Rondava el 2016 quan les colles, majoritàriament, estaven en un estat de forma excel·lent, però ja eren moltes les veus que insinuaven que no seria sostenible mantenir aquell nivell de castells: l’alta intensitat d’assaig, moltes actuacions i objectius molt grans…, però en realitat el que s’estava notant als locals d’assaig era la baixada en l’afluència de gent. Els castells eren cada vegada més grans, però el volum de camises era cada vegada més petit.

Amb l’aturada forçada del 2020 per la pandèmia, semblava que les colles havien de reflexionar sobre el model de colla desitjat (moltes hi van estar treballant), semblava que s’hagués d’obrir tot un nou escenari per repensar la nostra activitat que fa anys que manté una dinàmica molt semblant. No va ser ben bé així: les colles reprenien amb normalitat un 2022 ambiciós, de grans reptes, amb calendaris atapeïts i buscant de nou tornar al nivell on eren en la prepandèmia.

Malgrat que aquell descans va servir perquè qui feia temps que volia fer una aturada de l’activitat castellera pogués fer-la, també va donar peu a què molta gent descobrís altres aficions i activitats i reendrecés les prioritats de com ocupar el seu temps d’oci: ara es podien permetre el luxe de col·locar aquesta activitat en un segon, tercer o cinquè pla. En canvi, les colles, que tenien moltes ganes de tornar a fer castells, van buscar tornar a la normalitat (una normalitat idèntica a la que ja existia, com deia) per poder recuperar el seu nivell de colla com més aviat millor, ignorant que el potencial humà tenia altres necessitats o prioritats.

Una colla pot funcionar de moltes maneres, però sens dubte hi ha formes molt més sostenibles que d’altres de caminar per continuar mantenint la seva essència, la seva manera de ser. És en aquest espai optimista d’oportunitat on em sorgeix la fórmula per generar un model que aconsegueixi fidelitzar millor, ser més respectuós amb l’entorn i el planeta, conciliar amb la família i poder gaudir sense estressar-se en excés (això no inclou els càrrecs de poder; aquests tenen els marrons assegurats tot l’any).

El primer aspecte fonamental en la concepció de colla és el calendari. Les colles acostumen a tenir de mitjana entre 20 i 30 diades per temporada. Això, sumat a un mínim de dos o tres assajos setmanals, genera un nivell de compromís altíssim. Quanta gent arriba a venir a totes les diades? Quan hi ha moltes opcions, la gent acaba escollint: es marca en vermell les imprescindibles i dona prioritat a altres coses en les diades que considera de menor importància. I, per tant, això va directament lligat amb l’actuació que la teva colla podrà oferir. Pràcticament la meitat o més d’actuacions acostumen a ser per repetir objectius ja assolits o, fins i tot, ja realitzats a l’assaig. Del gruix d’aquestes actuacions, la majoria són d’intercanvi, deutes pendents amb colles per tal de poder omplir la teva plaça i tu la seva, però que en l’àmbit econòmic no acostumen a generar un ingrés.

Seria més lògic, per tant, reduir el volum d’actuacions al mínim necessari: això deixaria més caps de setmana de lleure als castellers, que podrien compensar amb un augment de compromís a l’assaig i a les diades realment necessàries (totes, si la llista és curta).

I això lliga amb el segon punt, la distància. Quin sentit té desplaçar-se entre 50 i 100 quilòmetres per acomplir una actuació en què acostumes a anar minvat d’efectius, que et costa diners (l’autobús) i que a més a més roba més temps per a altres coses als teus castellers o castelleres?

Amb l’ampli ventall de colles arreu de Catalunya, es poden crear calendaris més estables amb colles molt més properes. Ajudaria a guanyar temps, generaria complicitat/rivalitat entre elles, serviria d’estímul per superar-se i representaria una menor despesa econòmica per a la colla.

Està clar que hi poden haver certes excepcions, siguin de caràcter econòmic o per la grandesa de la diada, però fer-ho de manera conscient i ben situat en el calendari seria un guany per a tothom (les colles i el potencial humà que en forma part).

I com a tercer punt fonamental d’aquesta petita revolució sostenible tenim els horaris, uns horaris heretats dels inicis i que en pocs casos han estat sotmesos a debat (segur que els divendres a les 22 hores és l’hora més bona per assajar?). Són conciliadors? Podem afavorir d’alguna manera la presència i la inclusió de més famílies si els canviem? No ha de ser un sí o un no rotund, simplement posar-ho a debat dins de cada colla. D’igual manera que ho fem amb els assajos també hem de poder decidir els horaris de les nostres actuacions: a les 12 del migdia un diumenge d’agost? Quan tindrem més públic? Com deixem més temps pel cap de setmana als nostres castellers?

Això no és una fórmula màgica, però estic convençuda que si ens comencem a qüestionar aquests aspectes, aconseguirem fer una colla molt més sostenible, en l’àmbit humà, econòmic i tècnic.