Aquest article és un resum del treball Proposta de glossari terminològic CA-ES del món casteller, guardonat amb el VII Premi CEPAC per a treballs de recerca universitària de temàtica castellera. És obra de la vallenca Elisenda Plana Armengol, i era el treball de fi de grau en Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. L’article està escrit per la mateixa autora.

Els castells són una de les manifestacions de la cultura popular catalana més arrelada i amb més projecció fora de Catalunya. Així doncs, tal com els coneixem es configuren com una expressió de cultura popular genuïnament catalana, en el seu origen, en la seva evolució, en la seva consolidació i en la seva obertura al món. I és així com es configuren un lèxic i un vocabulari propis, d’arrel popular, amb expressions exclusives i perfectament identificables des del punt de vista lingüístic, que no és fins temps recents que es concreta, amb una certa vocació acadèmica, en un corpus referencial ric, amanit de variants i amb la diversitat pròpia de l’extensió territorial del fenomen. L’expressió lingüística dels castells és, doncs, catalana per definició

Però si el català és la llengua dels castells, és innegable que els castells també s’han explicat, des dels seus orígens i fins a l’actualitat, en altres llengües i, molt especialment, en castellà. Actualment, sobretot, per raó de la seva difusió i per l’interès que desperten arreu, però històricament també per l’escassa normativització del català en els primers temps dels castells, la prohibició del seu ús públic a mitjan segle xx, la tradició editorial castellana dels mitjans de comunicació, així com la incorporació de castellers d’origen castellanoparlant, especialment a partir dels anys seixanta.

En el meu treball hem analitzat com s’ha expressat aquesta realitat, què i com s’ha traduït: quines expressions catalanes ha fet servir el castellà –o sí més no l’expressió en castellà– a l’hora d’explicar els castells, quines ha traduït i com les ha traduït. Per unes o altres raons, la traducció no reglada, el préstec lingüístic, les adaptacions espontànies del lèxic i, en general, l’expressió no catalana del fet casteller, acompanyen els castells pràcticament des del seu origen, en un fenomen curiós, heterogeni i un punt anàrquic que ha aportat riquesa i color a una manifestació cultural ja de per si bellament complexa.

Hem mirat de fer una anàlisi crítica de la traducció, partint de la mateixa idea de si se n’ha de traduir la terminologia o no, quan estem en l’àmbit de les expressions genuïnes.  És un fet constatable que al si de les colles no tothom està d’acord amb la possibilitat de traducció del llenguatge casteller, tal com hem observat en el treball de camp. I no és una idea sense fonament, sinó el resultat de la percepció que una expressió genuïna, com és la del món casteller, s’ha de mantenir com a tal, sense subjectar-la a les regles de la traducció; de fet, negant la possibilitat de la traducció mateixa, talment com si l’explicació dels castells en altres llengües s’hagués de fer incorporant, en ple, tot el corpus lèxic i gramàtic original en català, com si es tractés d’un préstec lingüístic global.

No obstant això, nosaltres partim d’una tesi diferent: tot és traduïble. Una altra cosa serà determinar l’abast, els límits o l’oportunitat de la traducció des del punt de vista dels usos del llenguatge, però també del caràcter originari o exclusiu dels mots o expressions, de la tradició o de la dificultat de reflectir fidelment l’ànima que plana en el fons de determinades expressions.

L’objectiu del treball ha estat oferir una proposta de glossari català-castellà de terminologia, partint de la base existent al glossari català-anglès del Diccionari casteller del TERMCAT (2021). A més, hem considerat oportú incorporar alguns termes rellevants en el món casteller, obtinguts de l’Enciclopèdia castellera: Vol. 3: Ciència i tècnica (Brotons, 2018). Per completar-lo s’han establert una sèrie de criteris enfocats a la terminologia castellera, que s’aplicaran per tal d’elaborar la proposta del glossari: no traduir i adoptar com a préstec lingüístic aquelles paraules que són genuïnament castelleres i d’ús exclusiu en aquest àmbit (enxaneta, acotxador, aleta, etc.); no traduir els noms de les colles, per tenir la condició de noms propis i respectar la tradició de la nomenclatura castellera; no traduir els noms i expressions el sentit específic dels quals es desnaturalitzaria amb la traducció (castell, casteller, etc.), sens perjudici de les adaptacions necessàries per fer compatible la grafia o la fonètica amb les pròpies de la llengua de traducció, i traduir els noms i expressions que no són exclusives del fet casteller, és a dir, paraules que els castells han incorporat com a part integrant del llenguatge propi (carregar, descarregar, pinya, etc.).

Un dels principals problemes a l’hora d’elaborar aquest glossari han estat les variants lingüístiques del món casteller. Tal com s’esdevé en general amb les llengües, la dimensió lingüística del món casteller no es redueix a un estàndard comú, sinó que ha nascut i s’ha desenvolupat –de manera paral·lela amb l’expansió del fet casteller– en un marc territorial divers que l’ha enriquit i omplert de matisos.

Per al que interessa en aquest treball, el llenguatge casteller no ha estat objecte d’una formulació acadèmica o científica que hagi donat lloc a estàndards consolidats, de manera que hem de cercar la seva configuració formal en els mitjans de difusió, la premsa i la divulgació en general del fet casteller. Des d’aquest punt de vista, una primera reflexió és que els mitjans de difusió no utilitzen cap estàndard concret, ni cap convenció general, sinó que és habitual que cada mitjà de comunicació s’adapti als usos lingüístics de la colla castellera de la qual parla. Dit de manera gràfica, en el terreny dels exemples: cal traduir al castellà el terme cassoleta? O només cal traduir aixecador o acotxador, que són les denominacions més comunes? La resposta ha de ser necessàriament a favor de la primera opció. Cal, efectivament, traduir les variants. Altrament, subvertiríem la diversitat lingüística en favor d’una uniformitat que no es correspondria a la naturalesa essencialment popular del fet casteller que basa part de la seva riquesa en la diversitat territorial i social.

El treball de camp d’aquest treball ha resultat molt instructiu per entendre que el fet casteller és divers territorialment i socialment, que no hi ha posicions unànimes ni en l’expressió ni molt menys en la traducció i que hi ha una essència popular en aquesta manifestació cultural que ens obliga a exposar les nostres tesis des del respecte més absolut a la tradició o, millor, a les moltes tradicions que fan dels castells un fenomen viu, divers i arrelat. Per tant, les conclusions del treball i les mateixes reflexions que hi condueixen s’han d’entendre com una aportació més a l’estudi dels castells en els seus aspectes lingüístics; un treball que constata usos, tradicions i maneres de fer –també a l’hora de traduir al castellà–, però que no pretén establir cap estàndard, ni fixar cap criteri, sinó únicament traslladar aspectes de la ciència lingüística a una manifestació cultural, essencialment popular en la qual les anàlisis tècniques han d’ocupar un espai merament accessori.

En la taula següent podem veure alguns exemples del glossari, classificats en funció de la possibilitat de traducció que hem establert en el treball, amb els equivalents en castellà.