No ens cansem de dir que els castells estan vivint el seu millor moment. Sembla que tots els indicadors ho avalen: nombre de colles, nivell dels castells, àmbit territorial, presència a la universitat, internacionalització, valoració social, potencial simbòlic i inclusió a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, entre d’altres. Unes realitats innegables i positives, però que contribueixen a ocultar-ne altres de menys falagueres, algunes de les quals molt transcendents per al futur dels castells.

Una endogàmia creixent. Durant la major part de la seva història, els castells han estat un espectacle pensat per captivar i retenir l’interès dels espectadors. Encara es diu que els castells els fem per al públic. Però, fora de les grans diades, avui això ja no és tan clar. No sembla preocupar gaire que el públic comenci a desfilar abans d’acabar l’actuació o que, de tant en tant, hi hagi més castellers que espectadors.

Sovint s’atribueix aquesta deserció a una manca d’interès del públic –“se’n van perquè no els agraden els castells”–, sense tenir prou en compte que, encara que es tracti d’una actuació menor, quan actues a la plaça pública has de mirar de satisfer qui ha vingut a veure’t. Aquesta desatenció contribueix, al meu parer, a convertir els castells en una activitat cada cop més endogàmica, més autosatisfeta i molt més pendent dels assoliments interns i dels rànquings que no pas dels interessos del públic. En aquest context d’allunyament, no ha d’estranyar que d’espectadors que es posin a les pinyes se n’hagi perdut la mena.

Les colles i els seus dirigents, molts d’ells grans especialistes en la tècnica castellera, tenen prou feina mirant de mobilitzar els seus efectius i encaixar les peces per assolir els objectius de la temporada com per a preocupar-se del públic. Enguany, amb l’afegitó per a no poques colles de si es classificaran per anar al Concurs de diumenge, de dissabte, de Torredembarra, o simplement no hi aniran. Pensem que, més que el propi Concurs, és la llargada de la cursa per classificar-s’hi –seguint un patró semblant al de les lligues– un dels principals atiadors de la competició permanent en què estem instal·lats.

Malgrat que la dificultat per atreure i retenir públic és un fet àmpliament reconegut, no ha generat cap debat de fons ni reflexió col·lectiva. Propostes com les rondes conjuntes per a determinats castells, la recuperació d’estructures espectaculars com els castells aixecats per sota, l’ús en els moments pertinents dels pilars caminant o d’altres que podrien suggerir-se, no han merescut gaire l’atenció.

Cultura castellera i capacitat de convocatòria. I si la dificultat de la convocatòria o la deserció de molts espectadors no ha despertat una inquietud particular, no ha d’estranyar el desinterès per mirar de fer més entenedor l’espectacle casteller. Sortosament, no cal ser un entès per emocionar-se veient castells però, com en totes les arts, l’experiència s’enriqueix quan entens el que s’està fent i quina dificultat comporta.

Per complicar més el panorama, l’inventari de castells no ha parat de créixer. Quan les fites castelleres eren el 2de7, el 3de8 i el 4de8, la comprensió era més fàcil i intuïtiva. Però avui tenim una llista de prop de cinquanta construccions que ni els mateixos castellers som capaços de retenir-ne l’ordenació. L’intent d’agrupar castells de dificultat similar, que hauria facilitat les coses, ja hem vist com ha estat rebutjat.

I si bé és cert que s’han fet algunes accions per modificar els horaris i els protocols  en benefici del públic, no n’hi ha hagut per explicar millor els castells ni per convertir les actuacions en un espectacle més dinàmic i emocionant.

Celebració comunitària i tercer temps casteller. Les actuacions castelleres van néixer i créixer com a celebracions de retrobament. D’experiències emocionals, comunitàries i festives de les quals les festes majors en són el millor exemple. Sortosament, encara tenim mostres d’aquestes vivències extraordinàries d’il·lusió i catarsi col·lectiva, amb les places plenes de públic local que aplaudeix l’esforç de totes les colles. L’excepció vallenca ha quedat com el que és, una excepció.

També sabem que no hi ha altres activitats que apleguin capacitat d’atracció, simbologia de l’esforç cooperatiu i significació identitària com els castells. El que no és tan clar és que s’estigui aprofitant prou la relació amb els altres àmbits de la cultura popular per enaltir el sentit comunitari de la festa.

Tampoc s’ha insistit prou en el fet que les actuacions castelleres no són una confrontació agonística que necessita vencedors i vençuts. Que totes les colles poden sortir de plaça sentint-se guanyadores o perdedores alhora. Tampoc es fan prou visibles els vincles que les agermanen. El necessari tercer temps casteller, com a expressió pública d’aquestes relacions, continua sent una assignatura pendent.

Una homogeneïtzació a l’alça. Que les colles estan obertes a tothom i que tenen responsables d’acolliment, són realitats inqüestionables. Una altra cosa és l’afirmació que a les colles hi ha gent de tota mena i actuen com a eines d’integració i cohesió social. Ja fa anys que la recerca ha mostrat que els castellers i les castelleres estan cada cop més tallats del mateix patró. I no m’estic referint als immigrats sinó als autòctons que s’incorporen a les colles, que mostren uns perfils cada cop més similars.

Tampoc sembla que aquest fet preocupi gaire. La meva opinió és que sí que preocupa. El que passa, un cop més, és que els dirigents de les colles no tenen temps per pensar-hi i buscar-hi solucions. És més, amb l’especialització que ha acompanyat el creixement de les colles, és probable que creguin que aquesta no és una responsabilitat seva o, els més sincers, que no estan capacitats per afrontar-la.

