L’ABeCeDari actual dels castells

El nou ordre que viuen els castells actualment ha suposat un sotrac –en positiu– dels fonaments d’aquesta bicentenària activitat. La intensitat de l’assaig i el creixement social són els dos elements que han afavorit aquesta projecció. Però què és el que fa possible que s’assagi més i es guanyi en cos social? Hem elaborat aquest abecedari general que explica (algunes) d’aquestes causes.

AssaigNo hi ha veritat més absoluta en el món casteller actual que l’assaig. Els castells es fan realment al pati i el que es veu a plaça és una conseqüència i el resultat d’hores i hores treballant abans. Els assaigs han format part sempre de la dinàmica castellera, però ha estat en els darrers anys quan han esdevingut norma de fe. Els Minyons de Terrassa van ser els primers a reivindicar, ja als anys noranta, el paper de l’assaig com a punt clau en el full de ruta; els Castellers de Vilafranca van millorar-ho a començament d’aquest segle i ara la pràctica totalitat de les colles grans han adoptat aquest mètode en els seus programes. Els dos assaigs setmanals han quedat superats per tres cites. En algunes colles, el tercer està dedicat a només algunes estructures o part dels castells. I parlar d’un únic assaig setmanal –com, a la pràctica, passava a les colles de Valls fins no fa gaire– forma part ja del paleolític casteller.

El canvi de protagonisme de l’assaig ha suposat també una certa entronització de la seva condició. Abans, anar a assaig era un ritual que formava part de la dinàmica castellera. En comptades ocasions, els resultats d’un assaig es coneixien més enllà de les pròpies colles –i, fins tot, a dins seu no se n’acabava de ser conscient– no pas per una raó d’hermetisme o secretisme, sinó perquè la importància era menor i sempre condicionada al calendari d’actuacions. Avui, en canvi, hi ha dirigents tècnics que prioritzen l’assaig per damunt d’una actuació; és a dir, si han de prescindir d’un casteller un dia en concret prefereixen que sigui en una exhibició de tràmit que en un assaig de la recta final prèvia a un objectiu important.

Els assaigs de les colles d’ara es planifiquen al detall i constitueixen un pas no únicament necessari, sinó imprescindible per encarar qualsevol objectiu. A l’assaig és on passa (gairebé) tot i és on es decideix quin és el resultat al qual pot aspirar cada colla.

Casc. La Nit de Castells de 2016 va lliurar el Premi Aleta a l’empresa NZI per la fabricació del casc de la canalla, just deu anys després de la seva implantació i despés d’un acurat procés d’estudi per part de la Coodinadora de Colles Castelleres de Cataluya CCCC). L’actitud de col·laboració de la firma murciana en tot aquest temps ha resultat fonamental en l’èxit del projecte.

Amb el casc no es fan millors castells, però sí que es fan de millor manera. I, sobretot, amb més seguretat. Hi ha una dada que il·lustra de manera explícita el resultat de la utilització del casc: des de la seva implantació no hi ha hagut cap traumatisme cranioencefàlic en la canalla. No és que abans fossin més constants –ni de bon tros–, però és que l’eliminació de les lesions a zero, tot i l’augment destacat de castells més grans, avalen l’èxit evident del casc.

L’any 2006, les colles van haver d’avançar a tota pressa la decisió d’adoptar el casc com a conseqüència de l’accident de Mataró. El projecte de prova ja estava previst, però el que va passar a les Santes ho va precipitar. Amb el casc, els castells es van fer més segurs i, a més, van traslladar un missatge a la societat que ningú més que els mateixos castellers estan interessats en què la seva activitat sigui segura i disposi dels mecanismes de protecció necessaris sense que afectin la seva essència.

Aquest 2017, la CCCC i NZI milloraran encara més el rendiment i prestacions de casc, a partir d’haver detectat alguns elements corregibles. El casc és una història d’exit col·lectiva dels castells i pensar en l’època que no existia és viatjar a un passat que fa l’efecte de no haver viscut.

