L’any 2010, quan es va sentir parlar de la possibilitat que el Concurs de Tarragona canviés d’aires, i en uns moments en què TV3 encara volia marcar distàncies amb el model de televisió antropològica que José María Calviño li havia volgut assignar, l’alcalde de Tarragona i el president de la Coordinadora, acompanyats de representants de TV3, van protagonitzar una sonada roda de premsa des d’un escenari ben especial: el bell mig d’una Tarraco Arena sense públic.

Els missatges que es van transmetre en aquell solemne acte van ser simples i clars. D’una banda, la Coordinadora no contemplava ni acceptaria cap altra seu del Concurs que no fos Tarragona. De l’altra, es refermava el compromís de la televisió pública catalana amb el certamen i la seva voluntat d’ampliar la difusió dels castells, malgrat les reticències d’alguns experts crítics amb els formats castellers que s’hi oferien i partidaris d’acostar-los més a les preferències de l’audiència.

Aquest bon inici d’una col·laboració que hauria pogut ser molt profitosa per al món casteller va tenir, però, poca continuïtat: la participació en algun acte públic del Concurs en els anys immediats i poca cosa més. La federació aviat va quedar empantanegada en baralles de pati de col·legi que interessaven a ben pocs, el paradigma de les quals va ser la dels drets d’imatge. I, des de fa temps, està instal·lada en un continuisme que sembla excloure el Concurs de l’àmbit de les seves preocupacions.

El comportament municipal és fàcil d’entendre. Senzillament, l’Ajuntament de Tarragona no ha tornat a necessitar el suport explícit del món casteller ni de l’entitat que el representa, ni per refermar la seva condició de seu ni per cap altre motiu. Aquella demostració pública de compromís de la Coordinadora amb el Concurs i amb la ciutat va significar un suport important que l’Ajuntament necessitava en aquell moment i que, amb el pas dels anys, sembla haver quedat esborrat de la memòria municipal.

I no és perquè hagin faltat coses en la convocatòria més gran del món casteller, i la més transcendent per a la seva projecció pública, que mereixessin l’atenció de la federació que aplega i representa les colles. En benefici de l’actuació de la Coordinadora, també cal dir, però, que la valoració global del certamen tarragoní continua sent àmpliament positiva. Les colles en surten prou contentes i el ressò mediàtic és important, sobretot quan es mesura quantitativament.

En aquest context, l’Ajuntament de Tarragona ha anat fent la viu-viu, posposant o aplicant parcialment i amb comptagotes algunes mesures correctives i evitant els canvis importants, fins i tot aquells que podrien gaudir d’un consens ampli però que pocs reclamaven i ningú no se sentia prou legitimat per exigir.

Aquesta constatació no pretén ser un retret a l’equip municipal. Els comportaments inercials deriven sovint de l’absència d’estímuls externs que actuïn com a catalitzadors del canvi. El cas que comentem ho deixa ben palès: l’Ajuntament tarragoní bé va reaccionar demanant ajuda quan va entreveure la possibilitat que el Concurs emigrés de la ciutat. I recentment també ha reaccionat quan els decibels produïts pels decebedors resultats de la venda d’entrades dels darrers certàmens han superat els límits de la tolerància auditiva de la cúpula del consistori.

Amb tot, i pel que fa a aquest darrer cas, cal dir que, tot i que la venda d’entrades mitjançant un sistema de loteria és un pas positiu, la seva introducció s’ha fet en la versió més minimalista. Els canvis en l’aparença i el comportament de les grades el proper 4 d’octubre ens permetran veure quin ha estat el resultat de l’experiment.

El problema de fons és un altre. Encara que pugui resultar sorprenent, la realitat és que el Concurs continua decidint-se en un escenari en què els protagonistes són els mateixos i les tensions són essencialment idèntiques a les de fa més de mig segle, quan els boicots o les amenaces de boicot de les colles capdavanteres monopolitzaven els maldecaps dels organitzadors. En aquest sentit, l’hemeroteca no enganya: ara com llavors, quan les colles grans arriben a un acord sobre la taula de puntuacions, el Concurs deixa de ser un tema de debat per passar a ser una simple successió d’informacions.

Els mecanismes i els criteris que avui orienten el Concurs són, en bona mesura, els mateixos d’una època en què els castells eren encara una tradició d’àmbit comarcal i la repercussió dels concursos que s’organitzaven era més que esquifida. Se segueix treballant i decidint com si el Concurs actual no tingués unes derivades de gran transcendència per a un món casteller que ha crescut exponencialment en nombre de colles i encara més en projecció social i valor simbòlic.

Si algun dia es volgués convertir l’autodenominat “espectacle casteller més gran del món” en una competició més representativa del que avui són els castells i de la diversitat de visions que en tenen les colles, el camí a recórrer seria llarg i complex. Però el punt de partida hauria de ser clar: abandonar la idea que una única classificació és capaç de resumir la riquesa i complexitat de l’activitat castellera. Fos quin fos el format que s’adoptés, hauria de diferir sensiblement del model de Champions dels castells que avui veiem reproduït en més d’un titular.