Una rotació molt elevada. Cada any entren molts castellers nous a les colles, però, tot i que se’n parli poc, també són molts els que en deserten. La rotació és elevada i les xifres globals del col·lectiu es mantenen estables o creixen molt lleugerament. D’on arrenca aquest dèficit de fidelització que afecta totes les colles? De la dificultat per acreditar i prestigiar l’estatus de casteller ocasional? De l’atracció d’altres activitats incompatibles amb els castells? De la desvinculació vinculada a la maternitat i la paternitat? De les crisis d’adolescència? D’uns calendaris i horaris que impossibiliten la conciliació familiar i social? No ho sabem ni ho sabrem mentre ningú s’ocupi d’analitzar-ho i no és de preveure que cap colla situï aquest tema entre les seves prioritats.

Una resignació oculta. Fa temps que el nombre de castells que cauen es manté més o menys estable, però en els darrers anys el nombre de lesions potencialment greus no ha parat de créixer. Hem de seguir procurant que no es parli del tema i acceptant el fet amb resignació, com si es tractés d’un dany col·lateral inevitable del progrés casteller?

Caldria preguntar-se fins a quin punt alguns hàbits, criteris de valoració –com la generositat amb els castells només carregats– o dinàmiques competitives hi contribueixen, i com s’ha d’abordar la comunicació d’aquestes lesions, sense reforçar la percepció social que els castells són una activitat perillosa, que comparteix gairebé la meitat de la població.

Una obra d’art allunyada dels creadors. Els castells són una obra d’art (“un espectacle que en sí mateix s’assembla a la tragèdia grega, a l’epopeia romàntica i a la performance moderna molt més que a un esport competitiu on només importa la victòria”, com explica Kevin Prados en un assaig clarivident de propera aparició), però la tendència, esmentada a l’inici, a entotsolar-nos ens ha privat de la força i l’empatia necessària per atraure l’atenció dels nostres creadors i estimular la relació entre castells i producció artística.

En aquest terreny, la realitat actual és més aviat pobra. L’art és qüestió de gustos, però, a parer meu, poca cosa més que l’escultura d’Antoni Llena al cor de Barcelona, el llargmetratge La teta i la lluna, de Bigas Luna i, si arriba a consolidar-se, la sèrie Pubertat, de Letícia Dolera, poden destacar-se del nostre repertori simbòlic recent. Massa lluny del que van generar, ja en el segle XIX, creadors de la talla de Narcís Oller, Àngel Guimerà i Anselm Clavé.

Mirar més enllà de la colla. Les qüestions exposades són només una part dels molts reptes que condicionen el futur dels castells i que superen clarament la capacitat individual de les colles. La dinàmica en què viuen i els estímuls que reben les aboquen a no poder mirar gaire més enllà de les parets dels locals. “Si ja no donem l’abast” és la resposta més comuna dels dirigents quan se’ls interroga sobre aquests temes.

I precisament per resoldre els problemes que depassaven la capacitat de les colles –singularment les assegurances– fa ja 37 anys que es va crear la federació que les agrupa totes: la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. En un article que vaig publicar recentment en aquesta revista deia que calia fer foc nou a la Coordinadora. La feina que ara està fent aquesta entitat és correcta i necessària, però insuficient per ajudar a fer el pas endavant que necessiten els castells i que en bona part passa per donar resposta als interrogants plantejats anteriorment.

Estic convençut, i la història de l’entitat ho ha demostrat, que la Coordinadora no ha de ser el lloc d’exclusions i conflictes quasi permanents que ha estat des de fa més d’una dècada. També ho estic que, en temes transcendents per als castells com els esmentats, és possible generar consensos, desvetllar energies i triar persones capaces d’entendre’s i d’il·lusionar-se per afrontar els reptes de futur de l’activitat castellera.

Si la situació actual de la Coordinadora no permet emprendre un programa ambiciós en les línies apuntades, el relleu de la junta actual, que estatutàriament haurà de produir-se a l’inici de la temporada 2027, oferirà una bona oportunitat per valorar aquestes carències i trobar camins per solucionar-les.

Amb això no vull dir que la Coordinadora sola pugui afrontar aquests reptes. La recerca de solucions a qüestions tan diverses excedeix la capacitat d’un sanedrí de persones per capaces que siguin i ben avingudes que estiguin. És obvi que alguns d’aquests temes demanen una recerca específica i, per descomptat, i crec que cal comptar amb l’opinió dels castellers i les castelleres interessats a mirar més enllà del marc estret de la pròpia colla. I no només d’ells sinó també de les persones implicades o interessades en el futur de la cultura popular catalana.

La manera canònica d’afrontar una problemàtica d’ampli espectre com la descrita seria la convocatòria d’un Congrés Casteller. Si es decidís emprendre aquesta via caldria, sens dubte, comptar amb un suport institucional sòlid, uns recursos financers suficients i la implicació universitària i dels centres d’estudis en el projecte. Però si la idea de convocar un congrés es considerés adequada, la Coordinadora podria jugar el paper de promotor del projecte. És el que va fer la Revista Castells en la campanya per a la inclusió dels castells en la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Articles relacionats:
10 claus del moment actual (i 10): A la CCCC li falla el relat (15 de gener de 2026)
10 claus del moment actual (8): L’efecte del canvi climàtic en els castells (9 de gener de 2026)
El Pom de Baix: Present i futur dels castells (11 de novembre de 2026)
El Pom de Baix: Què passa a la Coordinadora? (7 d’octubre de 2025)
La debilitat de la Coordinadora (6 d’octubre de 2025)
Falsa seguretat i intents carregats (12 de novembre de 2024)
Una temporada sostenible (8 de maig de 2024)
Cruïlla, avís d’una colla vella com els castells (9 de maig de 2023)