Concurs. La cita bianual de Tarragona i Torredembarra ha esdevingut la gran festa dels castells. Una festa diferent i que es regeix per unes característiques diferents (puntuació, classificació, compra d’entrades…), però que també assoleix unes dimensions diferents. Per al conjunt del món casteller, el Concurs és avui en dia la millor ocasió per assolir una projecció mediàtica de caire internacional incomparable. La darrera edició del Concurs va atreure mitjans de diversos punts del planeta i un d’ells –Red Bull TV, que va emetre l’espectacle sota la producció prèvia de La Xarxa– va aconseguir una dimensió espectacular d’un dels seus vídeos: 70 milions de visites.

Però, a més de ser una oportunitat de pantalla per al món casteller, el Concurs és un trampolí en el creixement de les colles. La força que té la cita de Tarragona consitueix un imant d’atracció de castellers, que en la majoria de casos són ocasionals, però que en altres acaben quedant-se a les colles. Al Concurs, les colles poden arribar a doblar la quantitat de camises –i samarretes– que poden reunir en la seva Festa Major. La contundència d’aquesta dada ja posa de manifest la seva capacitat de convocatòria.

Comarca. L’expansió dels darrers anys ha suposat una modificació de les fronteres castelleres dins del país. Fins que en la segona meitat dels anys noranta es van crear colles noves a Lleida, Salt, Vic o Manresa –que va suposar la primera territorialització real dels castells–, els castells havien tingut una expansió limitada a l’àrea metropiltana de Barcelona i el Vallès. El boom dels noranta va ampliar el mapa, però ha estat el creixement espectacular dels últims anys el que realment ha fet que els castells hagin arribat arreu del país. Ara ja no hi ha cap zona de Catalunya sense colla castellera, amb l’única excepció del Pirineu Occidental, on els hàbits culturals tenen una dinàmica sovint allunyada d’altres del país.

La irrupció de noves colles en els últims anys ha permès que els castells arribin a les Terres de l’Ebre (on ja hi ha tres colles) i en diversos punts del Pirineu –o Prepirineu–, com el Conflent, Andorra o el Berguedà. Altres àrees allunyades de la Zona Tradicional i que ja tenien colla –com el Bages o l’Empordà– han experimentat una ampliració significativa del ventall, mentre que el Priorat, a cavall entres dues àrees, també ha recuperat la presència castellera.

El mapa casteller actual situa l’àrea metropolitana com el territori amb major densitat castellera. Al Baix Llobregat hi ha dotze colles i al Barcelonès, onze, mentre que als dos Vallessos també en són onze. Els castells són plenament urbans i han fet de les ciutats un territori per a la seva expressió. Durant la temporada, hi ha castells gairebé cada cap de setmana a Barcelona i les poblacions del voltant, en una clara demostració de la seva implantació a les ciutats.

Deu. Els castells de 10 han arribat per quedar-s’hi. L’esclat de les dues darreres temporades –especialment, la del 2016– han convertit aquests colossos en un recurs habitual de les colles punteres per a les grans diades. Fins fa tres anys, el castell de 10 podia ser l’objectiu per a la principal actuació de la temporada. La seva consecució resultava un esdeveniment rellevant, que marcava el curs, ni que fos només carregat. Les dades de les últimes dues temporades han situat el 3de10fm i el 4de10fm com castells habituals en les cites més destacades: els 21 que es van assolir el 2016 es van veure en onze actuacions.

Ara, les grans cites de la temporada tenen cartell doble: el 3de10fm va acompanyat del 4de10fm i una tercera construcció de gamma extra –a més del gran pilar, llevat d’algun cas puntual–. És el que ja es coneix com atuacions prèmium, que il·lustren la màxima expressió actual de l’excel·lència castellera.

