El mes de maig passat, Cesc Poch publicava en aquest revista un interessant article titulat La proposta social (i de valors) d’una colla castellera. Per fer memòria al lector, començaré reproduint un dels paràgrafs inicials: “Algunes persones ja deveu conèixer la meva argumentació dels tres grans models de colles de grans castells, tres grans propostes de valors i projectes castellers, i les tres funcionen. En un resum: el “Guanyar, guanyar, guanyar” dels Verds, el “Fem castells perquè els rebesavis ja en feien i per guanyar, sobretot, a l’altra colla”, de Valls, i el “Fem castells per passar-ho bé,  cercant un oci alternatiu a la nostra societat individualista i postindustrial i per passar-ho bé volem fer els més grans castells i hem de ser moltes”, de Minyons, i segurament, de la Jove, Capgrossos, Borinots… Els tres models no són estancs, ni les colles són homogènies, tot és més dinàmic!”.

Tot és dinàmic, com l’autor encertadament remarca, i més en aquest terreny indefinit i poc explorat dels valors i els tipus de colla. Però crec que, en una primera aproximació, la diferenciació que fa l’autor és encertada, així com la tria dels eslògans definidors del tarannà de cadascun dels tres grups.

Però mentre els que fa servir per identificar el dels Verds i el de les colles vallenques es corresponen amb la visió que en té la majoria del món casteller i probablement amb la dels membres d’aquestes colles, en el cas dels Minyons no es dona aquesta circumstància. La descripció que fa l’autor del tarannà bàsic de la seva colla, a banda de més prolixa i difícil de retenir, no té la difusió i l’acceptació general que tenen les de les altres dues.

Per a la majoria de la comunitat castellera i per a gran part dels mitjans, el principal tret definitori dels Minyons és el No al Concurs, desconnectat de la descripció dels valors de la colla que fa Poch. Per cert, la colla de Sants, en els seus moments inicials i de manera intuïtiva, va qualificar el seu projecte amb l’expressió:  “Fer castells per viure, no viure per fer castells”. Una síntesi que, casualment, encaixava bé amb les idees d’oci alternatiu i aportació social amb la qual els Minyons s’hi autodefinien.

Però, ves per on, aquell primerenc i molt debatut internament No al Concurs, ha acabat sent percebut per la majoria com el leitmotiv dels Minyons. Encara més, en una extensió simplista, aquest No s’ha interpretat, de vegades des de la mateixa colla, com la negació de l’existència de la competitivitat en el món dels castells. Una carta de presentació perjudicial perquè la competència és una realitat existent tant en els castells com en la resta d’activitats humanes. I negar-la, sigui per activa o per passiva, és contrari a l’experiència de fer castells i acaba sent un element de descrèdit per als que la postulen.

El No al Concurs dels Minyons mai no s’ha entès com una crítica a la deformació de la vivència castellera que el format actual del Concurs representa. Els Minyons s’han limitat a rebutjar-lo i no han incidit en la possibilitat de transformar una fórmula obsoleta, ideada gairebé fa un segle, en un moment en què els castells passaven una forta crisi i en la qual el mimetisme esportiu es veia com l’única taula de salvació possible.

Sortosament, la situació actual dels castells no és la que llavors era i, encara que les estructures que es basteixen siguin iguals, les colles que ara les fan tenen molt poc a veure, tant per la composició social però, sobretot, per l’esperit i la motivació amb les d’aleshores. Mai ha sortit dels Minyons una proposta per convertir la trobada bianual tarragonina –una cita acreditada, esperada i celebrada per gairebé tots– en un exponent més fidel del que significa la vivència castellera per a la majoria de colles actuals, ni del caràcter més matisat i polièdric que la rivalitat té per a elles.

En la meva opinió i atesa la seva gran difusió, la fórmula actual del Concurs ofereix al món una imatge deformada dels castells i només té veritable sentit per al reduïdíssim grup de colles que aspiren a guanyar-lo. Per a la resta de colles, el Concurs és una convocatòria excepcional en què aconsegueixen convocar moltes camises, provar els seu millors castells i viure un ambient festiu i de confraternitat castellera extraordinari, de la qual, amb poques excepcions, tothom en surt content.

I, tornant al Minyons, el No al Concurs es relaciona fàcilment amb la referència, a l’esperit transgressor, difosa de manera recurrent per la mateixa colla. Crec que la transgressió és una condició necessària per al progrés i més en un món com el dels castells, on la docilitat, el conformisme i l’al·lèrgia al canvi segueixen estant tan presents.

