Parlar de debilitat i fins i tot de desprestigi quan es fa referència a la Coordinadora és, per desgràcia, un clàssic. Un sentiment molt estès dins el món casteller, que els incidents dels darrers dies no han fet més que reforçar.

25 anys d’activitat plena d’enfrontaments no poden explicar-se només pels errors de gestió o les mancances personals: la falta de programes clars i prioritats d’actuació, la dilució de responsabilitats derivada d’una rotació de dirigents que contradiu els fonaments de qualsevol organització eficient, la falta d’empatia d’algun gestor que ha assumit un protagonisme impropi d’un càrrec executiu, l’escombrar cap a casa o la miopia d’alguns plantejaments te conseqüències greus i, si s’acumulen, molt greus. Tot això, sumat, ha acabat pesant molt i explica bona part del balanç negatiu de l’entitat.

Però el problema no és només aquest. Les arrels són més fondes i una mirada breu al món de l’esport pot ajudar a entendre’l. La competició esportiva hauria estat impossible sense l’existència d’organismes que establissin reglaments, fixessin calendaris, designessin àrbitres i regulessin les sancions. Per això, ja en el segle XIX, es van anar creant les federacions esportives.

Però els castells són diferents, són una més de les activitats competitives d’execució autònoma. Les colles no estan obligades a trobar-se a plaça per competir. Molt sovint ho fan sense coincidir ni en l’espai ni en el temps. De sempre han enlairat els seus millors castells en el lloc i el moment que més els ha convingut, sovint en plaça pròpia.

A més, els imperatius de la gravetat governen l’activitat i no va fer falta un reglament per acordar què volia dir l’èxit total (descarregar), o el fracàs (intent) i, més modernament, l’èxit parcial (carregar), ni cap àrbitre que certifiqués els resultat de les construccions ni, no cal dir, cap autoritat que establís el calendari. Durant un segle i mig, per actuar i competir les colles no van haver de posar-se d’acord en gaires coses i encara menys de crear cap organisme que les pogués representar.

Sobirania obsoleta. Però, en el món casteller d’avui, aquella sobirania, que alguns encara enyoren i reclamen, ja és un concepte obsolet, un entrebanc al progrés, un residu d’uns temps en què els castells eren una activitat d’àmbit comarcal que aplegava una dotzena de colles.

Durant els darrers 30 anys s’ha produït una transformació radical. Avui hi ha gairebé 100 colles i milers de practicants, els castells han entrat als centres universitaris i han desbordat els límits territorials de Catalunya. És més, s’han convertit en un símbol nacional incorporat a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco.

I alhora, el món dels castells ha sofert canvis qualitatius importants. Amb el creixement ha aparegut un escenari nou, unes necessitats comunes abans inexistents i la cohabitació del món tradicional amb una generació de colles que, sense negar la competitivitat, tenen un tarannà més solidari i capaç d’entendre els avantatges de la col·laboració.

També, i no és un tema menor, ha augmentat sensiblement la celebració festiva de les actuacions i trobades castelleres. Només cal veure com sovintegen les invitacions de la colla amfitriona als membres de les altres colles als àpats i actes festius i una cosa similar es pot dir del cada cop més freqüent carrusel conjunt amb la canalla al so del toc de vermut per tancar les actuacions. Un autèntic tercer temps que fa avinent al públic que el que allà s’està fent és una celebració comunitària oberta a tothom i no una simple confrontació entre grups.

També és veritat, però, que aquest esperit, que no contradiu la competició castellera i que és majoritari entre les colles noves, no ha arribat o ho ha fet amb comptagotes a algunes de les colles més grans, que sovint responen als retrets que aquesta desconnexió provoca fent referència a l’enveja de les altres, per desviar la culpa i evitar l’autocrítica.

Massa sovint, algunes colles obliden que l’èxit i la popularitat de què gaudeixen no deriva només de les grans construccions que fan sinó, i sobretot, del fet que els castells s’han escampat i desperten interès en bona part del país.

El trencament de la sobirania. La sobirania es va acabar el 1989, quan la Generalitat  va imposar la creació d’un òrgan de representació que, per no molestar massa, es va batejar com a “Coordinadora”  –un mot premonitori i de clares connotacions devaluatòries–, tot i que en realitat és una federació.

Les colles d’aleshores la van acceptar com un peatge que els permetia accedir a una assegurança col·lectiva d’accidents impossible d’obtenir individualment. Però la inèrcia històrica de confrontació que arrossegaven els castells va fer que les colles es desentenguessin de la nova entitat i no s’hi van implicar fins que, deu anys després, l’aparició d’unes irregularitats econòmiques va vorejar l’escàndol i va fer perillar el futur de la institució i, amb ell, l’assegurança castellera.

Va ser aleshores quan, com si d’un miracle es tractés i en qüestió de setmanes, el panorama secular de confrontació sistemàtica es va transformar en entesa i, fins i tot, en entesa cordial. Les colles feia deu anys que havien comprovat que l’assegurança col·lectiva era una eina imprescindible i el pànic de perdre-la i d’entrar en una crisi de conseqüències imprevisibles va ser gran.

La por va fer el miracle i va fer possible que les cinc grans colles, deixant de banda enfrontaments històrics, es posessin d’acord a formar una junta directiva en la qual també van integrar representants de cinc colles mes petites.

Com que la por era tan gran com els interessos en joc, les cinc colles van pactar ràpidament un programa i, conscients de la transcendència del moment, van triar com a representants persones no només competents, sinó també capaces de posar en primer pla els interessos comuns, d’entendre’s i garantir el que més importava: el manteniment de l’assegurança col·lectiva que, per via de subvencions i patrocini, depenia enterament de la Generalitat.