Aquesta explosió dels castells de 10 ha comportat també un augment significatiu en la seva eficàcia. Dels 21 castells de 10 del 2016, quinze es van descarregar. Es tracta d’unes xifres que contrasten amb la tònica registrada fins fa només tres anys: entre 1998 i el 2013, inclosos, el percentatge de caigudes amb el 3de10fm va superar el 80%, i només el 7% van ser descarregats. En les dues útimes campanyes, les caigudes amb el 3de10fm s’han reduït al 43% i dels vuit 4de10fm provats, hi ha hagut quatre cessions, dues de les quals no tenen ni aquesta condició (les dues de la Vella a Tarragona).

Intercanvi. Els calendaris de les colles són cada cop més densos. I exigents. Per arribar als objectius marcats –siguin de 8, de 9 o de 10– cal establir prèviament un full de ruta en el qual fer un nombre determinat de construccions inferiors, siguin d’un pis menys o simplement d’una esglaó per sota. És a dir, una colla que vulgui fer el salt als castells de 9 sovintejarà el màxim nombre possible de 2de8f i una que vulgui arribar al 4de8 mirarà de fer el mateix amb el 5de7. No n’hi haurà prou amb les moltes i bones proves d’assaig, sinó que també es necessitarà batre’s amb objectius inferiors –que fins aleshores havien estat límit– per acabar fent-los de memòria.

Aquesta necessitat per augmentar el nombre d’actuacions té alguns problemes. En primer lloc, no hi ha ajuntaments o organismes que puguin –ni tinguin necessitat– organitzar tantes actuacions com el prop de centenar de colles del país necessita per als seus interessos tècnics. Això suposa que són les pròpies colles qui acaben organitzant la majoria d’exhibicions i, per tant, assumint els costos. Per a una colla, convocar una actuazció té uns costos relativament petits: les ambulàncies, els grallers, si no són propis, i les despeses logístiques derivades. Ara bé, en la immensa majoria de casos, aquestes actuacions es basen en el concepte d’intercanvi: és a dir, “tu vens a casa i jo aniré a la teva”. I això implica que al petit cost d’organització cal sumar el desplaçament de retornar l’exhibició.

Avui en dia, per a la gran majoria de colles, el calendari genera uns costos notables. Llevat de les colles punteres, en cap cas hi ha un saldo positiu en els balanços de les partides d’actuacions. La suma de desplaçaments és notablement superior als pocs diners que es puguin recaptar en contractacions (excepte les considerades comercials). L’intercanvi és la principal fórmula que regeixen les actuacions de la majoria de colles i això suposa augmentar les despeses per actuar. No deixa de ser singular que les colles de 8 o fins i tot la majoria de les de 9 actuïn en concepte d’intercanvi, mentre que alguna –com és el cas dels Castellers de Vilafranca– situï el seu caxè en els 6.000 euros.

Local. En l’equació assaig elevat al quadrat i multiplicat amb intensitat per obtenir resultats, hi ha un altre factor destacar a sumar: el local. Moltes de les colles que en els darrers anys han protagonitzat un salt espectacular ho han fet després de dotar-se d’un local on construir un univers propi paral·lel a l’assaig. Els casos dels Xiquets de Reus, els Castellers de Sabadell i els Castellers de la Vila de Gràcia difícilment s’entendrien –ni haguessin assolit les seves fites recents– sense l’impuls social i la cohesió social que els han aportat els seus nous locals. Els castells necessiten assaig i gent, però en el procés de cocció, la vida social no és només un condiment, sinó un ingredient indispensable.

El boom dels anys noranta es va produir quan es començava a despuntar una febre immobiliària que acabaria fent estralls i, de retruc, avortant una llarga llista de projectes d’entitats de diversos sectors per dotar-se d’uns locals socials propis. I el segon boom –en els darrers cinc anys– s’ha produït en mig d’una pronunciada crisi que ha afectat els fonaments de la nostra societat, que ha limitat la capacitat de les entitats per realitzar operacions econòniques mínimament ambicioses i que ha neutralitzat les opcions d’implicació financera a través del sector públic. Però, tot i això, el nombre de colles que han aconseguit accedir a locals propis –o en règim similar–en els últims anys ha estat notable. El pas següent ha estat, gràcies al mètode tècnic i l’habilitat associativa, omplir aquests locals de castellers delerosos de fer grans coses.