Sense una bona dosi d’esperit transgressor els castells no estarien, ben segur, encimbellats com estan ara. Només cal pensar en el que, en el seu moment, van tenir els Nens del Vendrell, els Bordegassos de Vilanova o els mateixos Minyons, que van provocar la transformació més gran de la història dels castells amb la incorporació de les dones. Per no parlar dels que van fer possible que el casc, tan bescantat inicialment, sigui avui un element central i indispensable en la seguretat castellera.

Sense la transgressió contra la inèrcia o la submissió no hi hauria progrés, és cert, però quan la transgressió esdevé una referència sistemàtica, provocadora o, fins i tot, narcisista, és a dir, un patró de comportament, acaba desfigurant-se i perdent el seu sentit constructiu. El pensament crític sí que ha de ser una actitud permanent, però la transgressió com a actitud sistemàtica acaba sent percebuda com una manera d’atreure l’atenció i/o un mer element de diferenciació. En aquesta qüestió, la gran dificultat i el repte veritable consisteix a discernir quan una ruptura és necessària i quan és, o pot ser, gratuïta i fins i tot perjudicial.

També s’ha de dir que Cesc Poch matisa l’abast de l’esperit transgressor i alternatiu dels Minyons, per exemple, quan afirma: “Això no vol dir que no haguem, o puguem, tenir bones relacions amb les institucions, sinó que hem de tenir clar des d’on, vetllant sempre per la independència cívica i autonomia plena del projecte social i popular casteller, això sí, sense cap pleitesia)”.

Però, dissortadament per als Minyons, la potència comunicativa i la simplificació del No al Concurs afegida a l’innegable atractiu de la referència a l’esperit transgressor s’ha imposat i ha acabat transmetent una imatge deformada i negativa del que és i del que pretén fer la colla.

També diu Poch: “Les entitats culturals, gramscianament, creen ideologia, la cultura com a terreny de la lluita d’hegemonies, d’idees, experiències i transformació social. A Terrassa, som l’entitat cultural més gran, de cultura popular segur, i una de les grans entitats de la ciutat. I Minyons som, segurament, l’entitat més gran de cultura popular de l’àrea metropolitana de Barcelona. D’això també n’hem de ser conscients. Fer castells no és neutre, som actors significatius en els nostres entorns i construïm societat, societat civil i (contra) poder popular”.

I, en aquest paràgraf, podria haver-se estalviat el “segurament” perquè els Minyons no tan sols són l’entitat més gran de cultura popular de l’àrea metropolitana de Barcelona, sinó l’única colla castellera que, amb només quinze  anys de vida, va ser capaç de situar-se entre les “cinc grans”, abans fins i tot que l’altra gran colla tarragonina, una posició que ha mantingut ininterrompudament fins el present. A més d’altres èxits com el d’haver estat la primera colla que va descarregar un castell de 10 pisos. Per tots aquests motius, els Minyons no són tan sols “significatius en els nostre entorns”, sinó un model excepcional on emmirallar-se.

I, per a més inri i a diferència del model confrontatiu, la cultura de transformació social mitjançant l’esperit lúdic, cooperatiu i solidari que els castells ofereixen i que els Minyons aspiren a representar connecta plenament amb la modernitat. Justificar aquesta afirmació pot ser objecte d’un altre escrit, i  avanço que no només té una base empírica derivada de les coincidències de tarannà que s’observen en les colles castelleres nascudes a partir del boom dels anys noranta, sinó una sòlida justificació social. L’èxit d’aquest model, avui ja majoritari, no deriva del voluntarisme d’uns dirigents, sinó dels requeriments d’una potent demanda associativa (obertura i integració, gratuïtat, solidaritat, esforç cooperatiu, emoció i risc controlat, arrelament i tradició, democràcia viva, sociabilitat d’ampli espectre, activitats complementàries, grau de compromís adaptable …) que, avui per avui, només les colles castelleres són capaces de satisfer.

Arribats a aquest punt cal preguntar-se per quines raons els Minyons, una colla que ha estat capaç de veritables proeses castelleres, que té un plantejament social i de valors de tanta actualitat i potència, no ha exercit el lideratge que li correspondria d’una generació de colles que avui ja són majoria en el món dels castells. Però això ja són figues d’un altre paner en el qual un agent extern, com el que subscriu, podria aportar impressions i opinions, però que només els protagonistes de la intrahistòria minyona poden aclarir i explicar. I estaria bé que no triguessin massa a fer-ho.

Articles relacionats:
Opinió: La proposta social (i de valors) d’una colla castellera, de Cesc Poch (8 de maig de 2025)