres dècades, el fenomen de la gentrificació ha deixat de ser un concepte teòric de la sociologia urbana per transformar-se en una realitat quotidiana i palpable: lloguers inassolibles, proliferació de pisos turístics, substitució del comerç local per grans cadenes o franquícies per a visitants, i un exili veïnal silenciós cap a les perifèries.

Mentre l’atenció pública se centra en el drama social de l’habitatge i la pèrdua d’identitat comercial dels eixos urbans, hi ha una esquerda invisible que s’obre directament al cor de la cultura popular. Les colles castelleres, en aquest cas, estructures comunitàries i gratuïtes que depenen del voluntariat i de la presència física constant dels seus membres, estan patint l’impacte directe amb aquesta nova realitat.

Cal dir-ho d’entrada: la gentrificació no colpeja el món casteller d’una manera uniforme. No és el mateix vestir la camisa d’una colla en una ciutat o poble amb un teixit veïnal més estable, que fer-ho en indrets on la pressió immobiliària i la turistificació han alterat radicalment la demografia local.

El cas de Gràcia. Cal posar el focus a Gràcia i a Sitges, espais castigats per aquest fenomen, els seus efectes es fan ben visibles. Per entendre l’abast d’aquesta problemàtica a la capital, la cap de colla dels Castellers de la Vila de Gràcia, Carla Piñera Pons, subratlla un panorama en què les conseqüències de la gentrificació “es noten tant de portes endins com en l’impacte social al barri”.

De portes endins, el perfil demogràfic de la colla ha canviat de manera dràstica. Cada vegada són més els integrants de la colla que no tenen la possibilitat de quedar-se a viure a Gràcia i s’han de traslladar cap a altres barris, però també directament fora de Barcelona. Aquest exili forçat complica enormement la logística diària: com més lluny acaben vivint del local d’assaig, més difícil és mantenir la constància per anar als assajos setmanals; fet que acaba comprometent la continuïtat del nivell i els objectius castellers de la temporada.

El desgast humà es veu agreujat per la transformació del paisatge comercial de Gràcia. La colla, històricament integrada en el teixit associatiu i econòmic del barri, veu com els comerços de proximitat amb els quals havia col·laborat i establert vincles, tanquen progressivament. En el seu lloc s’hi instal·len franquícies de marques i grans cadenes amb les quals és impossible teixir una xarxa veïnal, un factor que va debilitant progressivament la base de la colla.

Davant d’aquesta situació, la colla no es limita a fer castells, sinó que s’ha posicionat com un actiu en la defensa de mantenir viva la cultura gracienca i catalana, conjuntament amb el fort teixit associatiu del barri. Això es concreta en decisions conscients com apostar menys pels macro-esdeveniments, defensar l’ús del català un moment en què la seva presència social es veu cada vegada més afeblida o, fins i tot, implicar-se directament en l’aturada de desnonaments que han arribat a afectar famílies de la mateixa colla.

En un barri amb una vida associativa potent com la de Gràcia, amb una Festa Major autogestionada que reivindica el carrer com a punt de trobada, el local casteller, que comparteixen amb dues fundacions, ha esdevingut un dels darrers bastions de la identitat local. Tanmateix, la convivència no està exempta de tensions: moltes associacions del barri s’han de coordinar per preservar aquesta manera de viure l’espai públic davant les queixes d’un nou perfil de veí arribat d’arreu del món que, en algunes ocasions, ha generat rebombori i queixes en considerar que el soroll i la intensa vida veïnal als carrers els suposava una molèstia.

El cas de Sitges. Si a Barcelona la gentrificació és una amenaça constant, a Sitges ha passat de ser un problema per convertir-se en un drama de conseqüències tràgiques per a tot el jovent i, de retruc, el teixit associatiu. La realitat és rotunda: a hores d’ara no hi ha cap jove (i no tan jove) que es pugui quedar a viure al seu poble, llevat que tingui patrimoni familiar al darrere. Trobar un pis de lloguer per sota dels 1.500 euros s’ha tornat una missió impossible en un mercat on els preus s’han duplicat en pocs anys, empesos per l’arribada massiva de residents internacionals de renda alta que ja freguen el 40% de la població local.