Els sistemes a través dels quals les colles han accedit a locals en els últims anys són múltiples. Des de construccions fetes a mida com la que l’Ajuntament de Mataró va fer als Capgrossos just abans de la crisi fins a cessions avantatjoses com les dels Castellers de la Vila de Gràcia amb Can Mussons. Els locals adaptats per a la pràctica castellera i amb capacitat per fer vida social donen rèdit. I a curt termini.

Puntals (o ajuts). El món casteller té diverses fronteres on buscar nous reptes. Obrir la via dels castells de gamma extra sense folre (com el 3de9sf) és una d’elles; també abordar noves construccions (com el 9de9 amb folre o el 5de9 amb folre i l’agulla), així com treure manilles als castells de 10 i del mateix nivell (4de10sm o 2de9sm). Però al mateix temps, també existeix la via dels puntals, la quarta base, que està ja en el punt de mira de les colles punteres.

El 2016, els Minyons de Terrassa van experimentar amb un hipotètic pis de puntals a la torre; és a dir, el 2de10fmp. No van posar la quarta base a assaig, però sí que van posar peu, folre i manilles amb els castellers com si estiguessin un pis per sobre. L’any 2002, els Castellers de Vilafranca van provar el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals. La construcció es va trencar just sonar gralles. També el 2014, la Colla Vella va posar el quint d’un pilar de 9 amb folre, manilles i ajuts (que és com es denomina a Valls aquesta quarta planta).

Ni la prova dels verds de fa quinze anys ni els assaigs de la Vella de fa tres anys indiquen necessàriament que els puntals siguin a l’agenda o que sigui viable fer-los. Però l’evolució actual de les colles punteres i la necessitat de buscar noves banderes conviden a pensar que seran una de les vies que s’exploraran properament. Tant en el cas de la torre com en el pilar, la doble dificultat d’uns puntals és la capacitat que han de tenir per, amb poques mans, lligar tota l’estructura que porten a sobre. El pilar de 9 dels verds i el que va assajar tímidament la Vella portava cinc mans als puntals. Agafar un pilar de 6 amb cinc mans i tres pisos per sota ratlla els límits. Però quantes vegades s’ha dit en el món casteller “això no ho veurem mai” i les paraules han acabat engolides pel vent?

Ritme. Algú s’imagina anar a un concert de pop (és a dir, estar dret) i que els músics esperin deu minuts entre cançó i cançó? Aguantaria tot el recital? I amb quines ganes hi aniria al proper? Això és el que li acostuma a passar al públic en la majora d’actuacions castelleres. I els deu minuts són, generalment, una visió optimista, ja que en moltes ocasions s’arriba o es passa del quart d’hora.

La puntualitat en l’inici i l’agilitat en el seu desenvolupament són dos dels principals reptes que té el món casteller actualment per continuar fent-se atractiu al conjunt de la societat. El públic neòfit o ocasional que va a les actuacions castelleres s’emporta, en la immensa majoria de casos, una percepció postiva del que veu. Els valors dels castells (esforç, il·lusió, treball en equip…) queden palesos en la majoria d’exhibicions. Però la falta de ritme de les exhibions juga en contra i constitueixen una amenaça per a les colles i les pròpies actiuacions. Que una persona no habituada a veure castells hagi hagut d’esperar tant entre construcció i construcció s’ho pensarà dues vegades a l’hora de tornar a plaça.

Què serien dels castells sense públic, no hi ha cap colla –i pràcticament cap casteller– a qui li agradi actuar en una plaça buida i sense l’escalfor del públic. I les colles –obsessionades en la (necessària) perfecció tècnica– sovint obliden aquesta part crucial del cartell, prenent-se més temps del necessari per enlairar els seus castells.