El pas més important per canviar la percepció esbiaixada de la realitat castellera que projecta el plantejament unidimensional del Concurs hauria de passar per reconèixer i posar en valor la diversitat de lectures que poden fer-se d’una competició intrínsecament molt complexa. Ho és per l’extensió del repertori de construccions, per la diversitat d’estructures i tipologies, per la diferenciació entre castells carregats i descarregats, per la reticència a agrupar castells i per la supervivència d’una certa al·lèrgia als empats. I, per fer-ho encara més difícil, també hauria d’incorporar la diversitat de parers existent sobre què significa la competició castellera i com s’hauria de mesurar aquesta competició.

No cal inventar la sopa d’all. Els castells no són l’única activitat que interessa valorar des de perspectives diverses. Són molts els certàmens competitius, de l’àmbit artístic al tecnològic passant per nombroses expressions de cultura popular, que incorporen la diversitat de paràmetres per oferir una valoració més integral del treball dels participants. Només cal fer un cop d’ull a algunes de les principals competicions internacionals d’aquestes activitats per veure que descarten la fórmula del barem únic i posen en valor diferents aspectes mitjançant la diversificació dels premis i guardons.

Ep! Que si els esports només valoren els gols, les cistelles i similars és perquè no han estat capaços de trobar altres paràmetres prou sòlids i capaços d’emocionar el públic, que és el que paga. Però els castells ja fa temps que van emprendre un altre camí, tot i que en el Concurs no ho sembli gaire.

I és que, pel que fa a l’organització del certamen, sembla com si del fracàs dels concursos que van proliferar als anys seixanta amb la intenció de revitalitzar els castells no se n’hagués après res. Un fracàs que es va evidenciar en el cant del cigne que significà el Concurs de Mobles Quer a Vilafranca el 1973 i que es va reblar amb la conversió del certamen tarragoní en manifestació no competitiva en les edicions de 1974, 1976 i 1978.

Amb aquests precedents, tot i que ara pugui resultar sorprenent, quan el 1980 es va retornar al format competitiu, encara que limitat al Concurs de Tarragona, es va adoptar acríticament el patró unidimensional heretat dels anys trenta del segle passat, inspirat mimèticament en la visió idealitzada de l’esport que prevalia en aquella època.

Avui tenim l’oportunitat de fer-ho diferent. ¿Qui estaria en contra que, a més de la colla que obtingués un total de punts més elevat, la que hagués aconseguit la millor puntuació amb tots els castells descarregats tingués el reconeixement que mereix? ¿És que el crit de “tot descarregat” que se sent sovint a les places no hauria de tenir també el seu premi al Concurs?

I una cosa similar podria dir-se en relació amb la varietat d’estructures. Es podria guardonar la colla que hagués obtingut la millor puntuació amb castells d’estructura diferent: pilars, castells nets, castells amb pisos de suport, amb el pilar al mig o aixecats per sota. ¿Qui pot negar el valor i el significat que té per a la imatge dels castells l’exhibició de la seva diversitat?

I aquestes són només dues de les possibles propostes d’un catàleg de distincions que mereixerien ser estudiades. ¿No es podria, per exemple, distingir la colla que més hagués progressat des del darrer Concurs? És una dada fàcilment avaluable a partir de l’evolució dels resultats de la colla en els certàmens anteriors. Fins i tot altres aspectes dels castells, com la qualitat de l’execució, tinguts per impossibles de mesurar, podrien prendre’s en consideració amb el suport que poden oferir recursos tecnològics que fa només uns anys no existien.

No es tracta de substituir una classificació per una altra ni de negar el valor de la competició. Es tracta d’ampliar la mirada. De fer que el Concurs no digui únicament quina és la colla que ha sumat més punts, sinó que també sigui capaç d’explicar quines altres coses valuoses han passat a la plaça.

A més, és probable que la diversificació dels guardons ajudés a rebaixar un altre dels punts negatius del model actual: la concentració de caigudes i lesions en les tres o quatre colles que pugnen pel triomf, un fet que la lògica del tot o res associada al premi únic contribueix a estimular.

Amb una derivada especialment preocupant: són precisament aquestes grans construccions i les seves caigudes les que acaparen bona part de la presència en els mitjans audiovisuals i reforcen la idea de la perillositat exagerada dels castells, ja prou estesa en la societat. No cal oblidar que tota caiguda és un fracàs, i que el fracàs ven –i molt–, com sap de sobres el màrqueting televisiu.

Per això caldrà estar particularment atents a veure quin tractament tindrà “l’espectacle casteller més gran del món” en el programa que les colles del 5G faran públic properament. I atenció, que els temps han canviat. La vella excusa que la Coordinadora no pot dir-ne res perquè els Minyons no hi participen –una excusa que ja no servia el 2010– serviria encara menys ara. Perquè la imatge que el Concurs transmet a Catalunya i al món afecta a tots, també als Minyons.

Articles relacionats:
Un Concurs que podria millorar, de Miquel Botella (28 de setembre de 2023)
Per una lectura més castellera del Concurs, de Miquel Botella (19 d’octubre de 2016)