Però un cop passat el mal tràngol, la por inicial es va anar fonent i van anar reapareixent les desavinences històriques entre les grans colles. De fet, ja a mitjan del primer decenni d’aquest segle, va començar a veure’s que temes que afectaven a tots i que es podien haver resolt fàcilment per la via dels consens portaven a enfrontaments gratuïts i greus, fins i tot a dimissions sonades:  acusacions injustificades, divergències sobre la publicitat a la camisa, sobre el fitxatge de canalla, la decisió sobre els elements de protecció, etc. Tot s’anava complicant.

Però el conflicte més greu va aparèixer a finals de la primera dècada d’aquest segle quan, a cavall de la popularitat creixent dels castells, el virus dels diners va entrar amb força en l’escena castellera. Van aparèixer iniciatives mercantils promogudes per colles, La Xarxa va convertir els castells en el seu producte estrella i va intentar monetitzar-lo a través d’un sistema de pay per view que va fracassar. També  va proposar a les grans colles –i contractar i pagar a un parell d’elles– unes actuacions conjuntes que havien de ser l’esquer per atreure espectadors i publicitat i que no van arribar mai a celebrar-se, però que van enfrontar i etiquetar els seus protagonistes.

D’altra banda, es tractava d’unes tensions del tot innecessàries, perquè ja el 2012 s’havia demostrat que els recursos econòmics no eren un factor gaire significatiu en el progrés de les colles. S’havia constatat la gran capacitat d’adaptació de les colles als canvis en el nivell d’ingressos i se sabia per experiència que cap colla havia entrat en crisi o hagut de plegar per falta de diners. Sortosament, aviat es va veure on arribava l’atractiu i la capacitat de generar ingressos de les transmissions televisives i el globus es va anar desinflant.

Però la baralla pública que es va produir a l’entorn dels drets d’imatge ha passat factura. No tan sols ha resultat poc edificant per a la comunitat castellera, sinó que ha contribuït a malmetre la imatge dels valors que la comunitat castellera es vanta de difondre. Al final es va arribar a un compromís, però només quan es va veure de molt a prop el precipici. Tot plegat, una frivolitat i un mal servei a la imatge prístina dels castells que, com ha provat l’enquesta del CEO del 2023, ha estat capaç de passar amb nota les proves de foc tan delicades de la darrera dècada.

Fer foc nou és possible… i necessari. Si va ser possible el 1999, per què no ha de ser-ho ara? És tan senzill i complicat alhora com veure en el desori actual una oportunitat de regeneració.  Però perquè això passi, caldrà un mínim d’humilitat en algunes colles punteres i que prenguin patró del grau d’entesa i de fraternitat que existeix actualment entre la majoria de colles. Paradoxalment i tristament és així, un acord a què arribarien fàcilment 95 colles resulta impossible d’assolir-lo per a cinc d’elles.

Amb l’acord sobre els drets d’imatge s’hauria de donar per clausurada una etapa d’èxits castellers, sens dubte, però també marcada pel descrèdit i el desànim entre el col·lectiu. S’hauria de fer, fins i tot, per interès propi dels protagonistes del conflicte, perquè treure profit d’una posició dominant pot reportar algun ingrés, però té costos bastant més alts en termes de reputació davant els que participen, s’interessen o valoren el fet casteller, que sabem que són molts a Catalunya.

Si s’opta per fer foc nou, el catalitzador del canvi ja no podrà ser la por com el 1999, sinó l’orgull de participar en un procés de dignificació d’una manifestació cultural única al món que, a més ha esdevingut un símbol nacional. Els castells són una autèntica marededeu, allò que tots els pobles desitjarien tenir i que, com ha acreditat la sociometria, gaudeix d’un nivell d’acceptació que no sabem si té la Moreneta però que el Barça no pot arribar ni a somiar.

En fi, un regal preciós que sense ni poder-s’ho imaginar ens van fer els rererebesavis vallencs i que hem sabut transformar i millorar no només tècnicament, sinó també i, sobretot, socialment i èticament. Vetllar per no malmetre i millorar en el que es pugui aquest estatus excepcional envejat per tantes altres activitats hauria de ser una tasca de totes les colles i molt especialment de la Coordinadora que les representa.

A més, en els darrers 25 anys s’ha avançat molt en el coneixement de com són les colles i els membres que les integren. Definir un pla d’actuació i un organigrama per a la Coordinadora resultaria avui molt més fàcil que aleshores. Delimitar quines són les poques coses que cada colla no pot resoldre individualment perquè ens afecten a tots i definir els plans d’acció corresponents no seria, com aleshores, una qüestió només d’opinions.

En aquest sentit, la feina feta des de la Càtedra per a l’Estudi del Fet Casteller de la URV, des de la mateixa Coordinadora, des del CEPAC o amb la col·laboració amb Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat ofereixen una base més que suficient per abordar aquesta tasca. Potser no cal afegir que tampoc és un problema dotar la Coordinadora d’uns òrgans de representació i gestió eficients.

En resum, el món casteller té de sobres solidaritat, lleialtat i compromís. Per fer foc nou només falta que totes les colles, especialment les més grans, ho posin de debò al servei del conjunt.

Articles relacionats:
El Pom de Baix: Què passa a la Coordinadora? (8 d’octubre de 2025)
Una de freda i una de calenta a la Junta de la CCCC (1 de maig de 2025)
Els reptes (i els interrogants) de la CCCC (18 de març de 2025)
La CCCC entra en una nova dimensió (13 de març de 2025)
Coordinadora: nous reptes, velles polèmiques (14 de març de 2024)
Els Verds continuaran fora de la Junta de la CCCC (17 de març de 2023)