Algunes places han començat a prendre mesures per solucionar aquest problema. En algun cas, han estat solucions valentes. El cas de Tarragona és evident (la Diada de Sant Joan de 2015, amb les quatre colles locals, no va arribar a l’hora de durada). Altres casos, com Sant Fèlix i Santa Úrsula han estat avenços més petits, però significatius, que han d’obrir la porta a una modificació d’hàbits més ambiciosa. En castells, el públic importa. I molt.

Universitaris. La irrupció de les colles universitàries, ja fa vint anys, va suposar una petita sacsejada d’un món casteller que ja havia protagonitzat canvis signficatius, però que encara es trobava en procés de transició per afrontar-ne d’altres en les seves pròpies estructures. Una colla formada –teòricament– només per joves dentre 18 i 25 anys, que també ocupaven les posicions del pom de dalt, era una desnaturalització dels castells, el que són i el que representen. Però les veus crítiques inicials es van començar a apagar, en primer lloc, quan algunes d’aquestes colles van començar a protagonitzar fites destacades, especialment els Arreplegats de la Zona Universitària, al fer el 4de8. I la desconfiança inicial va quedar definitivament superada quan la majoria de colles van veure que podrien obtenir rèdits clars de les universitàries. El fet que els castellers de la dotzena de colles d’universitats que hi ha al país assagin pràcticament tot l’any els aporta unes prestacions superiors, de les quals les colles convencionals també se’n beneficien. Quan els mesos de febrer o març torna l’activitat als patis d’assaig, hi ha uns castellers que ja fa mesos que estiren músculs. De fet, no han parat –llevat del parèntesi nadalenc– des que van tancar temporada. Són castellers en actiu dotze mesos l’any.

Les colles universitàries són una realitat per si sola, que transiten en un món singular –sovint, massa endogàmic– i que han aconseguit generar un circuit que ha atret desenes –o centenars– de joves al món casteller i ha apropat els castells a un segment estratègicament important de la societat com és la població universitària. I paral·lelament, les colles universitàries també han esdevingut una fàbrica de castellers, que fa millorar el seu rebdiment i capacitats tècniques. El cas de Jaume Galofré és un dels més clars: a la Joves feia de tabaler i no pujava, i va ser als Arreplegats on va mostrar les seves enormes aptituds. Al carrer Gassó va acabar parant el 4de9sf i el 2de8sf al terç.

Però a més de ser una oportunitat per millorar els recursos tècnics, les colles universitàries també tenen un flanc clarament negatiu: en el moment que un casteller agafa una camisa i li dóna el mateix valor –o en ocasions, fins i tot, superior– que a la de la seva colla (convencional), la temptació per trair-la és més gran. Les colles universitàries han influït a que no pocs castellers en els darrers anys hagin canviat de camisa amb una facilitat –malauradament– sorprenent.

Xarxa. La suma d’assaig i xarxa ofereix un resultat inequívoc: èxits. O fites, depén la valoració que efectuï cadascú. Sigui com sigui, les xarxes d’assaig han estat un element que han revolucionat en positiu les dinàmiques de treball de les colles i ha generat fruits evidents. Les colles grans acostumen a utilitzar la xarxa per a algunes construccions concretes, com el pilar o el 2. Però també el 3 o el 4. Sense la xarxa, difícilment els Castellers de Vilafranca haguessin arribat a descarregar la torre de 8 sense folre o la Colla Vella exerciria un domini tan gran sobre el 4de9sf. Disposar d’un element d’aquest tipus, permet als caps de colla intensificar les proves i ampliar el risc, amb el benentès, que està absolutament controlat. I com més assaig i més intens, millors resultats s’obtenen.

La xarxa també ha permès que algunes construccions es facin senceres a l’assaig, ampliant les opcions de descarregar-les quan es porten a plaça. Els pilars i les torres acostumen a fer-se abans amb xarxa. Els Miyons van descarregar l’any passat la torre de 8 sense folre a l’assaig (a plaça els va caure quan entrava l’enxaneta); els verds també ho van fer i al Concurs, en canvi, els va caure dos cops un cop carregada. Els Xiquets de Hangzhou també van fer algunes de les destades fites de l’any passat senceres a assaig amb xarxa (com el mateix 3de9f). Però també les colles mitjanes tiren de xarxa per obtenir més prestacions: poden arriscar sense disposar d’un bon gruix de castellers a baix.