La irrupció de residents forans amb un alt poder adquisitiu ha alterat directament la geografia humana de Sitges i està afectant de ple a la colla castellera del poble, creada el 1993 i que va prendre el relleu de l’anterior colla dels Castellers de Sitges, que van funcionar entre 1971 i 1988. La manca d’habitatge accessible ha provocat un efecte dominó. Fins fa poc, l’exili jove es contenia a Ribes, però la gentrificació de Sitges ja ha encomanat el municipi veí. Limitats pel mar, el massís del Garraf i les tradicionals fronteres castelleres de la comarca, el jovent de Sitges es veu obligat a marxar cada cop més lluny: a l’Alt Penedès, al Baix Penedès o al Baix Llobregat. Una pèrdua de proximitat que es tradueix en molts minuts de desplaçament i en una muralla logística per anar a assajar.

Les dades internes ho confirmen: si fa uns anys la gent de la colla que vivia a fora de Sitges no arribava al 20%, avui prop del 40% dels castellers ja no viuen al municipi. A aquesta dispersió s’hi afegeix la mobilitat urbana: assajar al centre, al Palau del Rei Moro, implica a l’estiu haver d’aparcar a 15 minuts a peu. Una complicació logística que trobarà una solució abans de dos anys, ja que el setembre comencen les obres del nou local, situat en una de les entrades del poble, més accessible i amb més espai per aparcar. El projecte, finançat amb 3 milions d’euros per l’Ajuntament i la Diputació, respon també a la voluntat de protegir el teixit associatiu local.

I és que la pèrdua de jovent és una amenaça directa per al relleu generacional. Tot i que a la colla s’hi han integrat una trentena d’habitants ex-pats fascinats pels castells, aquest perfil d’edat més avançada no pot compensar la pèrdua de la gent jove que manté l’estructura del castell. El president de la Jove de Sitges, Santi Terraza, en un article recent a L’Eco de Sitges, ho ha expressat amb claredat: “la pregunta és incòmoda i dolorosa alhora. Si el jovent nascut a Sitges marxa (alguns, de pares sitgetans; altres, de pares que hi van arribar dècades enrere), qui farà vida cultural, social i festiva d’aquí uns anys? Qui serà soci del Retiro i del Prado? Qui participarà en les comissions festives? Qui pujarà al terç, al quart i al quint dels castells de 8 de la Jove de Sitges?”.

Davant d’aquesta situació, la colla ha decidit entomar el problema com una prioritat absoluta: pancartes, mobilitzacions de la mà d’altres entitats del poble i una assumpció d’aquesta nova realitat, que exigeix potenciar la colla a nivell comarcal, convertint l’activitat castellera en una eina conscient de lluita pel dret al poble. També ha tirat endavant el programa Jo Jove, que ha portat els castells a 3r d’ESO com una assignatura anual i que ha permès formar 150 nois i noies entre desembre i juny.

El diagnòstic de Sitges i la Vila de Gràcia és equivalent: la gentrificació posa en risc la viabilitat de la cultura popular. Si els joves s’han de traslladar lluny per l’elevat preu de l’habitatge i el teixit comercial local desapareix, les colles poden acabar perdent la base humana necessària per mantenir l’activitat.

La pinya és al capdavall, un reflex del carrer: quan anar a assajar implica desplaçaments llargs i horaris laborals precaritzats pel sector serveis o el turisme, el relleu generacional i el nivell tècnic de les colles es veuen directament afectats.

Davant d’aquesta situació, tant els Castellers de la Vila de Gràcia com la Jove de Sitges han passat a l’acció. Mitjançant la mobilització veïnal, la redefinició del seu abast territorial i la defensa del dret a l’habitatge, les colles resisteixen a un entorn abocat a la desaparició de la cultura popular. La seva evolució en els pròxims anys serà un bon termòmetre de la capacitat de la cultura popular i el teixit associatiu per sobreviure en municipis hiperturistificats.

Articles relacionats:
10 claus del moment actual (9): Castells i gentrificació (12 de gener de 2026)