Els inventors de la xarxa van ser els Bordegassos de Vilanova, a finals dels anys noranta, quan van abordar el pilar de 6. En aquella època, les xarxes s’utilitzaven només per als pilars; després es van ampliar a la torre i es van acabar adaptant a pràcticament totes les estructures.

Xina. I Xile. Les colles de l’estranger han modificat substancialment l’escenari casteller. Ja fa prop de vuit anys que la primera colla amb un projecte estable –els Castellers de Lo Prado, a Xile– camina pel món casteller i res no fa pensar que el seu model hagi d’entrar en crisi. Però ha estat la irrupció dels Xiquets de Hangzhou –i la seva espectacular progressió, que va tenir el punt culminant amb el 3de9f descarregat al Concurs– els qui han posat els castells en el context internacional. Xile i la Xina ja formen part de la realitat castellera. Una realitat singular, en tots dos casos, regida amb paràmetres molt diferents de la catalana, però al cap i a la fi, una realitat castellera. Perquè el que fan els Castellers de lo Prado i els Xiquets de Hangzhou són simplement castells, de la mateixa manera que se’n fan a Valls, Vilafranca o Barcelona. Els contextos i els models són molt diferents, però l’acció és la mateixa.

En els darrers mesos, l’explosió del factor exterior ha tingut altres escenaris significatius, eclipats per la força i l’impacte de la colla xinesa. Però igualment rellevants són les colles que han aparegut en diverses capitals europees i, d’una manera especial, les de París i Londres, que estan establint unes bases que volen que siguin sòlides.

Lo Prado, Hangzhou i les colles de les ciutats europees (o de Montreal) encarnen tres models diferents. Són diversos en les formes però coincidents en el fons. A hora d’ara ningú no dubta que, després del currículum dels xilens, la potència dels xinesos i els projectes dels europeus, els castells continuaran durant els propers anys en el mapa mundial. La incògnita és com i amb quins límits. Els de Lo Prado van ser al seu ritme, però podran mantenir els de Hanhzhou els castells de 9 i obriran noves fronteres? I s’asseguraran estabilitat i recorregut les colles europees, arribant també als castells de 7?

SANTI TERRAZA

Foto 1: Assaig de 3de9 amb folre dels Nens del Vendrell

Foto 2: Pom de dalt d’un 7de7 de la Jove de Barcelona a la plaça Sant Jaume

Foto 3: Panorama de la TAP, el diumenge de Concurs del 2016 (F. Fèlix Miró)

Foto 4: 5de7 dels Castellers de Cornellà a la Diada de Colles del Baix Llobregat del 2016

Foto 5: 3de10fm dels Minyons de Terrassa per la Mercè del 2016 (F. Fèlix Miró)

Foto 6: Els Castellers de Sabadell, entrant a plaça al Clot, el novembre passat (F. Concepció Ventura)

Foto 7: Assasig dels Castellers de la Vila de Gràcia Can Mussons, estrenat recentment

Foto 8: Intent de pde9fmp dels Castellers de Vilafranca per Tots Sants del 2002

Foto 9: Ronda final dels pilars, sense públic a plaça, amb els Castellers de Barcelona i la Colla Joves a la diada de Nou Barris, el maig del 2016

Foto 10: 4de8 dels Arreplegats de la Zona Universitària, el desembre passat, el sisè de la seva història

Foto 11: 4de8 net dels Castellers de Vilafranca a assaig en la cursa cap al 4de9sf que van descarregar per Tots Sants; en van fer quatre en els quatre darrers assaigs

Foto 12: Una castellera dels Xiquets de Hangzhou plora d’alegria a Tarragona després de descarregar el 3de9f (F. Joan Figueras)